Atletisme en temps dels grecs (1): competir totalment nu

Atletisme en temps dels grecs (1): competir totalment nu

De figures nues a l’antiga Grècia n’existeixen milers. Escultures que han perdurat al llarg del temps. Tenen trampa, doncs la gran majoria son còpies romanes dels originals, que ja s’han perdut. Però no cal fixar-se molt per copsar que totes les estàtues gregues (masculines, això sí), solen anar despullades. Això passa amb guerrers, déus, missatgers divins… però també amb els esportistes.

Qui no ha vist en el Museo Nazionale Romano delle Terme a Roma l’escultura del Discòbol? Possiblement, la més famosa recreació d’un esportista grec de la història. Significa la màxima impressió del moviment, trencar amb el hieratisme de l’art grec arcaic, donar forma a un moment tan important. De fet, el Discòbol (de l’artista grec Miró) no representava pas el moviment real d’un llançador de Disc, el que volia l’autor era mostrar més el moviment genèric en una escultura (de bronze, tot i que la còpia que s’ha conservat és de marbre).

Bé, doncs com dèiem, no cal ser cap geni per veure que el Discòbol va totalment nu. Què passa si ens hi fixem en una altra de les obres magnes de l’art grec esportiu? El Diadumen, actualment al Museu Arqueològic d’Atenes, representa un guanyador dels Jocs Olímpics pujat al podi, amb la diadema al cap, símbol de la victòria (d’aquí ve el nom). Doncs bé, també ell va totalment nu. Per quin motiu?

L’esport era clau en la vida dels grecs entre els segles VI i II a.C. Representava un dels pals de paller de la societat, doncs des de ben petits s’utilitzava con a transmissió de la força i la virilitat (avui dia, entendríem allò com una falsa virilitat, ho hem de veure amb els ulls d’un grec pre-cristià). La gimnàstica (l’esport) ve d’una paraula grega, gymnós, que significa “nu”. Perquè es deia així? Doncs, literalment, perquè els esportistes (atletes, si ens centrem en les proves de córrer, saltar o llançar) practicaven la modalitat sense roba, és a dir, totalment despullats.

El Diadumen, escultura que representa un atleta al podi d’una competició. Foto Museo del Prado

Els atletes adquirien una fama gegant, a vegades igual que el millor dels guerrers (a vegades eren ambdues coses). Representaven, com hem dit abans, el súmmum del valor, la virilitat i la valentia. Fins i tot com ara, també els seus entrenadors (gymnastes) organitzaven l’any pensant en les diferents proves (els Jocs Olímpics, els Jocs Panatenesos, els Jocs Nemeus…). Això els portava a entrenar durament, a incloure el programa esportiu dins de l’educació (a l’alçada de la filosofia o la lluita).

El cos va ser objecte d’una intensa reflexió ideològica, que ens ha portat dos dels productes més conspicus del mon clàssic: l’atletisme i la nuesa. Pels grecs més acomodats, amb una fortuna més important, el treball de camp estava vetat (perquè ho havien de fer si tenien esclaus?). No obstant, veien com els seus “inferiors” tenien una força més important, una constitució més “viril”. Això els va portar a imitar els seus cossos en els gimnasos i els camps d’atletisme, i allà entrenaven i corrien despullats, doncs això els feia sentir lliures i vius.

Diversos grups d’atletes es quedaven nus per a representar la seva polis en les diverses curses que es feien per celebrar una victòria bèl·lica, una collita profitosa a la vinya o l’oferiment anual als déus protectors. En algunes polis, de fet, si mentre corries (al fer-ho despullat es veia clarament) se’t notava un mínim de greix corporal superior al normal, erets automàticament expulsat del grup esportiu i, a vegades, com passava a Esparta, de la mateixa ciutat.

Malgrat la teoria sobre la nuesa en l’atletisme, també veiem que existeix una llegenda entorn del motiu pel qual es corria despullat. Parla d’Orsip, un atleta de Megara que durant el segle VI va decidir, enmig d’una cursa, quedar-se nu, diuen, per poder córrer amb menys pes i més agilitat. És difícil comprovar si ell va ser el referent, doncs veiem en terrisses del grec arcaic a diferents atletes totalment nus, però no deixa de ser una opció més.

Representació en una ceràmica d’atletes corrent despullats. Foto Museu Arqueologia d’Atenes

El que sí que és veritat és el procediment que utilitzaven de cara a entrenar i competir. Si competien en un moment on el sol no lluïa, no hi havia problema, doncs prèviament a la cursa s’empastifaven d’oli i s’omplien de terracota per semblar tenir la pell més fosca (una pell blanca significava “ser efeminat” i tenir poca “virilitat”). Al no existir la càmera fotogràfica (avui dia seria molt fàcil) els atletes necessitaven guanyar curses importants perquè algú els immortalitzés. Aquest algú seria un escultor concret, a sou de la polis, que faria un bronze de l’atleta heroic guanyador. Aquí, la nuesa jugava un paper important, i els atletes ho sabien. Buscaven marcar múscul, mostrar les cames i el tors en tensió, doncs sovint seria així com sortirien posteriorment. Aquestes escultures decorarien després els llocs d’entrenament.


Hi havia risc en córrer despullat? Era evident que existien diversos problemes. De fet, una escultura del 200 a.c ens ho mostra clarament. El nen de l’espina, actualment es poden veure còpies en diversos museus europeus, ens mostra a un atleta molt jove que s’ha punxat amb una espina que l’impedirà guanyar. Aquesta escena, molt típica, seria el pa de cada dia, doncs el fet de no portar calçat i córrer per terrenys aspres podia portar més d’un problema així. Per a un grec, curar-se una ferida era un moment molt sagrat, aquest també pot ser un dels motius de la nuesa atlètica: quan més patiment per guanyar, més heroic pujar al podi.

Autors com Plató i Aristòtil parlen de la nuesa i l’educació física com quelcom important en la ciutat ideal. Han d’ocupar un lloc fonamental amb vistes d’adquirir salut i mantenir-la, glorificar la bellesa del cos, i que homes i dones d’aquests estats ideals segueixin practicant tota la vida atletisme o esport en general. Aquí, es menciona a les dones. Podien competir les dones en proves atlètiques? A nivell oficial no podien, de fet tampoc podien accedir a l’estadi a veure els seus homòlegs masculins i òbviament tampoc podien córrer nues. No obstant, en altres episodis, veurem si hi va haver qui va lluitar contra el sistema. Això ens sembla bastant lògic, el que tractarem de veure és si ens ha arribat algun relat no esbiaixat als nostres temps.

Bibliografia emprada:

Pierre Grimal. Diccionario de Mitología Griega y Romana. Paidós. 1981 Barcelona

Robin Hard. El Gran libro de la Mitología Griega. La Esfera de los Libros. Madrid. 2008

Robin Osborne. La Grecia Clásica. Historia de Europa. Critica. Barcelona. 2005

Raquel López Melero. Así vivían en la antigua Grecia. Anaya. Madrid 2010

Fernando Garcia Romero. L’esport a l’antiga Grècia. Editorial Sintesis. Madrid 2005

distancia ı mans ı mascareta | ventilació