Entrevista amb Pol Retamal, atleta del FC Barcelona i de la RFEA.

Senzill, amic dels seus amics. Amb molt d’atletisme a les seves cames i sense estressar-se (tot i que, segons ell, de petit ha patit nervis per avorrir). Apareix com si res tot un recordman català, campió d’Espanya i 4t del Món Sub20, esperant el moment per agafar un bus i assistir a les classes universitàries a Mataró. Ha patit durant uns mesos per una lesió inoportuna, però torna als escenaris disposat a menjar-se el món. Arribar i moldre. Una mínima i qui sap si un país petit i ric de l’Orient Mitjà a l’horitzó. Avui rebrà de mans de la Federació Catalana el premi al millor atleta sub20 de l’any anterior.

Ara mateix estem a la Plaça Catalunya de Barcelona. És només un lloc de pas per tu?

Totalment. És una ciutat de pas, tenint en compte que visc a Vilafranca i estudio a Mataró. Alguna vegada m’he quedat a dormir a casa d’un amic per no haver de fer tot el trajecte.

Però tu competeixes amb el Barça. A nivell global és un club mundialment conegut però la secció d’atletisme té peculiaritats. Creus que l’entitat hauria de fer que tots els atletes s’agrupessin en un mateix lloc d’entrenament?

Per a les persones que viuen a Barcelona estaria molt bé. Però has de tenir en compte que, sent l’atletisme un esport més aviat individual, cadascú té el seu entrenador i en part ja és positiu que tots tinguem el nostre mètode d’entrenament. Ara bé, la idea de tenir una pista en comú per a tots no la veig malament.

Com descriuries el club?

No hi ha dubte que és un club potent, a nivell personal ens dona una imatge molt positiva. Si tu vas pel món dient que competeixes amb aquesta samarreta la repercussió és molt alta. I ara mateix, el tracte cap a la meva persona és molt bo.

Fa poc vas tornar d’una lesió… competeixes, fas 20.98 al 200mll i mínima europea Sub23… no està gens malament…

Realment no, ens vam quedar amb mal gust de boca perquè volíem baixar una mica més la marca, el temps era molt favorable, però també és veritat que era la segona competició de la temporada i per tant, tinc marge per rebaixar-la properament. Només em fixo en el dia a dia.

L’Europeu era una obligació o un objectiu?

Era una obligació, sens dubte. Objectiu en tinc d’altres, però l’europeu era el mínim que ens havíem marcat aquesta temporada. Queda també el campionat d’Espanya sub23 a Tarragona i els absoluts, però anar a Gavle ho teníem marcat a l’agenda.

Em vaig perdre la primera part de la temporada per una pubàlgia. Ara tinc unes ganes boges de poder demostrar-ho tot

Durant la primera part de la temporada no vas poder competir per culpa d’una pubàlgia. Ens pots explicar una mica com va anar?

Doncs el mal em va venir just al desembre, és una lesió que em va arribar progressivament, notant a finals de novembre alguna molèstia, sense donar-li importància. És cert que vaig tenir-la fa uns anys i segueixo una rutina, però quan em va arribar no vam poder fer molta cosa més per solucionar-ho, tot just començava la competició de Pista Coberta i per no arruïnar tota la temporada vam decidir aturar-nos.

Una lesió així et deu marcar tota la temporada… Has tornat amb moltes més ganes?

Segur, això m’ha passat. Després de tota lesió una mica llarga tornes amb moltes més ganes, sempre t’ha quedat allò guardat de saber que podria haver fet en Pista Coberta tal i com estava a nivell de forma. Això fa que, ara per ara, estigui amb unes ganes boges de poder demostrar-ho tot.

Tu i el teu entorn us vau preocupar per la lesió?

Al no venir de nou, la preocupació no era tan gran com la primera vegada. Tot i així, el fet de lesionar-me i saber que no arribaríem al millor estat de forma a principi de temporada provocava algun petit dubte.

Aquesta temporada estrenes categoria sub23. Tens algun factor o alguna situació que sigui nova i et vingui de gust tastar?

Bé, no hi ha mundials a nivell promesa, però sí europeus. Per tant, m’agafo la possibilitat de poder optar a quelcom més important a nivell absolut. La sub23 l’encaro com qualsevol altre categoria abans, superant-me a mi mateix i competint per millorar.

Quan dius “quelcom més important a nivell absolut” parles del Mundial de Doha?

Sens dubte.

A banda de les ganes que puguis tenir, existeixen possibilitats reals?

Jo diria que és molt difícil, però a l’inici de la temporada ja vam afrontar els entrenaments pensant que tot seria molt llarg, anava amb aquesta mentalitat. Aconseguir la marca del 200mll a nivell individual és bastant complicat, tot i que ho intentaré. Ens queda, d’altra banda, l’opció d’anar amb el relleu RFEA, que em seleccionin per l’equip final, tinc l’esperança que finalment confiïn en la meva persona.

És molt difícil anar al Mundial de Doha, però ho intentaré fins al final. Si no vaig a nivell individual, em queda l’opció del relleu.

Abans però, arribarà l’Europeu. Us heu plantejat l’opció d’aconseguir medalla?

Sóc partidari de deixar que arribi la competició, però sí que és veritat que he estat mirant el rànquing i crec que puc estar entre els cinc primers, per tant, opcions reals existeixen. Intento no posar-me límits, però tampoc em dic a mi mateix “faràs podi”. Simplement espero que tot arribi amb bon treball.

Ets dels qui s’estudia el rànquing abans de cada competició?

Doncs depèn del dia i de la prova. A vegades ho faig, però sóc més partidari d’arribar sense saber qui ve i dir: “anem a passar-ho bé”. Tot i que és cert que després el meu entrenador s’ho mira i em diu amb qui corro.

Tens alguna distància que t’agradaria practicar o provar amb més intensitat?

Descarto totalment el 400mll. Tothom em diu que ho podria fer, però no ho veig de cap de les maneres. Si puc allargar el màxim possible amb el 200mll, endavant. Mai diguis mai, però no és una cosa que em plantejo. El que sí que m’agradaria és competir en el 100mll, he millorat molt la sortida i vull saber fins a on arribo.

Quins atletes et porten de corcoll?

Doncs atletes com el Daniel Rodríguez a nivell estatal o l’Alex Kingue a nivell català, sempre ens trobem a les competicions i creix la rivalitat. En especial, tinc un amic amb el qual he compartit molts campionats internacionals, que és el Sergio López Barranco. Ell fa 100 i jo 200, però mantenim una gran relació, també dins de la pista.

I com és en Pol Retamal fora de les pistes? Actua igual que en competició?

Sí, intento ser el màxim de positiu possible, sense estressar-me gaire, passant etapes de la vida. Això m’ha funcionat també a la pista, i òbviament depèn de la persona, però al final és amb el que et quedes. No vull enganyar a ningú: des dels 6 anys que competeixo he passat nervis per avorrir, però ho aprens a gestionar, i això et serveix també per a la vida fora de l’atletisme.

Precisament l’atletisme és una part molt important de la teva vida, però ara mateix estàs estudiant una carrera universitària (Mitjans Audiovisuals). Què passaria si un dia et surt una feina important del teu camp i no ho pots compaginar amb la pràctica esportiva?

Tot el que pugui apurar a nivell atlètic, ho faré. Si en el futur em surt una gran feina? Ho intentaria compaginar de la manera que fos. I si no pogués, potser deixaria de banda la feina i seguiria amb l’atletisme i miraria de recuperar-ho després. En els propers 10 anys, la pràctica esportiva m’ha d’omplir la vida.

Una pràctica esportiva que va començar molt aviat… Recordes els teus inicis?

Jo amb l’atletisme vaig començar als 6 anys, ho compaginava també amb l’hoquei. Al final, veia que m’agradava més l’atletisme. Al principi vaig començar fent Cros, després, cap a l’adolescència ja vaig tendir cap a les Proves Combinades. Després em vaig especialitzar en llargada, tanques i finalment amb la velocitat, que és el que m’ha quedat.

Tu ets de Vilafranca i allà has tingut sempre el teu grup d’atletisme… Què ens pots explicar d’ells?

El grup d’entrenament que tinc és el que m’ha format, el que m’ha fet ser com soc ara mateix, avui dia. La veritat és que m’agradaria seguir molts anys al seu costat. A nivell de competicions, molts companys també han assolit grans resultats, i gairebé sempre coincidim. En molts campionats m’agrada anar amb ells, tot i que a vegades toca centrar-me a nivell individual o amb el club, però realment em sento molt afortunat de tenir aquest grup.

Creus que és una de les raons dels bons resultats?

És una de les bases fonamentals. Gràcies a ells m’he mantingut igual sempre, arribessin o no els resultats. Si el grup que tinc hagués sigut d’una altra manera, o bé hagués marxat quan vaig decidir canviar de club i haver perdut aquesta gent, potser no hagués centrat el cap com ho he fet. Algun cop, quan no he assolit el que jo volia, he tocat de peus a terra, m’he dit a mi mateix “ei, que tampoc ets ningú”. I ells estaven allà, per ensenyar-me que tot és relatiu i els hi estic molt agraït.

Últimes Pol… Amb què et donaries per satisfet en el món de l’atletisme?

Si aconsegueixo arribar als JJOO i tinc opcions de fer final, seria un premi definitiu. Si arribo al nivell de poder optar seguidament a una plaça d’aquestes dimensions, voldrà dir que la feina que he fet ha estat molt bona.

L’atletisme català gaudeix de bona salut o encara es poden millorar moltes coses?

Tot és millorable, el que sí que és veritat és que a Catalunya tenim molt bones instal·lacions, bones condicions per entrenar, i crec que s’ha de fer com fins ara. No obstant, li donaria un toc a la federació que estiguessin més a sobre dels atletes, que aportessin més en serveis mèdics o a nivell de beques, perquè molts atletes que arriben a la majoria d’edat s’han de buscar la vida, i si entrenen i a més estudien o treballen no poden rendir al màxim, en aquest aspecte és pot millorar, però en general la feina és bona. S’ha d’aprofitar que l’atletisme és un esport en alça.

La curiositat la deixem pel final. Perquè tanta gent et diu ‘Pol Retamar’?

(Riu) Ostres…! Retamar… és graciós perquè m’ho solen dir els comentaristes de Madrid, allà el cognom ‘Retamar’ és molt comú. De fet, ‘Retamal’ és un conjunt de ‘retames’, una planta que aquí coneixem com a ‘ginesta’. I jo crec que allà, significant el mateix, confonen el meu cognom.