Absolut ple de contrastos

Absolut ple de contrastos

Onze medalles catalanes a Gallur (més la d’Estela Garcia competint aquest any amb llicència de Madrid) i diverses situacions negatives que vam viure en tres dies de moltes emocions. Això sí, l’atletisme català sap superar les adversitats i mostra una artilleria brutal de cara als propers esdeveniments.

Què podem dir que no haguem vist ja? La part positiva de tenir atletisme a totes les xarxes socials possibles, a la televisió i en streaming fa que arribem a dilluns amb la ressaca de l’absolut totalment rebaixada. Ens hem empatxat tot el cap de setmana i ho volem digerir. No descobriré res si dic que Maria Vicente va ser la protagonista del cap de setmana. Primer, per aconseguir el rècord d’Espanya de Pentatló, sumar una nova medalla d’or en les Proves Combinades i posteriorment ser capaç de sumar el bronze en llargada. Ara bé…

Maria Vicente durant el salt de llargada. Foto Carrer Lliure

La badada “humana” (com va dir la RFEA) en el salt primer de l’atleta de L’Hospitalet és digne d’estudi. Voluntaris i jutges es poden equivocar, son “humans”, però clar, estem parlant del millor dels set salts que va fer i el que li hagués donat l’or, però finalment, degut a la impossibilitat de mesurar la marca, no es va donar com a vàlid. Ella, amb una explosió d’emocions, contenta per les medalles i abatuda per la situació. Amb tot, un bronze mai amarga a ningú. Diuen…

Llorenç Sales amb la medalla de bronze. Foto Carrer Lliure

De les nou medalles restants catalanes, voldria destacar-ne dues: la primera, la d’Anna Obradors, atleta de L’Hospitalet Atletisme, 23.93 a la final (MMP) i sorprenent a rivals teòricament amb més opcions. La segona, la de Xènia Benach. Sí, hi haurà qui dirà que Teresa Errandonea, la gran favorita, no hi era a la final per una desqualificació polèmica (diuen…), però la final s’havia de córrer, i s’havia de guanyar a una atleta com Caridad Jerez que, curiosament, va fer la mateixa marca en un magnífic cop de cap final. Benach, que no és flor d’un dia, ja forma part de l’Olimp atlètic.

També és interessant posar en context dues medalles de plata d’enorme qualitat. Dos sub23 (aquella categoria que exactament no se que determina) com Àngel Torrero i Àlex Gràcia, van superar rivals de més edat, experiència i fins i tot diríem que amb més múscul a l’hora de competir en un absolut. En canvi, el primer amb un salt a l’Alçada de 2.12m, i el segon amb un salt a la perxa de 5.42, trencaven alguns esquemes i es col·locaven al podi màxim estatal.

També podríem discutir el bronze de Llorenç Sales. Sí, cert, Ignacio Fontes va caure, però la lluita final de l’atleta de l’UAM bé val una medalla (3:50.63 al 1500m). També li val a Oriol Madí, que en una trajectòria impecable aquesta temporada (possiblement, en velocitat, l’atleta català que millor ha sortit de l’època negativa dels últims mesos) va aconseguir una tercera plaça al 200mll (21.21 i 21.23). I com no, a Jesús Castillo, a vegades oblidat perquè amb allò de les combinades es difumina la seva actuació, però que cal reconèixer el seu mèrit: bronze amb 5432 punts.


I finalment, dos ors. Esperats? Bé, el del palamosí Adel Mechaal no pas, doncs davant tenia a un dels millors atletes europeus de l’any, Mohamed Katir, i en canvi va saber trencar els seus esquemes faltant 400m (8:20.17 en una cursa lenta). I l’últim, el d’Esther. Ai, Esther… qui portés la trentena com la portes tu. 4:07.48 en la final dels 1500m per tornar a sumar or. Suma i continuem endavant. Ara un meeting, ara un europeu… la millor atleta catalana del moment.

Van passar moltes més coses però, com ja les coneixeu, farem un símil amb el nostre homòleg Rubén Gómez i intentaré explicar-ho en un format ràpid i breu…. comencem… la caiguda de Victòria Sauleda (una llàstima després de com anava), la lesió de Pol Retamal (teníem ganes de veure’l a la final), l’eliminació de Bernat Erta als 400mll (Ai, aquell tap que es van fer amb en Pau…), el 4rt lloc de Carlos Sáez (al 1500! quin mèrit), el també 4rt lloc d’Ona Rossell (ella no falla mai), la tornada de Cristina Lara (diuen que Granada té un color especial… o era Sevilla?), la medalla d’Estela Garcia al 200 (a veure, competeix amb llicència de madrid, però és catalana, no? O almenys així ho era fins fa poc…), el 4rt lloc de Sara Gallego al 400 (no és la teva prova, que tremoli l’estiu amb les tanques), les MMP d’Elena Llobera o de Marc Gale, el 4rt lloc de Ramon Adalia (hem de saltar més el proper cop), el 4rt lloc de Mònica Clemente (una mica el mateix, falta poc!) i… finalment… el rècord sub20 (ALTRE COP) de Marina Martínez AL 1500, 7a i 4:22.63

Renoi, quin cansament… i segur que em deixo coses…

Propera cita. Torun. Veurem amb quants catalans i catalanes. De moment, un cop més, ens han fet gaudir d’allò més per terres madrilenyes.

Per cert, podreu trobar totes les entrevistes al nostre perfil de Youtube: Carrer Lliure

distancia ı mans ı mascareta | ventilació