No ens cansem mai de veure valors catalans menors de 23 anys que dia rere dia demostren que, a banda de la seva qualitat, tenen un discurs ordenat, correcte, senzill i fins i tot humil. Retamal, Erta, Gallego, Vicente, Benach, Sáez, Solà…tots ells, sub23, estan encarant ja l’arribada a l’elit absoluta, si no és que hi pertanyen ja. I si ho son, d’elit, son els més joves de la classe. Però encara hem de tirar més enrere per veure un nou valor en alça. Arriba de l’Alt Empordà, entrena en un camp de gespa natural, diríem que està tocada per la tramuntana, però té un discurs clar i coneixedor del terreny. Diuen que quan avances des de Blanes fins a Portbou a la gent li canvia el caràcter. No és el cas de la gran majoria d’empordanesos que conec (i son molts) ni tampoc és el cas de l’Aitana Radsma (L’Escala, 31-01-2002), que somriu a gairebé tot allò que se li planteja. Una forma molt motivadora d’encarar la vida. De pare neerlandès i mare catalana, els gens atlètics els porta a la sang. Es va criar al Club Atletisme Ventalló.

Ventalló… ha de ser un lloc molt màgic per continuar entrenant allà…

Porto vuit anys fent els entrenament en un camp de futbol perquè a la zona on visc hi ha molt poques pistes d’atletisme i les que tenim no estan en un bon estat. Vaig començar a entrenar amb l’Elena Poquet i ella ha sigut sempre la meva entrenadora, gràcies a ella m’he adaptat a entrenar en gespa, on no pots córrer al 100% o igual que en un tartà. Ara ja m’hi he acostumat però sí que és cert que necessitaré en breus un canvi, tot i que val a dir que és menys lesiu.

Suposo que amb l’Elena heu parlat de canviar el lloc d’entrenament…

Sí, sempre ha sortit el tema… buscar un lloc amb millors instal·lacions, millors opcions…

Trobaries a faltar els teus companys, entenc que si t’has quedat aquest temps en part és per això…

És cert, però a la vegada és un grup que malauradament s’està desfent. Sempre hem tingut un grup molt bonic i conjuntat, per exemple, hi és la meva germana África, amb la que tinc una relació excepcional i que a banda d’amiga i germana és rival. Quan marxi, trobaré a faltar l’aura de Ventalló.

Creus que l’èxit t’ha arribat aviat? Com l’heu gestionat?

Aquesta temporada estava entrenant molt bé, però poc em pensava arribar a on he arribat. Sí que teníem marcat com a objectiu el rècord Sub20 de 100t, però per més endavant. La veritat, no ens esperàvem que pugés baixar tant de cop i això s’ha de saber portar. L’any passat estava amb 13.99 i ara… però tinc un entorn molt senzill i que està molt amb mi.

Explica’m les teves sensacions aquell dia… el rècord Sub20 d’Espanya a Santa Coloma…

Quan vaig acabar l’únic que m’havien dit és que el vent era legal. No sabia la marca i estava molt nerviosa. Just quan m’ho van dir no m’ho podia pas creure, amb l’adrenalina del moment pensava que m’estaven prenent el pèl. Després de tots els esforços i els entrenaments aquesta recompensa era molt gratificant. Però amb el meu entorn vam dir que encara quedava tot per fer.

Això et va obrir també un món nou… l’Europeu Sub23, el Mundial Sub20… casualment t’ha vingut en un temps d’incerteses…

En el fons això em motiva per seguir treballant, però sí que estem una mica neguitosos, perquè realment no sabem quan durarà la temporada. Sembla que el Sub23 sí que es farà, però el Sub20 a l’Àfrica està penjant d’un fil… ens ha tocat viure això enmig d’una pandèmia, però sincerament ara tocar gaudir i seguir entrenant.

El rècord del 100t Sub20 el tenia Maria Vicente… Déu n’hi do…

Realment saber que li he pres el rècord a una de les millors atletes de Catalunya i d’Espanya (i del món en la seva categoria) és una cosa que motiva molt, perquè ella en té molts de rècords i queda clar que prendre-li qualsevol és una tasca titànica.

A Pista Coberta et vam veure a l’Absolut, al Meeting World Tour… quina bogeria

Van ser setmanes molt intenses. Vaig anar al Campionat Absolut i vaig fer marca personal i a la final ho vaig tornar a fer, 8.45 als 60mt. No m’ho podia pas creure, havia acabat 5a d’Espanya. Al cap de tres dies em tocava córrer amb un bon grapat de les millors atletes. Allà no va anar del tot bé però vaig poder estar al costat de les millors.

I allò ho vaig destacar en el seu dia: després d’aquest cap de setmana, decideixes competir al Sub20 català. Xapeau.

Sí, vaig voler venir perquè és el lloc on em tocava estar, volia venir a guanyar la meva categoria a Catalunya.

5a absoluta d’Espanya es diu ràpid… quina barreja de sentiments tens en aquella final?

En general jo em poso bastant nerviosa a les competicions, però son nervis bons de voler millorar cada cop. Al final, un cop a la sortida, em vaig mentalitzar per anar a gaudir i dir-me que si havia arribat allà ja podia estar contenta. Els nervis van desaparèixer de cop.

Abans em parlaves de la relació amb la teva germana, l’Àfrica, un relació molt bona. Ella t’ha ensenyat moltes coses entenc…

l’Àfrica va començar un any abans que jo a fer atletisme. Un dia, vaig anar a veure-la competir, jo en aquell moment jugava a bàsquet, i la seva entrenadora em va dir: “Què vols córrer un 60mt?”. Li vaig dir que d’acord, em feia il·lusió. Em vaig posar la roba i… vaig acabar guanyant la cursa.

No m’ho crec… et deurien intentar convèncer….

Va ser molt graciós. Finalment vaig acabar deixant el bàsquet i vaig començar amb l’atletisme. Primer en els 80mt i posteriorment ja fent les proves de les adultes. L’Afri (la meva germana) m’ha ensenyat molts valors, però sobretot el de la constància, treballant juntes he millorat molt.

Entenc que el 400 tanques el descartem oi?

(riures) No em fa molta il·lusió, sincerament. El que sí que m’agradaria fer més son 100mll, crec que son importants per les tanques però ho faig poc, hauria de competir-hi més.

La situació post pandèmica no va ser fàcil per ningú a nivell atlètic però tu t’hi vas adaptar força bé…

És cert que estan confinats tant de temps em va costat molt tornar a tenir l’energia anterior, no es podia estar gaire motivada i quan vam tornar era com si estiguessis obligat a posar-te en forma en un període curt. Però realment vaig fer un bon final de temporada, ja sabia que no sortirien les marques plantejades però sí que ho vaig encarar amb moltes ganes.

Quins referents tens a nivell general i a nivell de tanques?

La Teresa Errandonea i la Caridad Jerez, sens dubte. A més recentment les he tingut al costat en competició i em va agradar molt. Caridad ha anat als Jocs i això em motiva molt, suposo que com a tots, però és un mirall on poder-me reflectir.

No et preguntaré doncs pel clàssic “el teu somni?”, doncs suposo que queda clar. Però sí pels objectius més a curt termini….

Aquest any era el rècord d’Espanya. Un cop aconseguit vull intentar millorar la marca encara més, veure fins on puc arribar. I anar encarant els campionats. Els dos Sub20 (catalans i espanyol) son un objectiu clar per intentar-los guanyar i ja després l’Absolut i l’Europeu, on vull intentar estar a la final. L’objectiu és reafirmar el que ja he aconseguit.

El nivell català de les tanques també és magnífic. Vens de guanyar l’or als 100t però no hi eren ni la Xènia Benach, ni l’Alba Manzano… i encara i així el nivell era molt gran

Això esperona molt, perquè si ens trobem totes en una final cal que estigui al 100% si vull fer alguna cosa. La mateixa Xènia ha fet un salt molt gran en poc temps, aquest any també m’hi he fixat molt en ella… però també hi son l’Emilia del Hoyo, la Mireia López, la meva germana…

Actualment competeixes al Playas de Castellón, el club referent de l’atletisme espanyol. Com és el tracte amb ells?

Abans havia estat al Lleida UA competint a primera divisió i el salt amb el Playas va ser molt gran, perquè passes a competir sabent que ho han de guanyar tot i que hi ha pressió. Però en general em tracten molt bé i estic molt contenta que confiïn en mi.

A nivell personal, aquest any vas començar medicina… no se si t’has assessorat amb gent que porta més anys per saber com compaginar-ho tot….

Bé, vaig començar medicina però ho vaig deixar, l’any que ve començaré infermeria si tot va bé. Aquest ha sigut com un any sabàtic, només enfocat a l’atletisme, competir i entrenar, veurem que passa més endavant.

T’ho han recomanat?

Bé no exactament, va ser una decisió meva, però jo sempre he compaginat bé estudis i atletisme, diuen que segon de batxillerat és un dels cursos més difícils i ho vaig poder fer tot sense molts problemes, soc una persona molt aplicada.

Quan veus el nivell que has obtingut, et fixes si el teu caràcter ha canviat?

Espero que si ho ha fet sigui a bé. L’atletisme és un esport on es creix molt a nivell personal, t’aporta uns valors per la vida en sí que t’ajuden a encarar altres objectius, et dona molta autoestima i et fa respectar a la resta i a tu mateixa.

Malgrat la teva edat deus ser ja un referent a Ventalló entre els més petits…

Sí, molts nens i moltes nenes de l’escola em pregunten i veig que volen saber com millorar, però els hi dic sempre el mateix, que treballin com ho fan, allà hi ha un nivell molt alt… sense anar més lluny, la Paula Reyes, campiona d’Espanya de la seva categoria, té molt talent i de ben segur que com ella n’hi haurà més properament sortits de Ventalló.

Quins valors t’han ensenyat allà?

A ser una persona constant i no deixar de treballar mai, per molt talent que tinguis. El fet de tenir unes instal·lacions modestes també et fa recordar d’on vens i que al final el treball diari és el que et fa ser millor. Les gotes de suor que m’han caigut portant-me recompenses les valoro molt.

Veus l’atletisme com un esport igualitari? Ara que hem entrat en diverses polèmiques sobre això…

Òbviament que com en tots els estaments de la societat hi ha coses a millorar, però tampoc es pot negar que el fet de competir nois i noies a la vegada, amb un interès força idèntic, essent referents per a nens i nenes, fa que sigui més igualitari que per exemple esports d’equip com el futbol o el bàsquet. Això sí, tan debò encara hi haguessin més nenes que arribessin lluny i el nivell seguís creixent.

Acabem amb anècdotes. Com encara Aitana Radsma les competicions?

Doncs quan el jutge diu “als seus llocs” faig dos saltets al lloc, sense ells crec que no podria córrer (riu). A més a més em recullo la cua al top perquè un cop vaig córrer amb els cabells davant la cara i intento que no torni a passar. Una altra cosa: em menjo un Smint abans de cada competició. Un dia la Caridad Jerez em va veure i em va dir “Ah! ¡Ya se cuál es tu secreto!”

(…) Magnífic…

Em vaig quedar com molt perplexa… em vaig preguntar, “bé, que em digui ella primer el seu!”.

Última Aitana. Una prova que voldries fer?

Doncs mira, per divertir-me un dia voldria fer perxa. A Ventalló, degut a la logística, no tenim màrfega i no ho he provat en ma vida. Seria divertit, tot i que tinc clar que és molt difícil. Però mira, mai se sap… (riu).