Atletisme en temps dels grecs (3): Els avantpassats llançadors

Atletisme en temps dels grecs (3): Els avantpassats llançadors

Suposo que tots haureu vist el Discòbol de Miró. En el nostre primer article sobre la història de l’atletisme dels antics grecs ja vam explicar quin era el punt de vista de l’autor envers la seva escultura. L’objectiu era trencar amb el hieratisme de l’art grec arcaic, donar forma a un moviment important. També dèiem que no representava pas el moviment real d’un llançador de Disc, només volia que la seva figura tingués moviment i què millor que amb la utilització d’un atleta llançador, que si alguna cosa tenen d’especials és la bellesa en el moviment estàtic, per a un fotògraf, poder immortalitzar totes les fases del llançador ha de ser un punt culminant en quant a expressió del cos, i de la força impresa.

Hi ha diferents teories sobre quan és va començar a llançar a nivell esportiu. La Javelina i el Disc foren les primeres proves a destacar. Era evident que la primera naixia d’una tradició extra esportiva: el venable s’havia utilitzat per a la caça des de molt abans de la introducció i difusió d’aquest esport, pel que realment tenia una sentit en la vida quotidiana, tant dels grecs com la de la gran majoria de pobles antics. Així, entre el 776 i el 700 abans de Crist, període dels primers Jocs de l’antiguitat, els llançaments s’acabarien introduint després de la cursa i la lluita. Així, va néixer el pentatló antic (juntament amb la mateixa lluita, els salts i la cursa de 180m).

Si ens centrem primer en la javelina (de les dues proves de llançament, la que tenia una utilitat inicial en la societat) ens fixem que hi havia diferents llançaments. En un primer moment tenim documentades proves en llançament llarg (com podríem veure avui dia), amb punteria (el que ara faríem entrenant de manera distesa, col·locar la javelina en una anella al terra), i finalment també n’hi ha registrats llançaments sobre un cavall, que consistia, bàsicament, en el mateix: buscar punteria però amb la dificultat del control sobre un animal.

Era obvi que les primeres javelines havien de tenir més pinta d’artefacte de caça que no pas d’utensili esportiu. De fet, la punta solia ser molt més afilada que ara, tenien una llargada similar a la de l’atleta i estaven fetes de fusta d’olivera. Això sí, per evitar mals majors durant els concursos, es col·locava una espècie de capa de ferro al davant de tot.

Pel que es té constància, les javelines eren molt flexibles, i es llançava mitjançant una corda on el llançador col·locava dos dits, a la vegada que amb els altres tres els posava a sobre del mateix artefacte. A través de les diferents imatges estudiades en gots i àmfores del passat, l’estudi dels diferents historiadors han portat a imaginar que els llançaments es feien en moviment, com ara, i no estàtics, després d’unes petites passes. També es desqualificava si l’atleta passava una línia límit. Hi ha qui creu, però, que els atletes no prenien carrera per llançar.

Pel que fa al llançaments de Disc, aquest va sorgir al voltant del segle VIII a.C. Per a elaborar l’artefacte (una espècie de plat volador), els grecs van utilitzar plom, bronze i ferro. Quan competien els més grans, els artefactes podien arribar a pesar entre 2 i 6 kg. Cent anys després de l’inici dels Jocs Olímpics antics, a la segona meitat del segle VII, la durada dels campionats va passar a ser d’una setmana, amb gairebé 50 proves diferents, i el Disc estava considerada com una de les més destacades (primer dins del Pentatló).

Llançador de Disc de l’antiga Grècia en àmfora

Com recull Fernando Garcia Romero en el seu llibre “Los Juegos Olímpicos y el deporte en Grecia”, els llançaments es feien des del balbís, una espècie de zona rectangular d’on l’atleta es preparava per a l’execució del moviment final. El balbís estava en una zona una mica elevada, i possiblement també va servir pels llançadors de javelina. Un cop fet el llançament, es col·locava un clau a la zona on havia caigut el llançament i no es mesuraven els metres com sinó la diferència entre el primer llançament i el segon.

Així relata l’historiador el moviment que utilitzaven en el llançament de Disc: “Seguidament, el llançador acaricia el disc, encara a la seva mà esquerre, portant-lo per sobre de l’espatlla, i immediatament es dona pressa a iniciar el llançament pròpiament dit, fent-se passar l’aparell a la mà dreta i recolzant-se el pes del seu cos a la cama del mateix costat, que servirà de recolzament en el gir. De cara a adquirir un major impuls, alça llavors el disc per sobre del seu cap, agafant-lo amb els dits de la mà dreta i recolzant-lo a l’avantbraç, fent que la mà esquerre serveixi de sosteniment”


Era conegut entre els grecs que el Disc tenia un prestigi molt important, per la seva plasticitat i per l’alt nivell d’entrenament físic al qual es destinava, qui aconseguia una bona puntuació al Disc se’l tenia en alt reconeixement. S’han trobat una varietat molt gran de discos, el que fa pensar que s’utilitzaven, depenent l’estatura d’uns i d’altres, o fins i tots per les edats, pesos diferents. Segons Santiago Segura Mungia, l’inventor mitològic del llançament de Disc va ser l’heroi Perseu, que segons el que escriu, amb aquest artefacte va matar a Acrisi, el seu avi. El Déu Apol·lo va matar a Jacint, i Peleu, el pare d’Aquil·les, mataria al seu germà bessó (potser, aquest, amb intenció), tots ells practicant aquesta prova esportiva.

Tant el Disc com la Javelina entren als Jocs Olímpics a partir del 708 a.C. Com hem dit, consistia en un bloc de disciplines anomenades “Pentatló”, on aquestes eren les úniques proves de llançament. Lampis, un atleta espartà, va ser el primer guanyador d’aquest pentatló. Philombrotos, també d’Esparta, guanyaria tres anys seguits posteriorment. Que els guanyadors fossin espartans, almenys al principi, demostrava que estaven més preparats per córrer, lluitar o llançar a la vegada, degut als intensos entrenaments que seguien des de petits.

Bibliografia emprada:

Fernando Garcia Romero. Los Juegos Olímpicos y el deporte en Grecia. Ausa. 2002. Madrid

Santiago Segura Mungía. Los Juegos Olímpicos. Educación, deporte, mitología y fiestas en la antigua Grecia. Anaya. 1992. Madrid

Antoni Planas Lozano. Evolución histórica y clasificación de las Pruebas físicas combinadas. Tesi doctoral. 2001. Barcelona.

Robin Osborne. La Grecia Clásica. Historia de Europa. Critica. Barcelona. 2005

distancia ı mans ı mascareta | ventilació