Entrevista amb Aleix Pi, saltador de perxa de l’Agrupació de Catalunya, medalla de bronze en el Campionat Absolut de Pista Coberta la passada temporada.

Mai és fàcil superar una lesió. De fet, és possible que sigui una de les situacions que menys t’expliquen com afrontar, com superar-ho, com encarar mentalment la recuperació. Afortunadament, quan t’envoltes de bona gent tens molt guanyat. Quan saps amb qui et pots obrir, amb qui confiar per tirar endavant, tot és molt més senzill. Això pensaria l’Aleix Pi ara fa uns mesos, quan una operació de menisc el va deixar fora de joc durant la temporada d’Aire Lliure. Ara, recuperat, afronta el futur amb il·lusió.

PER QUIN MOTIU ESCOLLIR LA PERXA?

Vaig provar un dia, em va agradar molt, i l’entrenador del Calella (vaig començar allà) em va fer anar als entrenaments de perxa, perquè va veure quelcom diferent en mi, i suposo que quan surten els resultats et decantes per una prova en concret i no pas per altres, com per exemple la velocitat, que també la practicava.

ÉS A DIR, ABANS D’AQUESTS ENTRENAMENTS NO T’HO HAVIES PLANTEJAT…

No especialment, anava provant coses diferents (el cros, la pista), havia fet llargada, tanques, velocitat, alçada… i finalment em vaig decidir per provar a la perxa

L’ANY PASSAT ACABES TERCER A L’ABSOLUT D’ESPANYA DE PISTA COBERTA, A L’AIRE LLIURE JA NO APAREIXES… COM ENCARES A NIVELL MENTAL AQUELL MOMENT ON T’HAS D’OPERAR DESPRÉS DELS ÈXITS?

Doncs amb molta impotència, era un any bastant llarg, al principi pensava que em recuperaria, però a l’operar-me ja vaig veure que em perdia la temporada. Era difícil perquè veies que als teus companys els hi sortien les coses, jo estava a casa sense moure’m ni res… mentalment, ara que s’apropen les competicions, no em trobo preparat, no sento encara la necessitat de competir perquè no estic pas al 100%, em falta molt.

VAS NOTAR EL SUPORT DE LA GENT DEL TEU VOLTANT PER SUPERAR AQUEST PROBLEMA?

Sens dubte. Els companys d’entrenament, el meu tècnic (Alberto Ruiz)… vaig notar molt que m’ajudaven, que em donaven consells per tirar endavant i superar-ho, igual que altres atletes que també havien patit lesions i van saber que dir-me en tot moment. En general, tot el meu entorn. També la família i la parella em van saber escoltar i aconsellar.

COMPETIR A L’EUROPEU SUB23 (ARA FA DOS ANYS) VA SER EL TEU PUNT MÉS ALT?

Recordo que va ser un campionat difícil. En aquell moment havíem canviat d’entrenador i encara no estava acostumat a la manera de corregir i amb el nou sistema, però vaig arribar a la final i ens va anar bastant bé, per tant, el moment més àlgid no ho se, però de ben segur que vam salvar la temporada.

ENTENC QUE EN UNA PROVA COM LA PERXA EL CANVI DE TÈCNIC ES NOTA MOLT…

És molt complicat, son tantes coses… és una prova molt tècnica i potser els dos entrenadors em deien el mateix però amb altres paraules, i el meu cap creuava els conceptes. Fins que no vaig saber exactament entendre el nou sistema no vaig estar tranquil. De fet, aquell any no vaig fer marca personal, va ser al següent curs quan van començar a sortir les coses.

EN ALGUN MOMENT HAS PENSAT QUE LA TEVA CARRERA NO ACABAVA D’EXPLOTAR?

Sí, quan vaig fer 5.30 en junior de segon any era una molt bona marca, de fet em vaig posar segon d’Europa per rànquing, i després vaig tenir tres anys en que, per una cosa o per un altra, pel meu cap, per problemes físics (em va donar la ciàtica abans d’acabar una de les temporades) i després el canvi d’entrenador, no vaig acabar de rematar la feina. Vaig estar tres anys sense fer marca i al 4rt, per fi, va arribar el moment del 5.40m

AL LLARG D’AQUESTS ANYS HAS TINGUT RIVALS DE MOLTA ENTITAT… COM VEUS EL NIVELL DE LA PERXA ESTATAL ARA MATEIX?

Veig un nivell que està pujant molt en general, tan en nois com en noies, crec que ens estem posant tots les piles, el podi absolut cada cop està més obert. I a nivell català també estan pujant joves amb molta força.

VEUS POSSIBLE L’OR EN UN ABSOLUT ESTATAL?

És molt complicat, hi ha molt de nivell. Però clar, és un repte que em poso de cara als propers anys, si aquest no pot ser, doncs ho provarem el vinent.

AMB QUIN ATLETA T’HAS VOLGUT REFLECTIR AL LLARG DE LA TEVA CARRERA?

Vaig entrar des de molt petit al CAR, i per mi el Dídac (Salas) sempre era l’atleta que he tingut com a referent. Aquell que quan el veia deia “carai, tan debò un dia salti com ho fa ell”. I ara em treu només 21cms, qui sap si ben aviat puc retallar una mica aquesta marca. Quan entrenem sempre tenim aquella rivalitat per veure si soc capaç d’apropar-m’hi. En tot cas, tenim un bon grup al CAR (Ell, l’Igor, en Ricard Clemente, en Theo Ruiz, nois nous com el Biel Tenias o l’Artur Coll) i sempre ens motivem per millorar.

DES DE FA VUIT ANYS PERTANYS A L’AGRUPACIÓ DE CATALUNYA, PER TANT, N’ETS UNA VEU AUTORITZADA. QUINA OPINIÓ TENS DEL CLUB?

És un club molt familiar, sobretot quan portes molts anys. M’han cuidat bastant bé. No obstant, també és un club on les subvencions son importants, perquè el club creix, el material ha d’existir i els dos grups s’han de mantenir a l’elit. Ara mateix, el grup masculí passa un mal moment, però… poc hi podem fer

ARRAN D’AIXÒ, HEM SENTIT ATLETES QUE, SENSE SER OFICIAL, HAN MANIFESTAT LA INTENCIÓ DE MARXAR DE L’AGRUPA. CREUS QUE HI HA ALGUNA RAÓ MÉS?

Jo crec que hi ha gent que necessita canvi d’aires, nous reptes. Quan portes molt de temps en un club aquella il·lusió del primer dia ja no hi és i el cos et demana més. Veure com funcionen altres clubs, comparar, tornar-te a il·lusionar.

LA TEVA INTENCIÓ ÉS CONTINUAR LA PROPERA TEMPORADA?

(Riu) Bé… suposo que sí, si faig una bona temporada i res no canvia no tinc perquè marxar.

PERÒ HAS REBUT OFERTES DE FORA…

Sí, de fet aquest any també n’he rebut, i òbviament altres anys… però finalment vaig decidir (o he decidit) quedar-me a l’Agrupa i refusar les ofertes. No m’enpenedeixo pas de la decisió.

TU CREUS QUE LES COMPETICIONS DE CLUBS TENEN FUTUR I ESTAN BEN MONTADES?

A mi la lliga catalana de clubs m’agrada molt, a la final sempre hi ha molt ambient i el sistema funciona. En canvi, el campionat de clubs d’Espanya no m’acaba de fer el pes, sobretot això de separar nois i noies per tema d’sponsors. La pista queda molt buida i es perd ambient. Seria molt fàcil trobar solucions per fer-ho conjunt, tan pels patrocinadors com pels mitjans i els atletes. Ara mateix, trobo que fa molt buit.

PRECISAMENT REIVINDIQUES QUE NOIS I NOIES COMPETEIXIN JUNTS… ÉS L’ATLETISME L’ESPORT ON MÉS REGEIX L’IGUALTAT?

Trobo que sí, si no és el que més, aprop s’hi queda. Avui dia pot ser igual d’interessant veure com salta un atleta en perxa o triple salt en categoria masculina com en femenina. Sí que trobo que en tema clubs, alguns prioritzen més els nois que les noies, però per sort son pocs.

ALGUN SOMNI QUE DIGUIS: “AQUEST NO S’ESCAPA”?

M’agradaria anar a les tres competicions de clubs a nivell absolut, Europeu, Mundial i JJOO. Potser Tòquio és una mica aviat, però París, amb 27-28 anys, perquè no? Tot és qüestió de millorar.

QUÈ T’HA APORTAT L’ATLETISME FORA DE LA PISTA?

M’ha servit per deixar de ser tan tímid. Ara no tinc problema per parlar amb tothom, amb gent que no conec. També m’ha servit per relativitzar-ho tot més. Abans era molt competitiu, ara deixo fer i estic molt més tranquil.

ÚLTIMA ALEIX… DESCRIU-ME QUE VAS SENTIR QUAN VAS CAURE A LA MÀRFEGA DESPRÉS DE FER LA TEVA MARCA PERSONAL…

Doncs moltíssima alegria, feia tres anys que no feia marca personal, i va ser en un dia on vaig agafar una perxa que no havia utilitzat mai, i el salt no era prou bo, tècnicament tenia mancances i malgrat notar que pujava amb força sabia que no passaria pas. Però, per sorpresa, va sortir, i això que no ho havia plantejat d’aquesta manera. Això vol dir que encara em queda molt més per saltar.