Entrevista a Jaël Bestué, velocista del FC Barcelona i de la RFEA

Ha sigut un any molt anormal. A principis de gener vèiem que la gent començava a competir, per fi els somriures tornaven a les pistes i els i les atletes es començaven a animar. Però trobàvem a faltar a uns quants, de fet encara n’hi ha que no han tornat a competir o ho han fet poc. Una de les que més en falta trobàvem era una de les quals sabíem el motiu. Una operació que comportava un temps de recuperació mig-llarg i sobretot molt ben fet. Sembla que aquesta rehabilitació s’ha fet bé i ja podem tornar a gaudir del llampec de Sant Cugat. Jaël Bestué (Barcelona, 2000) va passar per quiròfan per sotmetre’s a una intervenció del làbrum del maluc, com explicàvem en aquesta notícia. Ara ha tornat com mai: marca personal al 100mll i mínimes per l’Europeu de Tallin. Quin sostre tindrà?

Com estàs?

Ara estic molt millor, ja no tinc cap problema amb el maluc però com no he fet la pretemporada doncs m’estan sortint mals per tot arreu (riu). Estic intentant aguantant i buscant la perfecció dins d’aquest període estrany que ens ha tocat viure.

Tornes i fas 23.59s i 11.40s… déu n’hi do tenint en compte el que expliques…

Sí, la veritat és que està anant molt bé, millor del que podíem pensar fa uns mesos. Quan em van operar ja vaig començar a posar-me en forma com podia, hi havia moltes coses importants que no feia però les que podia les tirava endavant. Un cop vaig començar amb els entrenaments de velocitat vam notar que estava forta i, perquè esperar més? Al final les temporades d’atletisme son molt curtes, si t’ho pares a pensar.

T’operen a finals de novembre. La recuperació segueix els criteris esperats? El període de temps ha sigut el correcte?

Doncs hem anat una mica sobre la marxa perquè al final havíem de veure com evolucionava. Els dos primers mesos els vaig respectar totalment, vaig fer la rehabilitació que em deia el cirurgià, un cop vaig tornar a la pista m’he anat veient ràpida i notant cada cop menys molèsties. Amb el meu tècnic vam veure que estàvem ràpids en els entrenaments i vam decidir començar a competir quan abans millor.

La Pista Coberta la vau descartar ràpid oi?

Sí sens dubte, vam pensar que no calia forçar pas, acabava de sortir de l’operació com aquell qui diu, els dies després gairebé no podia ni caminar, havia d’anar amb croses, així que vam decidir esperar uns mesos per encarar aire lliure.

Nosaltres vam escriure una notícia sobre la teva operació… allà explicàvem que t’havien d’intervenir al làbrum del maluc, doncs la dolència provocava friccions i inflamacions…

Sí, tenia el làbrum esquinçat però a més a més quan em van obrir van veure que tenia un hematoma que em provocava un dolor agut que em pujava a l’esquena i jo vaig pensar prèviament que el problema venia d’aquí, de l’esquena. Ells també i després van veure que era una altra cosa. Un cop coneixedors de la situació del maluc van tractar-lo per evitar les friccions i les posteriors inflamacions.

Aquests problemes que et provocava l’hematoma ja no hi son?

Ja no, per sort, pensa que em provocaven un mal horrible. Al campionat d’Espanya de l’agost li vaig dir al meu entrenador que ja no podia més, que el mal era inaguantable competint. Amb la recuperació posterior a l’operació aquests problemes ha anat desapareixent. Crec que ara ja, per sort, puc dir que m’he oblidat per complet.

Com et vas prendre l’operació? Tenint en compte que la vas empalmar amb el confinament, l’estiu d’entrenaments amb dolor…

Si ho penses des de fora i quan tenia dies de tranquil·litat vaig pensar “d’acord, millor ara que no pas enmig d’una temporada on m’estigui jugant entrar als Jocs o a un Mundial”. Al final, en la vida d’una atleta sempre tindràs lesions i operacions, millor un novembre després d’una temporada molt estranya que no per exemple ara, no? Apunt dels objectius grans. Ha sigut un període molt dur, duríssim, a nivell físic i psicològic, però també he après molt d’aquest temps, m’ha servit per sumar moltíssim en tots els aspectes de la meva vida.

Has notat si la RFEA i el Barça n’estaven molt pendents de tot plegat?

No m’ha donat la impressió de que estiguessin molt nerviosos o impacients, em van deixar el meu espai des del principi, sabien que necessitava un període de temps per descansar, es comunicaven a través del meu entrenador i quan jo he estat preparada per tornar els hi he dit. Ara bé, durant el temps de recuperació he pogut desconnectar molt de tot plegat, del Barça, d’Adidas, de la RFEA… necessitava un temps per pensar en mi mateixa.

Però de l’atletisme no has desconnectat… o sí?

Doncs sí i a la vegada no. Durant el confinament vaig aprofitar per fer moltes coses que no puc fer durant l’any, pensava que amb l’operació i el període de recuperació seria el mateix, però he acabat estant pendent, doncs al final cada dia havia de fer la rehabilitació, que m’ha costat molt treball, sí que m’he estalviat anar a entrenar cada dia però al final aquest temps el dediques a recuperar-te, així que en el fons segueixes amb el cap a l’atletisme d’una manera o d’una altra.

La gent que segueix l’atletisme, no se fins a quin punt li pot sorprendre que tornis de lesió i el primer dia facis marca al 100m…

(riu) Bé, és circumstancial, jo amb el meu entrenador (Ricardo Diéguez) ho havíem parlat i dèiem que estava en un estat de forma molt important i és cert que m’he saltat la pretemporada i això em pot passar factura, però també és cert que no he estat parada ni de bon tros, de fet l’únic que no he fet és córrer… però he fet molta piscina, molts exercicis d’enfortiment, coses que m’han anat molt bé, i jo la velocitat l’agafo molt ràpid, ha sigut sortir i notar-me com un tro.

Els objectius de la temporada han anat variant depenent com et trobaves?

Al principi tot era molt incert, em van dir que seria molt ràpid dins del que cap, però tampoc m’he posat nerviosa, al final vas seguint una mica les teves sensacions. Això sí, anava preguntant al meu entorn de quan en quan si arribaria a les competicions importants. La meva meta de 2021 sempre va ser l’Europeu sub23, qui sap si els Jocs (llunyans…), els campionats d’Espanya… però al final eren competicions que si les feia, perfecte, si no hi ha arribava, era normal, m’ho vaig prendre així.

Mínimes per Tallin assolides oi?

Amb el 11.40s i el 23.59s més que assolides, per sort. Un problema menys!

Ara és quan et pregunto pels objectius reals. És precipitat començar a pensar ja en els propers Jocs?

Bé aquests encara no han passat però sí, un cop comencem a encarar la propera temporada ens prepararem per intentar assolir l’objectiu dels Jocs. Pel camí hi haurà europeus, mundials i moltes altres coses però és una experiència que vull viure, que em fa il·lusió. Son molts anys de preparació però em sento amb el cap al lloc.

Quines atletes tens per emmirallar-te en aquest objectiu?

Caram, complicat! Abans en tenia moltes més, ara no en tinc tantes. A mi m’agrada fixar-me en atletes del meu entorn, en la forma d’entrenar i de competir i de totes n’aprenc alguna cosa. Abans sí tenia la referència de persones com Allyson Felix, que em segueix agradant molt, però ara et diria les atletes de la meva edat, que tenen tanta o més força que jo.

A més el nivell català i espanyol en 100 i 200 ha donat un salt brutal. Espantada o esperonada?

Espantada mai, en tot cas és una pressió afegida que tingui tantes contrincants de pes, però és positiu perquè totes ens ajudem a millorar, has d’anar lluitant en cada campionat i al final has d’estat bé per aconseguir el títol en concret. És una pressió extra però dolça, saber que has d’exigir-te al màxim o sinó no hi haurà forma de guanyar.

Per acabar Jaël… que els hi diries a les atletes sub16. sub18 que actualment també estant despuntant?

Doncs els hi diria que no es tan aviat per a elles. Jo també m’ho pensava fa tres o quatre anys, sortia en campionats absoluts i europeus i al finalitzar la prova deia “apa, però si no tinc res a envejar!” no son pas petites. Que treballin, que es focalitzin en els seus objectius quan toqui i arribat el moment que confiïn en elles mateixes. Mai és aviat per triomfar.