– Aquest dissabte hi ha competició a El Prat.
Aquesta frase resumeix pràcticament cada dilluns de la meva època de monitor d’atletisme de promoció. Era difícil trobar caps de setmana al llarg de la temporada en què no hi hagués alguna competició pels atletes en categoria Sub10, Sub12 o Sub14. Nosaltres no fallàvem mai, i els companys i companyes d’altres clubs tampoc.
– És obligatòria?
Un altre clàssic que seguia, sempre, la frase de presentació. És obligatori competir? Jo no entenia (i no entenc) l’atletisme de promoció sense la competició. No com a objectiu, no com a mesura de la millora dels atletes; sinó com a eina d’entrenament. A nivell tècnic, per exemple, l’atenció de l’atleta es multiplica en portar un pitrall penjat de la samarreta. Però també s’aprèn a gestionar un mal dia, una mala decisió o un error tècnic; a comprendre la natura competitiva de l’esport i les normes que el regeixen; i a entendre l’atletisme com una eina social en què els teus rivals esdevenen amics i referents.
Òbviament, a mesura que l’atleta creix, la competició també serveix per tenir una mesura objectiva de l’entrenament, per aconseguir mínimes, per corregir la trajectòria de la temporada si es detecta alguna errada. En definitiva, és una eina d’avaluació constant tant per l’atleta com per l’entrenador.
De fet, com ens recorda la Irene Clemente ( atleta Sub20 del Cornellà Atlètic), “normalment adaptes els entrenaments a les competicions, i entrenes per aconseguir una sèrie d’objectius. Amb la incertesa amb què vivim actualment, és difícil fixar-los.”
L’entrenament, sense la competició, es queda a mitges.
És per això que aquests mesos es fan estranys per tots els atletes. Els que creixen i els que ja han crescut. Avui hi ha competicions, però demà ja no. Qui sap si demà passat tornarà a haver-hi. I els campionats? Què passa amb ells? De sobte, la motivació per entrenar comença a enfonsar-se en la incertesa. De sobte, totes aquelles petites coses dels matins de dissabte s’enteranyinen en un mar de dubtes. “Hi ha dies en què em replantejo per què seguir entrenant com ho faig si és probable que no pugui competir”, reflexiona la Irene.
Òbviament, aquelles cues de 60 noies a la prova de llargada, o de 50 nens saltant alçada són ara utòpiques. Les competicions cada cap de setmana, un deliri. I programar jornades a més de dues setmanes vista, un joc d’atzar.
A una setmana de començar la Pista Coberta a Catalunya, els tambors d’una tercera onada comencen a sonar amb intensitat creixent dins les nostres oïdes i la Federació ha hagut de limitar la participació als primers controls. Elitistes? Pot ser. Però hi ha alguna opció millor? L’esforç organitzatiu, amb uns canvis normatius constants per part de la Generalitat que no deixen massa marge, mereix agraïment.
L’atletisme sempre ha estat un esport de competició amb un mateix. D’explorar els propis límits més enllà de la rivalitat sobre el tartà. La COVID-19 ha modificat aquest escenari. Ara, centenars, milers d’atletes competeixen amb l’incertesa. Ara, la qüestió ja no és què ets capaç de fer en portar un pitrall a la samarreta; la qüestió és arribar a portar-lo.
Mentrestant, però, la Irene ens recorda que “al menys puc entrenar i estar amb els meus companys”… I això ja és molt. “Es tracta de gaudir de tot el que podem anar fent.”
