Entrevista amb Bernat Erta, Sots-Campió d’Europa a Glasgow

Arribo a la Terra Ferma entre gotes grosses de pluja i una foscor perpètua. No obstant, a la sortida de ‘Lleida Nord’ de l’A-2, es veuen unes potents llums entre la negror: La pista de Les Basses acull diversos nens i nenes practicant el que més els hi agrada, un esport mil·lenari anomenat atletisme. Allà, entre una munió de marrecs que saluden i volen ser part de la història, apareix en Bernat Erta, flamant sots-campió d’Europa en Pista Coberta i el medallista més jove de l’estat en guanyar un metall en un europeu absolut. Riu i saluda, els fa entrar en el seu ecosistema. Un que n’es ple de passions i somnis. De moment, el primer d’ells, ja l’ha complert.

Descriu-me els tres segons previs i els tres posteriors a la finalització del relleu…

Jo pensava que podia atrapar en Kevin Borleé, tot i que després no va acabant essent així. Just dos segons després el món s’em venia a sobre, vam quedar sots-campions d’Europa i pel cap em va passar tot el que havia viscut les últimes setmanes, des d’Antequera fins a l’Europeu. Vaig pensar: Ha valgut la pena l’esforç.

Quina va ser la primera persona amb la que et vas fixar?

La primera persona que vaig mirar va ser en Kevin (Borleé), però no em va veure perquè estava celebrant la victòria. En aquell moment, van sortir els meus tres companys i després em van començar a somriure, i allà vaig començar jo també a riure amb ells. El Manu (Guijarro) em va agafar i em va abraçar. No li havia afectat gaire el 400!

T’haguessin tenyit el cabell d’un altre color si no haguessis entrat segon?

Sí que m’ho van dir! Van comentar-me tots ‘sort que et vam pintar el color dels cabells com els d’en Son Goku’. A partir d’ara es veu que els hi faran a tots els novells, perquè així segur que corren més.

Ara estem a Lleida, la teva terra. En aquesta pista has viscut moltes coses…

Vaig tornar dimarts per primer cop a la pista, un lloc senzill, envoltat d’arbres, molt familiar i on quasi tots ens coneixem. En arribar i veure la gent com et saluda i et felicita penses: ‘tot el treball que he fet aquí i les llàgrimes ocasionals han valgut la pena’. No m’imaginava mai això que ha passat, i tornar a trepitjar la pista de casa després de l’experiència va ser impactant.

Però aquí estem en una pista d’Aire Lliure… com us les arregleu per entrenar i treure tants bons resultats a Pista Coberta?

Fa temps que reclamem un mòdul, però serà molt difícil aconseguir-ho. És complicat entrenar durant l’hivern aquí, no podem practicar les corbes inclinades, tampoc ens és fàcil anar a competir a Pista Coberta, la tenim més lluny, així que un mòdul ens aniria molt bé, però no hi confiem gaire.

No obstant és possible que us diguin: Perquè voleu un mòdul si amb aquesta pista heu aconseguit una medalla en un Europeu?

Doncs imagina’t que podríem fer si tinguéssim un mòdul habilitat per entrenar Pista Coberta! Ja ho vam demanar i ens van dir que era massa car, mirem endavant sense pensar-hi més.

Què vas sentir al creuar la meta de Glasgow al costat de tot un medallista mundial?

Vaig sentir més o menys el mateix que amb un altre atleta, però he de reconèixer que el rendiment va ser diferent. Ell estirava molt, vaig poder fer un bon parcial gràcies a la sensació de tenir en Kevin al costat, apart de la motivació de ser l’últim del relleu, amb tot l’estadi empentant, va provocar que no em separés gairebé mai d’ell, crec que vaig saber competir bé davant dels més grans.

Què és el primer que va et dir el teu pare?

Ell no va poder ser-hi a Glasgow, però el primer que em va dir va ser que sentia molt d’orgull de que fos el seu fill i el seu atleta, em donava les gràcies per tot… Però si sóc jo qui li hauria de donar les gràcies! Amb tot el que s’ha preocupat per mi i m’ha cuidat… no tinc cap queixa d’ell, és un pare i un entrenador fantàstic.

….em va dir va ser que sentia molt d’orgull de que fos el seu fill i el seu atleta, em donava les gràcies per tot… Però si sóc jo qui li hauria de donar les gràcies! Amb tot el que s’ha preocupat per mi i m’ha cuidat… no tinc cap queixa d’ell, és un pare i un entrenador fantàstic.

Venir d’una família d’atletes és un alicient o una pressió?

Jo crec que és un alicient, des del principi. El meu germà és tanquista i ha aconseguit moltes coses. Em motiva a superar-me cada dia. També quan em parlen de com corrien la meva mare i el meu pare, que feien la mateixa prova que jo, tot plegat es converteix en un alicient, pressió cap ni una. Ara he aconseguit quelcom molt gran i ells ho saben.

I com ho porten ells que el més petit aconseguixi èxits tan ràpid?

El meu pare a Antequera, quan estava escrivint el tweet sobre la meva medalla, estava tremolant d’emoció, del que acabava de sentir. El meu germà igual, he vist un vídeo on l’escolto cridant com un boig, estava molt emocionat del germà petit. Ell és més introvertit que jo i li costa mostrar les coses, per tant quan ho fa és sincer.

Essent infantil vas patir una inflamació a la tíbia que no et va permetre desenvolupar la pràctica de l’atletisme i vas canviar d’esport… Què recordes de tot allò?

Jo crec que allò em va ajudar a ser millor. On més m’he format és en les etapes prèvies a l’atletisme d’alt nivell. Primer de petit vaig fer futbol, posteriorment vaig practicar tennis, on vaig aprendre a controlar-me i a no gastar mal geni, perquè tenia mal perdre i els meus pares em van ajudar a relativitzar-ho tot. Però era molt competitiu i m’enfadava molt. Després això m’ha ajudat molt per tenir el cap fred. Fent de porter al futbol vaig aprendre a tenir paciència… I ves que en aquest Europeu no he estat pas nerviós!

Tot això t’ha ajudat a portar bé aquesta setmana de ressaca de l’Europeu? Ara la gent i els mitjans et coneixen més i et demanen entrevistes…

Sí però m’agrada molt poder saludar i parlar amb la gent. És cert que m’estressa una mica, potser perquè és el principi, però a mi em fa més ràbia no poder contestar a tothom, perquè sóc una persona que em preocupo per aquestes coses. M’encanta que si volen alguna cosa de mi jo els hi pugui donar, siguin companys, periodistes, entrenadors o seguidors de l’atletisme. Després del relleu em vaig passar hores i hores contestant missatges i potser algun atleta creu que no, però aquesta gent és la que t’empenta a superar-te.

La imatge és molt positiva, oi?

Sempre li dono molt de valor, vull que la gent em vegi com sóc i que es sumi a la causa, que ens puguem ajudar mútuament i que el que faig ajudi a inspirar als que venen darrere com els més grans han fet amb mi.

Et passa pel cap el Mundial de Doha?

És molt difícil arribar-hi, bàsicament perquè el meu campionat, el Sub20, és al juliol, i hauria de fer variacions a l’entrenament, però a mi m’encantaria ser-hi. Després de veure com és un gran campionat val la pena lluitar-hi. On sí penso arribar fins al final és per intentar classificar-me per a Tòquio 2020. Si no ho intento, no sabré mai si sóc capaç.

En aquestes competicions només pots anar amb la selecció nacional… és diferent competir amb ells que amb el teu club?

És diferent bàsicament per la mida de les competicions. No entro en el debat de si és millor el Barça o la selecció, tu vas a un campionat del Món, d’Europa o uns JJOO i no té color. El que té trepitjar la pista, veure tanta gent a les grades, estadis plens… vius en una munió de sensacions diferents. Competir amb el Barça m’agrada, però al final t’has de quedar amb el màxim nivell possible.

En altres esports no has de fer aquesta distinció… Què creus que li falta a l’atletisme per tenir el focus d’atenció com la majoria d’esports col·lectius?

És una pregunta amb difícil resposta, però et puc parlar pel meu exemple: el que més m’atrau de l’atletisme és el sacrifici que hi ha als entrenaments. És un esport molt físic, on has d’estar al màxim tant a nivell mental com posant al límit el teu cos. La gent que ho ha practicat ho sap: a la pista ho passes malament, però als entrenaments ho passes pitjor. Però ho fas per un motiu: per viure un somriure en la prova somiada. Tots ens esforcem molt per arribar aquí i si la gent ho veiés seria diferent.

Hi ha alguna prova que et cridi més l’atenció a banda de les que practiques?

M’agradaria fer el 400 tanques o els 800m. Les tanques sempre són una bona opció i la mitja distància em sembla molt divertida. A més el meu entrenador em diu que ho faria molt bé per la meva resistència aeròbica, però en tot cas ho veig per més endavant.

A Lleida teniu un altre parella de germans triomfadors, l’Aleix i el Gerard Porras. Explica’m una mica aquesta rivalitat…

Ja ens coneixem molt entre nosaltres, ens portem molt bé. A Glasgow vaig compartir habitació amb l’Aleix. Som grans amics i grans rivals i això ens ajuda a impulsar-nos molt. A Antequera em va anar molt bé córrer amb ell. És curiós perquè fa uns anys pensava: ‘vull ser com ell’ i ara hi lluito cos a cos. Dins de la pista i fora tenim molt bona relació.

Siguem sincers… les ganes de guanyar-lo sempre hi són…

Clar home! I per la seva banda també, el poder guanyar-lo és un alicient, els dos som de Lleida i és quasi com un ‘derbi’. Malgrat tot, ens trobem poc perquè ell fa també tanques.

Últimes… com et descriuries en poques paraules?

Sóc una persona lluitadora, extremadament somiador i respectuós amb els rivals. Molta gent em diu que sóc ‘massa somiador’, però ja hem vist que no és pas dolent! Tampoc suporto les trampes en l’esport.

Abans has parlat de sacrifici… Com li explicaries a algú que no practica l’atletisme aquest concepte?

Crec que el sacrifici és com l’excel·lència, no és una cosa que aconsegueixes en un dia, ho aconsegueixes amb continuïtat. Venint cada dia a entrenar, no rendint-se, i tot el que pots fer durant una jornada és positiu, encara que estiguis cansat, vine! No et perdis els entrenaments. Trobo important que els atletes siguin constants. També li has de trobar l’amor a l’esport que practiques, això t’ajuda a donar-ho tot.

Crec que el sacrifici és com l’excel·lència, no és una cosa que aconsegueixes en un dia, ho aconsegueixes amb continuïtat. Venint cada dia a entrenar, no rendint-se, i tot el que pots fer durant una jornada és positiu, encara que estiguis cansat, vine!

Tens una medalla europea absoluta al teu cantó, ets sub20, una vida per endavant… Creus que pots viure només de l’atletisme?

Jo crec que durant l’època on estàs entrenant plenament sí que ho pots fer. Per a qualsevol atleta és el seu somni i jo crec que ho puc aconseguir, només entrenar i viure les experiències magnífiques. Has de mantenir les prestacions i el nivell absolut a nivell mundial, però per lluitar i somiar que no quedi.

Un últim somni?

Clarament, anar a uns JJOO. Un cop allà… finals, medalles… On hauria de firmar?