Entrevista amb l’entrenador de Proves Combinades del CAR. Jotas Ortega cara a cara amb Fernando Martínez.

Sota el teu punt de vista, quin és el nivell dels llançaments dins de les combinades espanyoles?

T’asseguro que existeix un interès per part dels entrenadors que treballen en el sector per conscienciar de la importància que tenen els llançaments dins de la puntuació total, sobretot a les combinades d’estiu. Em consta que es parla d’això a cada concentració. No obstant, seguim lluny dels referents europeus. Fa uns anys vaig fer una gràfica comparativa entre la mitjana de les deu millors marques mundials i la mitjana de les deu millors marques espanyoles de tots els temps. En la meva opinió, queda molt treball per fer en els llançaments de les combinades.

Veiem que hi ha algun intrèpid/a que s’atreveix amb el pes rotatori dins de les combinades. Com ho valores?

Tinc una opinió diferent per a homes i dones. En combinades, hem d’organitzar el nostre treball de la forma més eficaç possible. Per mi, en categoria masculina, és un encert total, doncs existeix molta similitud entre la tècnica de pes rotatori i la de disc, per tant, si optem per una tècnica en pes, cada sessió de treball de llançament de pes estarà reforçant la prova de disc. Els llançaments son proves molt complexes en les que el domini s’aconsegueix al cap de molts anys de treball. Amb les noves generacions, entrenaria el rotatori sense dubtar-lo.

El “factor temps” pel domini de la tècnica rotatòria és un punt en contra de cara a que aquesta manera s’imposi sobre el lineal o penses que és un factor de tradició?

Crec que habitualment el llançament que s’ensenya en els cursos d’entrenador és el lineal i només si el professor té interès, s’explica el rotatori per sobre. En els cursos de monitor, les hores destinades als llançaments son insuficients. Per algun motiu que se m’escapa, solen tenir menys hores que els salts quan també son quatre proves tècniques complexes, i si incloem les dues tècniques de pes, en realitat tenim 5. A més, moltes vegades el curs es realitza en llocs amb material insuficient. Així que, és probable que els nostres monitors finalitzin el curs pitjor preparats per ensenyar aquestes proves.

Si els entrenadors estiguessin formats en la tècnica rotatòria, creus que hi hauria més atletes de combinades practicant-la?

Sens dubte.

Què en penses de la planificació del teu grup d’entrenament? Quin percentatge de temps va destinat als llançaments?

No et puc donar un percentatge exacte, però et puc assegurar que els llançaments son molt importants dins de la planificació. Estan presents en alguns escalfaments, en el treball de força i en les transferències que fem en aquesta parcel·la. Llancem com a mínim dues vegades per setmana i els llançaments llargs tot l’any, també durant la preparació de la Pista Coberta. Hi ha molts punts en joc en les proves de d’aquest sector. Crec que per llançar molt lluny, s’ha de llançar molt.

Per llançar lluny, es necessita, a més d’un domini alt, una massa corporal X. Creus que suposa una por pels entrenadors de cara a la baixada de rendiment en altres proves?

No es tracta de por, és sentit comú i coneixement de la prova. Per suposat que els atletes de combinades han d’intentar millorar els seus nivells de força, tant el tronc inferior com el superior, però limitant al màxim del raonable l’augment de la massa corporal, no només perquè aquest augment pot perjudicar directament al rendiment en la resta d’especialitats, sinó perquè un augment de massa corporal provoca un estrès afegit al sistema muscular de l’atleta. El risc de lesió es multiplica.

Com deia un conegut nostre, “diuen que els llançaments no sumen... clar que sumen, tu llança 15m en pes, ja veuràs com suma” Què et sembla?

Estic completament d’acord, els llançaments sumen i molt. Kevin Mayer va batre el rècord del mon d’Eaton perquè va millorar molt els llançaments (i la perxa). Segurament Eaton (45 segons en un 400 dins d’un decatló) és, a priori, un atleta amb més talent que Mayer, però la combinada és talent, i a més, estratègia a llarg termini, tindre molt clar on puc aconseguir els punts que necessites i treballar per buscar-ho. Ara tinc l’exemple de Niklas Kaul, campió del món de 2019. Té unes marques de molt bon nivell en totes les proves però el que li va portar a pujar al podi van ser el 4″15.52 en el 1500m i els seus 49,20m en Disc, a banda del 79,05m en Javelina. En l’apartat femení podríem parlar de la belga Thiam, que té uns salts de primer nivell. 2,02m en alçada, 6,86 en llargada, però a més llança el pes a 15,41m i la javelina 59,32m!

Es diu que en les combinades, hi ha factors tècnics molt específics dels llançaments en els quals s’entra menys i és preferible centrar-se en aspectes més basics i que vagin a reportar una millora gran. Què hi ha de cert en tot plegat?

El que comentes ho he escoltat jo també en altres proves. El que jo crec és que si no fas bé l’A, B, C no té sentit dedicar temps a la resta de l’alfabet. En aquest sentit intento diferenciar entre els atletes que entreno. Davant un atleta molt dotat per una prova que porta l’A, B, C de sèrie, intentaré millorar altres detalls menys bàsics, però primer que llanci amb els peus al terra, per entendre’ns. Al final, els atletes de combinades no hauríem de pensar en quan de pes llanço o salto en alçada, sinó com puc millorar la marca de la combinada.

Els que tenen les primeres places a nivell mundial del rànquing son excel·lents llançadors, amb marques realment impressionants. A Espanya només hi ha un registre brillant en una prova de llançaments en combinades, Antonio Peñalver (+17 en pes). En la resta de proves a Espanya hi ha marques a l’alçada de les top mundials. Perquè creus que no passa en llançaments?

En primer lloc crec que això que dius està canviant. Qualsevol atleta té punts forts i punts dèbils, però els 47m de Maria Vicente i Clàudia Conte en javelina, per exemple, estan a nivell de les top de combinades. Peñalver va fer combinades perquè va néixer com a atleta en un lloc on hi havia un bon entrenador que obria les portes a la combinada. En la majoria dels llocs, amb la seva corpulència hagués sigut un bon llançador o, depèn d’on, hagués sigut un saltador random, encara que això no ho sabrem mai.

És cert que s’inverteix menys temps en llançaments i s’entrenen més hores altres proves on petites millores reporten un sumatori més gran?

Depèn del nivell que l’atleta tingui en cada prova. El que dius és cert, però no només en llançaments, també en totes les proves. Et poso un exemple, sense tenir en compte les interaccions, beneficis o perjudicis que es puguin produir per forçar la progressió de l’atleta en un o altre sentit. Si l’atleta corre els 1500 en 5’20” i llança 15.50m en pes, teòricament serà més fàcil aconseguir que corri en 5’10” que fer-li llançar en 16.30m per tenir uns guanys de punts similars. No obstant, si llança 9,80m i corre 4’28” serà just al revés. A priori, sembla bastant més fàcil millorar 2m en disc que 1 en pes, però depèn de l’atleta .Sota el meu punt de vista, el temps invertit dona millor resultat quanta més tècnica és la prova treballada.

D’on et ve la destresa d’explicar aspectes tècnics dels llançaments? Vas ser llançador en el passat?

T’agraeixo les bones paraules, però no vaig ser llançador. Des dels meus inicis com a entrenador sempre he intentat ser conscient de les meves carències i sempre he intentant aprendre dels millors, esforçant-me per ensenyar el millor que he pogut o he sabut en cada moment. Fa temps vaig veure una gràfica sobre l’aprenentatge en el que deia que aprenem el 90% del que ensenyem, el 75% del que practiquem o el 20% del que veiem. Per una altra banda, com saps, a més d’entrenador soc il·lustrador i crec que la meva capacitat per dibuixar el moviment humà, m’ha permès comprende’l.

Moltes vegades, veiem casos on l’atleta de combinades de categories menors, que té una gran marca en algun llançament, se li deriva als llançaments perquè s’especialitzi. Pot ser això una errada?

També podria passar a l’inrevès. Cada cop tinc més clar que només sorgeixen atletes de combinades en llocs on hi ha un entrenador amb sensibilitat de combinades. Hi ha molts atletes que “juguen” amb les combinades de petits i després es decanten per una prova només. S’entèn, perquè igual que els llançaments, la combinada és una prova a llarg termini, pots trigar anys en veure el resultat de moltes hores de feina i entrenament i això no és fàcil d’entendre quan ets un nen o ets jove, i més avui dia que es vol immediatesa. Al final, crec que els atletes han d’estar a la prova que millor se senten.

Què creus que falta perquè les combinades catalanes i espanyoles donin un salt de qualitat en llançaments?

Crec que necessitem més entrenadors especialistes en combinades. Els que jo conec que es dediquen prioritàriament a la combinada estan plenament conscienciats de la importància dels llançaments dins de la prova. Seria interessant el suport puntual d’entrenadors especialistes i que s’incentivés a l’assistència de concentracions i xerrades de diversos sectors als entrenadors de combinades. En aquest cas podríem millorar. Si un atleta de combinades està entre els primers del rànquing de la seva categoria en tanques, salts o llançaments seria interessant convidar l’atleta i a l’entrenador a les concentracions o xerrades que aquest sector organitzi.

La regla general oficiosa diu que l’atleta de combinades és algú que no destaca el suficient en una prova. Què els hi diries?

Els hi diria que la combinada és una prova en si. D’altra banda et diré que jo ho veig a l’inrevés, per destacar en combinades has de ser bo en totes les proves i molt bo en més d’una.

Ets un dels pocs entrenadors de combinades que no té problemes a l’hora de demanar ajuda a entrenadors especialistes. No acostuma a ser habitual. Perquè creus que passa això? Excés d’ego?

Crec que més que excés d’ego es tracta d’inseguretat. Sembla que tenim assumit que un entrenador ha de saber-ho tot i si demana ajuda genera desconfiança en els atletes que entrena. Això només és així quan l’atleta no és molt intel·ligent. Com a esportista, preferiria un entrenador que es preocupi per aprendre a un que ja ho sap tot. Crec que tots els entrenadors estem en un estat d’aprenentatge continuat i per tant hem d’assumir que hi ha coses que encara no sabem. Se que en la majoria de casos jo no se més d’una prova que l’entrenador de la meva, segurament perquè a mi m’interessa aprendre el màxim de cadascuna de les proves mentre que a molts entrenadors especialistes els importa poc la meva.

A vegades hi ha casos on especialistes en combinades entren en el cartell de les proves individuals i a l’inrevés. És un tema controvertit. Quina opinió en tens al respecte?

Això és molt freqüent en l’època de pista coberta, sobretot en la segona opció que planteges, on la combinada és més reduïda i un especialista individual té més fàcil arribar-hi. La meva opinió és que qualsevol atleta que tingui llicència, compleixi els requisits i faci mèrits necessaris, ha de ser seleccionat, independentment de la prova que entreni. Pensa en un mateix, que ve algú de fora a treure’t alguna cosa que és teva, pot resultat contraproduent. Per un costat, estàs assumint que l’altre atleta és millor que tu, per tant, és l’altre qui ha d’estar seleccionat. Si és una competició oficial, crec que sempre s’ha de portar al millor.

Ets partidari d’instaurar el decatló femení?

Que no sigui inclòs el decatló femení en el programa atlètic és un greuge comparatiu pendent de solucionar. En un moment, igual que en altres proves, no s’incloïa en el programa, ja que els dirigents d’organismes internacions esportius eren homes i es va menysprear la capacitat competitiva de les dones. És una cosa de les altes esferes i porta temps quan es proposa, però sempre hi ha algun impediment. La proposta del decatló femení és la inversa del masculí en quan a l’ordre dels concursos, per tant també acaba sent un greuge comparatiu, doncs el decatló masculí té un ordre molt més natural, l’horari proposat pel femení és molt més complexe de cara a una òptima recuperació de cara al segon dia. Jo ho tinc clar, la meva resposta és un Sí rotund.

Sempre poso l’exemple de que un top de combinades mundial, pot guanyar o ser medalla en una prova individual d’un campionat d’Espanya, excepte en llançaments i mig fons. Hi estàs d’acord?

Estic d’acord amb l’excepció de la javelina en ambdós gèneres i en el 800m en les dones, on algunes serien medalla en diversos països europeus i depenent de l’any, també a Espanya. Això té a veure amb la complexitat, com bé dius, i també amb l’adaptació progressiva de l’atleta a la prova. Respecte al mig-fons, succeeix a la inversa, els mig-fondistes redueixen el pes al mínim saludable però clar, ells no tenen que llançar una bola de més de 7 quilos. La combinada és l’equilibri, allà radica la seva veritable complexitat. Per cert, porto anys dient que per a mi, el gest més difícil de l’atletisme és l’últim creuament i el final del llançament de javelina.

Quin ha sigut el teu millor moment com a entrenador? I el pitjor?

Porto molt de temps en això, i per sort he tingut molts moments bons. Recordo que ja era entrenador quan vaig assistir al Mundial de Sevilla 99 com a espectador. Allà em vaig dir que aquells atletes no eren excepcionals, alguns sí, per suposat, però no tots, i em vaig dir que algun dia estaria en un mundial assistint a un atleta. En 2009 vaig anar al mundial de Berlin com a entrenador acompanyant a Agustín Félix, i vaig tenir la sort de gaudir de la volta d’honor dels decatletes, davant un estadi ple. Aquest és un dels millors records que guardo, el de milers de persones aplaudint i valorant l’esforç d’un grapat de decatletes. També les primeres medalles en campionats absoluts (Núria en javelina i Cristina Bárcena en Pentatló). El doblet en decatló del Campionat Absolut d’Avilés 2010 d’Agustín i Imanol Cardona, per ser aquell any i ser a Astúries. Sens dubte, el pitjor record que tinc de tots va ser el 27 de març de 2010, quan Ismael González va morir en la pista mentre feia unes sortides de tanques. Cap altre record negatiu s’apropa a aquell. És una situació que et supera i que va estar apunt d’apartar-me de les pistes d’atletisme.

Quin ha sigut l’atleta amb més talent que has entrenat?

Quan parlem de talent ens limitem al talent físic. Crec que l’atleta amb més talent que he entrenat ha sigut Maria Vicente. No sorprenc a ningú si dic que tenia unes capacitats físiques excepcionals. No obstant, he de dir que mai he entrenat a cap atleta que iguali a Agustín Félix en el domini corporal. Va venir a entrenar amb mi amb 30 anys i encara era capaç de fer variacions sobre un gest que havia repetit mil vegades atenent a una única petició. Ara mateix en el grup tinc atletes de molt talent i espero poder ajudar-los a desenvolupar-lo.

A nivell històric, tant en nois com en noies. Quin ha sigut el teu atleta de combinades favorit en les proves de llançaments? A nivell espanyol i català

En homes, a nivell espanyol, Antonio Peñalver, sens dubte, perquè el vaig poder veure en directe a Barcelona 92. En dones, la meva favorita era Carmen Ramon, crec que encara ha de dir molt a l’heptatló i encara més en els llançaments de la combinada. A nivell català en homes em quedo amb Imanol Cardona, perquè el vaig tenir suficientment d’aprop per veure la seva evolució. Va batre el rècord de Catalunya cadet de pes en el seu moment i no va dubtar mai de seguir a la combinada fins que va deixar d’entrenar decatló i es va quedar al disc. En dones, en llançaments, i en altres proves, però també pel seu compromís, generositat i valors humans, Inma Clopés, també, sens dubte.

Quin és el panorama actual de combinades a Catalunya? Hi ha algun atleta de categories menors amb un bon futur?

La veritat és que el panorama no és gaire prometedor, sobretot en dones. La retirada de Tamara del Rio primer, Mar Vico i Paula López aquest mateix any, sumat al fitxatge de Maria Vicente per Euskadi, ens deixa sense les atletes que aquests anys han pujat el nivell de la combinada femenina. Per darrere hi ha un grup d’atletes entre les que destaca Ivet Rovira. En homes, la cosa està molt millor. Si bé és veritat que fa temps que no tenim cap atleta que s’apropi al rècord de Catalunya Absolut, tenim un bon grup que ens deixen el millor nivell que jo recordi en molts anys. Tenim a Jesús Castillo que normalment baralla per les medalles del campionat d’Espanya absolut i diversos habituals en podis de categories inferiors, com ara Ferran Merino, Iker Martín, Pol Vila o els joves Eloi Santafé, Adriá Navajón, Joaquim Rodríguez, Pol Ferrer…

Si haguessis de tenir tots els mitjans disponibles al teu abast, quines accions posaries en marxa per intentar pujar el nivell de les proves combinades?

Tot els mitjans necessaris? En combinades? Em costa molt d’imaginar. Faré un esforç. Diguem que puc fer la carta als reis mags i que un geni m’assegura que em concedirà els desitjos. M’encantaria muntar un grup de 3 o 4 entrenadors professionals distribuïts per tot el territori, fer un programa de captació de talents en els centres d’ensenyança secundària i crear una escola de combinades al voltant de cadascun dels entrenadors dels atletes captats. Organitzar trobades de combinades amb altres comunitats o països i organitzar competicions de combinades de caràcter internacional en els que, a més de la competició, hi hauria jornades de divulgació i captació per a entrenadors especialitzats en la combinada. Quelcom així no estaria malament.

Ets entrenador a temps complet? A que més t’hi dediques?

Soc entrenador a temps complet des de que vaig entrar al CAR fa sis anys, primer com a aposta personal i des de fa tres anys estic contractat per RFEA. Però durant 25 anys anteriors no ha sigut així i ho compaginava amb el treball de dissenyador gràfic i il·lustrador.

Gràcies pel teu temps Fernando!