Més enllà del dolor físic: l’impacte psicològic de les lesions

Introducció 

Quan un/a esportista es lesiona, l’atenció sol centrar-se en el diagnòstic mèdic, el temps de recuperació i el tractament físic. Però sovint queda en un segon pla una altra realitat igualment decisiva: l’impacte psicològic. Les lesions no només trenquen músculs o lligaments; també poden sacsejar l’autoestima, la identitat i la motivació de qui competeix. 

Aquest article neix amb l’objectiu de donar veu a aquesta dimensió mental. El que llegireu a continuació és fruit de l’anàlisi d’estudis i, sobretot, de les entrevistes que hem realitzat des de Carrer Lliure a diverses atletes que han viscut de prop el procés de recuperar-se d’una lesió. A través de les seves experiències i reflexions, volem fer visible el camí mental que cal recórrer quan el cos diu prou. 

1. Quan el cos s’atura, el cap s’accelera 

Les primeres reaccions després d’una lesió greu solen estar marcades per la incertesa. “Com va la recuperació? Quan podré tornar? Seré capaç de rendir com abans?” Aquestes preguntes es converteixen en un soroll de fons constant que desgasta emocionalment. A mesura que avancen els dies, apareix sovint una pèrdua de confiança en un mateix i en el propi cos, especialment si es tracta d’una lesió recurrent o d’una recuperació llarga. 

Aquest malestar intern pot fer-se encara més gran si l’atletisme és part fonamental de la identitat de la persona. Quan no es pot entrenar ni competir, pot aparèixer una crisi interna: “Qui soc si no puc fer el que sempre he fet?” 

2. L’entorn: pot ser refugi o obstacle 

L’impacte d’una lesió no es viu mai en solitari. El grup d’entrenament, el cos tècnic, la família i les amistats tenen un paper clau. En molts casos, la persona se sent acollida, reconeguda, valorat/da i inclòs/osa tot i no poder competir. Però en altres, pot sorgir una sensació de desconnexió o d’haver quedat al marge, especialment si no hi ha una adaptació real del rol dins del grup. 

Quan el grup d’entrenament actua com a xarxa de suport, la recuperació es viu amb més força i serenor. En canvi, quan es percep rebuig, pressió o manca de comprensió, la lesió pot esdevenir un factor multiplicador d’estrès, ansietat i fins i tot apatia. El paper de l’entrenador o entrenadora, en aquest sentit, és fonamental: la seva capacitat d’escolta, validació emocional i adaptació pot marcar una diferència enorme en el procés. 

3. Afrontar la lesió: eines des de la psicologia de l’esport 

Amb el pas del temps, molts atletes coincideixen en un punt: el primer pas cap a la recuperació real és l’acceptació. No és resignar-se, sinó assumir que hi ha una nova realitat i que cal focalitzar-hi l’energia. Fantasiejar amb dates de retorn o comparar-se amb altres casos només alimenta la frustració. 

Des de la psicologia de l’esport es treballa amb diferents estratègies per reduir l’impacte emocional i afavorir una recuperació activa: 

• Establiment d’objectius: redefinir metes realistes a curt, mitjà i llarg termini. 

• Visualització: recrear mentalment gestos tècnics per mantenir la connexió amb l’atletisme i visualitzar el retorn amb confiança. 

• Treball en l’autoparla (diàleg intern): detectar i transformar pensaments negatius o creences limitants. 

• Tècniques de relaxació i regulació de l’ansietat: respiració, atenció plena i connexió amb les sensacions corporals. 

• Mantenir rutines que ajudin a sentir control i continuïtat dins del procés. 

Aquestes eines no només ajuden a sobreviure a la lesió, sinó que sovint generen aprenentatges que l’atleta pot traslladar després a la competició. 

4. Consells des del terreny: què recomanen els atletes? 

En les converses que hem mantingut des de Carrer Lliure, han aparegut tres idees recurrents, compartides per molts dels atletes entrevistats. Totes elles apunten cap a una actitud mental que pot marcar la diferència en la recuperació: 

• Paciència: entendre que la rehabilitació no es pot forçar. Cada cos té el seu temps, i voler córrer abans d’estar preparat/da pot empitjorar el procés. Acceptar la lentitud és també una manera de cuidar-se. 

• Rodejar-te de gent que t’entengui: Persones que no només et facin costat, sinó que comprenguin realment pel que estàs passant. A vegades no calen solucions, sinó presència i empatia. 

• Confiança en el procés… i en un mateix o una mateix: tornar no és fàcil, però recuperar la fe en el propi cos i en el camí que s’està seguint és essencial. Com deia una atleta: “El dia que vaig tornar a creure en mi, la recuperació va agafar un altre ritme.”