És millor conèixer el recorregut d’una cursa?

Obsessionar-te sobre les dificultats del terreny pot fer que corris més lent

No sempre podria ser bo conèixer les dificultats del perfil d’una cursa. A vegades la ignorància és un avantatge. Això ens ho explica Scott Douglas (corredor veterà i periodista que escriu a Runner’s World i Running Times) en un estudi, que aviat serà publicat a Medicine & Science in Sports & Exercise, sobre el control del ritme dels atletes quan s’anticipen o no a les dificultats d’una cursa. L’estudi pretén saber si els atletes corren més ràpid quan saben prèviament que existirà una pujada o si és millor que no ho sàpiguen fins que se la trobin davant dels seus nassos.

L’estudi té un disseny enginyós. En primer lloc, 28 corredors experimentats van fer una prova de 3.000 metres en una cinta rodant amb una inclinació nul·la. Després, es van fer 2 grups de corredors per a repetir una vegada més la prova de 3 km. A un  grup dels corredors els van dir que els primers 2.200 metres serien plans i que la cinta s’inclinaria al 7% de pendent als 800 metres finals. (se’ls va indicar que tindrien “una pendent forta”). D’altra banda, a l’altre grup de corredors els van dir que la cinta rodant es mantindria plana tot el temps, tal com havia estat en la prova inicial.

Els investigadors van mesurar els temps intermedis i finals dels corredors, i variables com la freqüència cardíaca i la sensació de l’esforç percebut.

La suposició de l’estudi era que els corredors que van córrer la prova de 3000 m pensant que anaven a fer-ho pla tot el temps i que després van haver de pujar inesperadament una pujada en el tram final, tindrien uns temps pitjors que els que sabien el que els hi venia a sobre…

Els resultats demostraren que no. De mitjana, els corredors van acabar 14 segons més ràpid quan no sabien que els últims 800 metres anaven a pujar, en contraposició amb els que sabien que el pendent pujaria.

Encara més, la diferència de 14 segons es va produir durant la cursa plana dels primers 2.200 metres; els corredors van cobrir la pujada final de 800 metres aproximadament en el mateix temps, independentment de la rapidesa amb què van córrer la secció plana inicial! Més desconcertant és el fet que quan els corredors sabien que venia la pujada, les freqüències cardíaques i l’esforç percebut eren similars dels que no n’eren conscients, tot i que en el primer escenari estaven corrent gairebé a 8 segons per milla més lent .

És realment millor, doncs, no saber què et vindrà al davant en una cursa? Sí i no.

Sí, perquè és innegable que els corredors d’aquest estudi van assolir millors temps quan no van pensar que durant la seva cursa hi hauria una forta pujada al final. I a més, les freqüències cardíaques i l’esforç percebut van ser similars entre tots dos grups. Quan sabien que el turó venia, les tendències d’auto-protecció dels corredors els feien anar més lents mentre tenien la sensació que la cursa era més dura.

Aquest fenomen està darrere de l’antic truc d’entrenament de tenir corredors que pensin que ja han acabat un entrenament difícil i afegir una o dues sèries més. La idea és que els corredors realitzin l’entrenament sense reservar-se, aprenent que podrien fer més del que pensaven possible. L’ex recordman de marató Paul Tergat va dir una vegada: “Pregunteu:” Puc donar més? “La resposta és gairebé sempre sí”.

Segons va dir a Runner’s World l’investigador principal Noel Brick, doctor en fisiología, la clau de la millora dels corredors que corrien sense saber el que passaria està en els seus pensaments.

“Els corredors tendeixen a centrar-se més en la relaxació durant les etapes inicials de l’assaig d’inclinació desconeguda que en la prova de pendent coneguda”, diu. “Sabem que la relaxació ajuda a millorar l’economia en la cursa, per la qual cosa és possible que l’execució d’una manera més relaxada també impactés en la freqüència cardíaca”. En canvi, quan els corredors sabien que el pendent vindria, es van obsessionar més en la seva sensació d’esforç per calibrar el ritme correcte. “Centrar-se massa en aquestes sensacions pot fer que qualsevol ritme sigui més difícil”, diu Brick.

Quan els corredors es van trobar inesperadament pujant, van actuar amb el desafiament motivacional, com dient-se “pots fer això” o “segueix endavant”. Brick diu que aquestes eines psicològiques són claus. “No saber el que hi ha al davant pot ser beneficiós, però només si es tenen les habilitats mentals per fer front quan ocorre alguna cosa inesperada”, diu.

D’altra banda, aquesta estratègia d’ignorar el què vindrà no sempre pot ser efectiva. Probablement no funcionaria, per exemple en el Marathon de Boston, corrent la primera part de descens a ritme ràpid sense tenir en compte les quatre pujades que hi ha entre les milles 16 i 21. Brick suggereix dues estratègies clau per obtenir beneficis sabent el què vindrà sense que això pugui afectar el rendiment:

En primer lloc, reduir la incertesa sobre la dificultat prevista. Per exemple, si un es preocupa per investigar un perfil de cursa, cal tenir una experiència real rellevant, com entrenar a un terreny o perfil semblant “perquè sàpigues exactament el que et trobaràs i com respondràs a les demandes que presenta”.

En segon lloc, encara que es tingui en compte el que vindrà, mantenir la màxima atenció en el segment de la cursa que s’està fent.

“Trencar o dividir mentalment el recorregut en parts separades, pot ser útil”, diu Brick. “Fixar objectius per diferents parts de la cursa, com els primers cinc quilòmetres, els propers cinc, etc. “Aquests objectius no només es poden relacionar amb un ritme o un temps per a cada tram, sinó també una forma de córrer per cadascun. En els primers cinc quilòmetres, l’objectiu podria ser centrar-se a mantenir-se tan relaxat com sigui possible, o quedar-se amb un corredor que marca el ritme idoni segons els plantejaments inicials “.

Conclusions

Aquest estudi posa de manifest que no és tan clar que saber el recorregut d’una cursa comporti sempre beneficis. Almenys en curses d’una relativa curta durada com en aquest cas de 3.000 m. Per conèixer un recorregut i treure’n profit el dia de la competició, cal tenir en compte la psicologia de cada atleta i entrenar en les mateixes condicions del recorregut, o el més semblants possibles.