CarrerLliure entrevista a Laura Redondo: “Crec que no és tan complicat llançar més de 70 metres”

Són temps difícils per les entrevistes presencials, però prenent les mesures de seguretat més estrictes, es poden aconseguir petits miracles. Ens trobem amb la Laura Redondo (Barcelona, 1988) en unes taules de pícnic de Castelldefels, al bell mig de la natura. Ens asseiem prou distanciats i no ens traiem en cap moment la mascareta. L’entorn de l’entrevista es fa estrany, sense una pista d’atletisme o un cafè pel mig, però convida a una sensació de confiança amb la qual es pot parlar de tot.

Pregunto sense filtres i la gavanenca respon totes les qüestions. Parla de les seves ambicions (els Jocs Olímpics i els anhelats 70 metres), de la perenne rivalitat amb la Berta Castells i del relleu generacional del martell femení, i comparteix anècdotes que conviden a la il·lusió. Però, a més, la Laura explica la complicació d’aquest any 2020. Sincera, relata els mesos més durs de la seva carrera atlètica, amb la imatge del seu difunt entrenador, Llorenç Cassi, sempre al cap.

El camí a Tòquio ha començat.

2020… quin anyet. Com l’explicaries?

Vaig acabar el 2019 amb una mica de dolor al genoll dret, de manera que vaig començar a entrenar tard, al desembre de l’any passat. Tenia molt clar el que volia l’any 2020: intentar-me classificar per als Jocs Olímpics, que han acabat per no celebrar-se. Vàrem començar entrenant bé, sense dolors al genoll i la tècnica anava molt bé. El físic acompanyava i el martell volava cada cop més lluny. Agafava més confiança fins que l’artefacte va acabar arribant més enllà dels 68 metres al Campionat d’Espanya de Llançaments d’hivern, al mes de març.

Va ser un hivern on us va anar perseguint la COVID-19, amb molts dubtes a les darreres competicions. Tot i així, vas fer un molt bon principi de temporada.

Sí, i a més tots els llançaments d’aquell Campionat d’Espanya van ser molt llargs. Vaig sortir d’allà pensant que me’n quedava una darrera per seguir fent força. Però al final, la Copa d’Europa de Llançaments d’hivern no es va celebrar. Crec que allà el martell hagués volat més lluny. Estava bé, entrenant bé, i els 68 metres van ser com unes ales per arribar més enllà.

I passes de tot a res. D’estar molt bé a, de sobte, estar tancada dos mesos a casa a causa de la pandèmia. Com vas viure aquesta situació?

Va ser complicat. Al principi, com tothom, pensava que serien 15 dies i tornaríem a entrenar, que la Copa d’Europa es faria a l’abril enlloc del març. Però en veure que la cosa es va anar allargant 15 dies més, i 15 més… Va ser una merda, parlant malament i clar.

Vaig intentar entrenar el màxim a casa amb unes peses que em van cedir l’Ajuntament de Gavà i el Club d’Atletisme Gavà. Les tenia a casa i anava fent el que podia al balcó. Com tothom, al principi entrenava molt bé i motivada, però amb els dies cada cop tenia menys ganes. Estava cansada de no fer res i de no poder fer res. Cansada d’estar tot el dia a casa tancada, només sortint a fer la compra. De fet, els deia als meus pares que no anessin ells, que ja hi anava jo, perquè necessitava sortir. Va ser molt complicat. Com tothom, vaig arribar a tenir dies de no voler ni tan sols aixecar-me del llit.

A més, en ple confinament, es va sumar la mort de Llorenç Cassi, el teu entrenador els darrers 15 anys. Suposo que això va acabar de trencar-ho tot.

Sí. No va venir del tot de sorpresa, però. Sabíem que estava malalt, però sempre penses en positiu, en què tot anirà bé. I de fet, tot anava bé, anava millorant. Però al final, tenia 79 anys i tal com estaven les coses era tot molt complicat.

Després, vaig estar molts dies sense ganes de fer res. Per una banda, fer alguna cosa em treia el pensament del que havia passat del cap, però per l’altra… Va ser complicat i crec que segueix sent-ho encara ara.

La conseqüència esportiva de tot plegat, va ser un canvi d’entrenador. Suposo que precedit per setmanes d’incertesa.

T’he de dir que vaig trigar més d’una setmana en preguntar-me què passaria, qui m’entrenaria. No va ser res immediat. He d’agrair que al CAR van estar molt atents amb mi i amb tots els membres del grup que portava el Llorenç, i ens van donar la millor sortida que podien donar-nos.

Quina va ser? Amb qui entrena la Laura Redondo avui?

Estem entrenant amb el Luis Lizaso, l’entrenador de llançaments del CAR. Va ser una petita sorpresa trobar-nos tant bé l’un amb l’altre. Ha sortit tot molt bé.

Com has gestionat, doncs, la transició d’entrenar al mateix lloc de sempre amb una persona diferent?

El primer dia que vaig anar cap allà, a mitjans de maig, va ser un desastre arribar a Sant Cugat. Al final són 15 anys amb una persona. Són molts moments, molts entrenaments i moltes experiències viscudes més enllà de l’esport, també al pla més personal. Si tens un problema, li expliques a ell. No és només el teu entrenador, també és el teu amic, el teu pare, el teu avi. Les primeres setmanes va ser molt complicat estar allà amb una persona diferent a la dels darrers 15 anys, fins i tot ara hi ha algun dia així.

No obstant, el Luis [Lizaso] s’ha portat molt bé amb nosaltres i hem pogut treballar conjuntament. Crec que està sortint tot molt bé.

Vas valorar l’opció de marxar a un altre lloc a entrenar?

És molt complicat tornar al mateix lloc, com deia. El primer que penses és que vols marxar, que no podràs estar allà perquè tot et recordarà a ell, i que no podràs entrenar allà amb una altra persona que no sigui en Llorenç. Òbviament vaig valorar l’opció de marxar fora, però va arribar l’hora de començar a entrenar, de recuperar la rutina. Els primers dies havia d’entrenar al CAR amb el Luis i després ja veuríem què passaria. Però vàrem començar a apostar l’un per l’altre i crec que fins ara ha anat tot bé. De fet estic sorpresa del bé que ha anat. Ja no a nivell de resultats, que també, sinó simplement que em trobo bé, amb ganes i feliç.

Pel pobre Luis és un embolic, perquè té els atletes de disc i pes, que ja entrenava abans, i ara també els de martell. Però tenim un bon grup i ens hem portat molt bé entre nosaltres.

A més els resultats acompanyen. Has fet un estiu fent marques que no tocaves des del 2016 i guanyant el teu segon títol de campiona d’Espanya a l’aire lliure. En un any tan complicat, això deu tenir un gust especial.

A glòria (riu). El primer mes el vaig passar en “mode avió”, com li deia al Luis: simplement feia el que em deia i no pensava en res perquè no podia fer més. Però després em vaig intentar centrar en esborrar els mesos d’abril i maig del cap, i continuar amb la trajectòria que portava a principis de març. Com si aquests dos mesos no haguessin existit, tot i el canvi total amb les mascaretes i les mesures de seguretat. Crec que això ha fet que estigués com he estat: llançant lluny, però també feliç.

He llançat molt al mes de setembre, que és quelcom que mai havia fet. Bé, ni jo ni molta gent. Ha estat un estiu molt complicat, però ha sortir súper bé.

Vas llançar 69 metres una setmana abans del Campionat d’Espanya. Això va aixecar moltes expectatives per l’Absolut, però allà.. tot i tocar els 68 metres al principi, la segona part de la competició no va anar tan bé. Què va fallar?

Sincerament, crec que quan vaig llançar 69 metres al primer tir a Montijo… em vaig treure un pes de sobre. Havia tornat. No és que no volgués llançar més lluny, crec que podria haver-ho fet molt bé. Però potser no era l’any ni el moment per fer-ho. Tot i la il·lusió, per molt que hagués llançat, no m’hagués valgut pels Jocs Olímpics, doncs el procés selectiu està aturat.

Per això, juntament amb una diferència prou gran amb les següents competidores, tot i que li vaig voler donar més canya a la segona part del Campionat, el cap era a un altre lloc. De manera inconscient em vaig relaxar.

Has dit que creus que valies més dels 69.02…

Crec que aquest estiu hauria pogut estar per sobre de la meva marca personal (69,59 metres). Però és quelcom que puc deixar per aquest hivern, i serà molt més positiu fer-ho ara que no pas al setembre.

Abans mencionaves que volies anar als Jocs Olímpics. Això és un somni o un objectiu?

Vull que sigui una realitat. Vinc de dos mesos tancada a casa, d’una ensopegada emocional que no es pot controlar i d’un canvi d’entrenador. Quan acabo 2020 i veig que he llançat 69 metres després de 3 anys sense fer-ho… Ara mateix sé el que vull, i quan tinc les coses clares intento anar a per totes. Si les lesions acompanyen i tot va bé, tinc un any sencer per preparar-me bé. M’ha vingut bé, crec, que s’hagin endarrerit els Jocs.

Tot i així, es demanen 72,50 metres. Això implica millorar la teva marca personal en tres metres, i batre el rècord estatal per dos. És molt lluny, no?

És lluny, però… per què la gent pot llançar tant i les espanyoles no? No tenim res a envejar a les demés. Crec que no és tan complicat llançar més de 70 metres. És una barrera que tenim nosaltres mateixes al cap, i que l’any que ve es pot trencar. Vull intentar apropar-me molt a aquesta marca mínima.

Parlem dels Jocs com a objectiu, però poden perillar. Ara per ara s’estan cancel·lant un munt de competicions a nivell internacional.

Crec que l’objectiu ha de ser el mateix. És una mala jugada tenir una meta i que es cancel·li, com ha passat aquest any. Però vull pensar en positiu i creure que es faran, amb un estricte protocol de seguretat: una PCR abans de sortir, una altra en arribar, i estar tancats en una bombolla allà. Crec que es celebraran.

I sinó, com diuen, sempre ens quedarà París. Els propers Jocs són a la capital francesa el 2024. Entenc que també entren als plans a llarg termini.

La veritat és que mai he pensat fins quan estaré competint. Suposo que fins que el cos aguanti. Aquest any Tòquio, i en tres París. Tampoc estan tan lluny, per què no intentar-ho? Mentalment estic bé, no tinc dolors físics greus… dependrà de com evolucioni el meu cos, però crec que hi arribaré. Un llançador, amb 36-37 anys, encara pot competir bé.

Aquestes declaracions tan ambicioses, fa un any, segurament, haguessin sorprès. De fet, aquesta temporada has sorprès a més d’un llançant tan lluny. Venim de dos anys on no has acabat de rendir al teu millor nivell. Què va passar al període 2018-2019?

Hi ha moments a la vida en què, pel que sigui, tens el cap a un altre lloc, lluny del que realment vols fer. Entrenava i competia, però no tenia el cap a lloc. Feia bons entrenaments i males competicions. Va ser estrany, no sé ben bé què va passar. Sí que és cert, però, que quan el 2018 semblava que començava a anar a millor, em vaig quedar enganxada de l’esquena. No estava lesionada, però tenia petites coses. I això, unit a que el cap no era on li tocava, va fer que no estigués massa fina. De fet, a Getafe 2018 vaig fer tercera a l’Absolut.

Ara, però, he esborrat tot això, tinc el cap a lloc i això és el més important.

Al llarg d’aquests anys tan complicats, vas deixar de creure en tu i les teves opcions?

Sí, i tant! Però a l’hora pensava: si ho he fet un cop, com no ho he de fer una segona vegada? Al final això és com anar en bicicleta. El cos té memòria, i les sensacions que has de tenir en cada moment no s’obliden. Això és el que em feia no deixar-ho i seguir insistint. I aquesta actitud és la que ha fet que aquest 2020 hagi passat el que ha passat, tant a l’hivern com després durant l’estiu.

I la gent? Tens la sensació que la gent va deixar de creure en la Laura Redondo? I la Federació?

No em vaig sentir apartada, no van deixar de creure, però era com que estava allà. Simplement, estava allà.

Va faltar recolzament?

No, tampoc això. Potser hi havia una un petit enrenou sobre què nassos estava fent. Un “què malament ho estàs fent”. Però la gent propera sempre m’ha recolzat.

Va ser una sensació estranya. Ara bé, el 2018 vaig anar als Jocs del Mediterrani, i si la Federació hagués deixat de creure en mi, suposo que no m’hi haguessin dut. L’Osarumen havia llançat poc menys que jo aquell any, si no haguessin cregut en mi hagués anat ella.

Canviem de tema. Sempre que parlem de la Laura Redondo, és obligat parlar de la teva rival més directa al llarg de tota la teva carrera. Cal preguntar sobre la Berta Castells i la vostra rivalitat. Com ha afectat que les dues millors llançadores de martell de la història hagueu coincidit en el temps?

Crec que ha estat una cosa positiva per ambdues. Ella havia tingut enfrontaments directes amb la Loli Pedrales abans que jo aparegués. Després va estar dos anys tranquil·la i tot seguit vaig pujar jo. Sempre he estat intentant donar guerra, intentant-la guanyar.

Però la Berta és la Berta. Té més de 70 metres, crec que té una confiança en ella mateixa bestial, i això es nota quan competeixes amb ella. Sempre he cregut que jo estic un puntet per sota d’ella, però això mai m’ha fet sentit pitjor atleta. De fet, m’ha obligat a donar la millor versió de mi mateixa, per què si no ho feia ella estava clarament per sobre. Sempre coincidim als campionats de Catalunya i d’Espanya: allà és difícil no estar nerviosa per la pròpia competició, però si a més la teva rival és la Berta… els nervis es dupliquen.

Tants anys de rivalitat es porten bé?

Sí, quan entres a la pista és una cosa, però fora és una altra. Hi ha bon rotllo entre totes les llançadores de martell, i crec que en cap moment hi ha mal ambient. Dins la pista cadascú va a la seva, però fora… ens portem bé. Aquesta rivalitat en competició és bona.

Tornarà a ser la teva gran rival el 2021?

Com deia abans, la Berta és la Berta. Té més de 70 metres i en qualsevol moment pot fer “pum!”, i si estàs despistada en aquella competició et guanya. I el que val per una competició, val per tot l’any. Crec que ella lluitarà per anar als Jocs, així que serà interessant que les dues estiguem intentant arribar-hi.

Són molts anys de rivalitat, de millorar-vos l’una a l’altra. Però… darrere vostre, què? Hi ha relleu generacional al martell català i a l’estatal?

A nivell espanyol, fa temps que tinc molt clar, i no li ho paro de repetir a ella, que el relleu generacional és l’Osarumen Odeh (Playas de Castellón). Crec que és una noia que podria estar llançant molt lluny ara mateix. Físicament és un portent, és molt, molt bona. És qui hauria d’agafar les regnes quan la Berta i jo no estiguem. És jove, té ganes i la veig molt capacitada per fer volar el martell molt més lluny del que ho està fent ara mateix.

A Catalunya, fa molt bona pinta la Maria Navarro (AA Catalunya). És una atleta Sub20 de Lleida, que, crec, hauria de ser el nostre relleu natural a nivell català.

Parlant de finals de carreres esportives. Encara et queda molt, però suposo que vas pensant en el teu futur fora de la pista. Tens intenció de mantenir relació amb l’atletisme en acabar l’etapa com a atleta?

La meva idea és seguir vinculada a aquest món. Porto molts anys, m’agrada, i aquest esport enganxa. A no ser que la meva vida canvïi molt, vull seguir relacionada amb l’atletisme. De fet, m’estic traient els cursos d’entrenadora nacional.

A més, has sortit escollida com a membre de l’assemblea de la RFEA. Quin serà el teu paper allà?

Com a representants d’atletes, intentem que els catalans tinguin veu dins l’assemblea. El mateix dins la Federació Catalana, on també sóc representant d’atletes. Qualsevol problema que els esportistes vulguin comunicar a la Federació, ja sigui per campionats, dates o qualsevol altra cosa, ens ho poden fer saber als representants i nosaltres ho farem arribar als estaments oficials. La nostra feina és veure què podem fer i com podem ajudar a l’atleta. A través nostre, l’atleta té una veu dins les federacions.

Per acabar, dues preguntes fàcils. La primera, explica’ns la teva millor i la teva pitjor competicions.

Com a millor, diré Montijo 2020. No per llançar 69 metres, sinó perquè simbolitza el principi d’una cosa nova. Em vaig sentir molt còmoda llançant lluny, molt fàcil. És el camí cap on he de continuar.

Per la pitjor, t’explicaré una anècdota. Arribava al Campionat de Catalunya del 2013 després de llançar 69 metres, i amb ganes de menjar-me el món. Vaig fer 66. En quant vaig acabar la competició, molt enfadada amb la meva actuació, vaig anar a entrenar al CAR. Allà, el pitjor tir va ser de 66 metres. Els dos millors… van anar per sobre de certa barrera.

I quin és el millor entrenament que recordes?

No te’n podria dir un. Quan llancem martell, molts cops l’artefacte mana sobre tu, i tu acabes ofegat. Però hi ha hagut alguns entrenaments en què el martell volava fins on jo volia, on tenia la sensació que jo dominava, que feia amb el cos el que jo volia mentre llançava. Aquests són els millors entrenaments.