Si uns dies abans li haguessin dit el que havia de passar, no s’ho hagués cregut. Quines possibilitats hi havia? I encara i així, temptar la sort i el destí poden portar mals resultats. Restar gairebé empatada amb la teva gran rival, a pocs minuts de fer-te amb un or preuat, amb molta gent desitjant que siguis tu qui aconsegueixi pujar a l’esglaó més alt del podi, amb la teva família, amics i amigues, companys d’entrenament observant, tot plegat pot fer pujar enormement la pressió. Però ella ho tenia clar: sabia que era caixa o faixa. O en aquell salt aconseguia passar el llistó amb una marca superior a la de la seva rival o no guanyaria aquell or.

Es van creuar la mirada. La seva rival la va observar amb deteniment, conscient que, si aconseguia un salt perfectament executat, amb la força i determinació suficients, podria superar la seva marca. Els quatre ulls es van mirar, saltaven espurnes per tot arreu. Ella sabia que tothom la donava per guanyadora i havia de fer complir els pronòstics. “Aquest any sí” es deia a ella mateixa. Era la saltadora de perxa més preparada de la seva generació i encara i així mai havia sigut capaç de guanyar l’or. Fins a aquell mateix moment. La seva vida passava fugaçment pel seu cervell. Els entrenaments en etapa escolar amb aquell nano rialler i manyac, les hores i hores de sermons, crits i petites empentetes del seu entrenador durant l’adolescència, semblant a un Rambo mal cuidat, els companys i companyes d’entrenament, amb els qui havia compartit amargors i alegries… tot plegat va passar com un flash, a la velocitat de la llum, notant la pell de gallina i les gotes de suor relliscant pel nas.

Va agafar la perxa, amb força i convicció. Va començar a escoltar els lents i suaus aplaudiments i xiuxiuejos des de la graderia. “Silenci, sisplau”, pensava per a ella mateixa. Mai havia estat gaire fan de la cridòria prèvia a un salt, però era ben bé una convenció social, i per tant ella no hi podia fer molt. Va mirar al terra, col·locant el calçat en posició. Respirava de manera activa, intentant connectar-ho amb el tempo de les properes passes. Cos enrere lleugerament i va començar a encarar la màrfega, que tot just es mostrava imponent davant d’ella. Conforme passaven les dècimes, un pensament li va venir al cap. “No ho pots fer, t’ha guanyat ja”. “Però què collons estàs dient?” es repetia a cada petita passa que donava. No quedava res per arribar-hi, va col·locar la perxa en posició de salt, la va clavar en una maniobra exquisida i va empentar amb tota la força que havia acumulat en els darrers anys. Potser, pel que va passar, amb massa força…

…Ella no ho va veure, ni tan sols ho va notar. Només va poder veure la cara del seu entrenador, a la graderia, amb les mans al cap i dient el nom del porc. La gent asseguda de cop a les cadires i xisclant de mala manera. Els seus familiars i amics amb el cap sota els braços per no veure la situació. I ella, al terra. Amb un fort cop al costat i al braç després de veure com la perxa s’havia trencat per la meitat. Ràpidament, els operaris i voluntaris van aparèixer per donar-li la primera assistència, però ella no era capaç de mirar enlloc més. “Ho estic somiant” es va dir, mentre es deixava caure a la màrfega, posant-se la mà al costat dret i notant que ben aviat sortiria un bon blau. I què s’ha de pensar en aquell moment? Quan tornaria a tenir una oportunitat? L’únic que era un fet és que l’or s’havia escapat, la perxa s’havia esmicolat, gairebé tan ràpid com el somni gestat des de feia anys i amb el que havia sacrificat moltes coses. Potser pel cop, per la cridòria, per la munió de gent al seu voltant, només va trobar l’únic camí per escapar: desmaiar-se.

Sortint de l’estadi, es va creuar amb tothom. La seva mare només la podia abraçar, el seu pare li donava copets a l’esquena i mirava d’animar-la traient ferro a l’assumpte. Les seves amigues també feien torns per abraçar-la. “Ho has intentat” li deien. Ella pensava “I algú em pot dir de que m’ha servit tot plegat?”. Necessitava la veu d’algú que compartís amb ella aquella frustració. Només necessitava un “tens raó, quina merda, entenc que estiguis així”. Potser seria el seu entrenador. “No has fet res del que vam entrenar la setmana anterior” cridava. No, ell no era. Només li quedava una última carta. La seva parella. “Ell sí que m’entendrà” es va dir, mentre s’apropava on estava la seva figura. Ell la va abraçar, la va mirar i amb un somriure li va dir: “No t’has posat les calcetes de la sort que et vaig regalar, oi? El va fulminar amb la mirada i amb un silenci etern, ell va entendre que no era el moment de fer bromes. Es va quedar un segon més mirant a l’horitzó i va pensar, mig rient, que ningú compartiria la seva frustració, i que potser havia estat una antipàtica amb els seus. “Fins l’any que ve, doncs. Perquè m’hauria de rendir?” I va marxar capcota a buscar l’escalf familiar.