Entrevista amb Pau Fradera, atleta del Barça, entrenador i representant dels atletes catalans

Ningú ho ha tingut fàcil durant la pandèmia. Ningú. Però hi ha qui ho ha patit i ho ha sentit molt, i malgrat tot la fermesa és màxima. El nostre protagonista ha viscut uns mesos difícils però ara ja veu l’horitzó més proper. És atleta (i d’un nivell molt alt), entrenador (inspiració pels seus ‘alumnes’) i representant de la comissió d’atletes. A més, és marit, pare, fill… treu temps per a tot. També per atendre’ns. No acaba d’estar gaire convençut del calendari RFEA, però és optimista en que tots podrem arribar bé. Espera i desitja que la FCA pugui modelar les proves per tenir prou garanties d’èxit, però no es marca objectius. I creu molt en la recuperació de la pista coberta. En Pau Fradera (Barcelona, 1987) gaudeix com un nen dins i fora de la pista. Però sobretot dins.

Com estàs?

Ara bastant millor, sembla que hem pogut sortir d’aquesta i ho encarem tot una mica millor.

Realment sembla que el pitjor de la pandèmia ha passat…

Sí, sobretot penso en els meus atletes, ara tenen un punt en comú per trobar-se i motivar-se, i això no té preu.

Durant el confinament t’hem vist molt actiu a les xarxes amb diferents exercicis i vídeos d’entrenaments!

Les xarxes socials no son un mirall de com et va la vida. Al principi vaig animar-me molt, però he tingut un confinament amb moltes muntanyes russes i diversos moments crítics, així que amb això vaig intentar sortir de la rutina i poder ajudar als atletes que ho volguessin seguir.

A nivell personal el teu confinament no va ser pas agradable…

Gens. I com soc un llibre obert no tinc problemes en explicar-ho. A nivell familiar hem patit molt el coronavirus. La meva esposa l’ha patit, fins i tot jo l’he patit, amb mal d’esquena, quelcom lleu per sort… i desgraciadament la meva àvia va morir a causa d’aquesta malaltia. Aquelles setmanes vaig estar molt afectat, però després, al poder tornar a veure el sol, la família i els companys tot ha anat molt millor.

A més a casa viviu dos atletes d’elit, encara més neguitosos...

Quan vaig trepitjar la pista per primer cop em vaig emocionar. Els dos hem tingut ganes de tornar i més després de tot el que havia passat. Ha sigut complicat però els atletes ens adaptem a tot.

I el teu pare? Ha tornat a entrenar?

Ell no ha fet res durant el confinament! Com és músic s’ha dedicat a tocar la guitarra i ara sí que ha tornat amb el seu grup del Barcelona Atletisme. Està molt animat, jo quan va començar no m’ho creia, arribava i ja estava fent sèries a la pista.

I en el cas de la petita Nora, potser és massa aviat…

(riu) Ella és assídua a la pista quan anem a competir. Només té dos anyets però ja la portem sempre amb nosaltres i en gaudeix.

Entrem en matèria. Ha sortit ja el calendari de la RFEA per acabar la temporada. Era com t’ho esperaves?

Personalment penso que el campionat absolut arriba una mica massa aviat pel meu gust. Ho dic com a atleta i com a entrenador. No crec que tinguem gaires competicions abans per estar al nivell que toca i doncs em va sobtar una mica que fos tan d’hora, però bé, ens hem d’adaptar a totes les situacions i pensar que fa uns mesos crèiem que no anàvem a fer res.

Aquest calendari impacta de cop en el que va preparar la FCA. Ja saben com ho faran encabir tot?

Jo al Joan (Villuendas) li he dit que hauríem de preveure competicions a l’agost de cara a aconseguir les mínimes. Ell hi està d’acord i la Junta suposo que també, però s’està estudiant poder fer controls durant l’estiu. Ens adaptarem al que acabin decidint. Pensa que hi ha atletes que encara no poden entrenar a la pista i això pot provocar diferències entre ells. La comissió d’atletes va arribar a la conclusió que es necessitaven entre 6 i 8 setmanes de preparació, així que crec que a mitjans juliol i a l’agost es podrà competir. Però proves com la perxa patiran força.

Precisament, és la pregunta entre els atletes ara mateix: Quan aconseguim les mínimes?

Sincerament no se que acabaran decidint, però segur que entre clubs i federació s’arriba a la conclusió de competir a l’estiu. De fet, clubs com l’UA Montsià (a Amposta) ja han demanat fer alguna prova. Haurem de posar tots una mica de la nostra part: els clubs que puguin organitzar que ho facin, ja ens mourem. I que la FCA també organitzi proves oficials.

Parlant de la comissió d’atletes, tu n’ets el representant. Es pot treure més suc d’aquesta plataforma?

Des de fa un anys, els atletes tenim un vot a la Junta de la FCA, el de la comissió. En altres federacions gaudeixen de més vots, però en tot cas això pot ser suficient si ho gestionem bé. Tenim un mail (atletes@fcatletisme.cat) on els atletes poden enviar propostes, idees i queixes. No obstant, volem que siguin idees constructives, no només queixes…

És el que més arriba?

Malauradament no ens arriben gaires correus, però personalment sí em fan arribar moltes coses. El paper principal que tenim és transmetre opinions propostes a la Junta, a través meu, però com ho fem per amor a l’art i la burocràcia va lenta, sembla que no aconseguim mai res. No és cert, intentem que la FCA actuï en conseqüència.

La Federació us escolta?

Sí, sempre, d’això no en tenim queixa. Tinc un tracte excel·lent amb el president i sempre ens proposem temes i ens ajudem mútuament.

Pel que has pogut copsar, la majoria d’atletes competiran en la tornada de les competicions?

És un futur molt incert. Dins dels meus atletes tinc gent molt motivada, d’altres que esperen els esdeveniments… s’ha de pensar que algunes pistes, com hem dit, encara no han obert, per tant és normal que alguns atletes pensin en no competir. A mi m’ha tocat entrenar a l’agost i no és agradable, necessites molta motivació. Quina és la meva visió com a atleta? Ho plantejo sense posar-me objectius a mig termini. Treballem amb microcicles, setmanalment i si tenim ganes competirem i sinó doncs pensarem en la propera.

Com tu has dit, les pistes tancades son un handicap. Com salvem aquest desavantatge?

No soc qui ha de dir com dictar aquesta situació, però és molt complicat, pensa que hi ha proves com la perxa, els llançaments o alguns salts on necessites la pista d’entrenament per fer-ho tot una mica bé. Possiblement sigui injust, però què és pot fer? Tenim 10-11 setmanes per preparar-ho tot i s’haurà de veure que passa amb els que no tindran temps de preparar-se.

Toquem el tema de la Pista Coberta: No creus que la FCA ens dona expectatives falses dient que al gener tindrem pista?

No ho crec, jo soc molt optimista. Si reunim forces entre tots, les xarxes socials, pressió al SGEAF, a l’Ajuntament de Sabadell, a les institucions, jo crec que podem aconseguir quelcom. I faig una crida als atletes per ajudar a la FCA i a la RFEA en aquesta lluita. Sense pensar en els 500.000 euros, nosaltres només podem lluitar i tenir esperances.

Pau, un servidor també és optimista, però m’imagino que tindreu alguna opció dins la comissió per si un cas…

Home, hi ha antecedents de campionats catalans a Aragó i a Madrid, per exemple, fins fa poc feia els campionats de Pista Coberta a l’aire lliure. Però bé, no vull vaticinar res. No surto del meu pensament optimista: crec que al gener tindrem pista coberta.

A nivell personal, tens ganes de competir al setembre?

Als atletes per norma general ens agrada competir. Jo no havia estat mai tan de temps sense fer res, en aquestes situacions personals. Haurem de mirar com es planteja el futur però havent tornat a entrenar i a gaudir de la pista, motivar-me no serà difícil.

I quants anys més veurem el gran Pau Fradera dins del tartà?

Els dos últims anys he rendit molt bé, ara em prenc el futur d’una altra manera, però vull seguir entrenant perquè em trobo molt bé. No crec que hagi de pensar si enfoco l’entrenament per competir o per evadir-me, entreno i punt. Pensa que ara també tinc projectes com a entrenador, m’encanta la docència i aplicar l’atletisme en l’ensenyament. De moment ho vull fer tot.

La millor forma de demostrar que amb més de 30 es pot competir és seguir lluitant…

A Espanya tenim un exemple clar amb Ángel David Rodríguez, amb 40 anys i al peu del canó. I a casa nostra amb en Patrick Chinedu, veterà i encara amb grans registres.

Tu que vius les dues situacions, és factible ser entrenador i atleta d’elit?

Totalment factible. De fet, en la meva carta de presentació amb els nous atletes que arriben els hi dic: mireu, jo soc atleta, és possible que no pugui estar amb vosaltres a tots els campionats, és una prioritat per mi ser atleta, però jo sento el que vosaltres sentiu, i això és un avantatge. Tinc un grup d’entrenament de matí i un de tarda. Un dels dies que més il·lusió em va fer és quan vaig compartir un podi amb un atleta meu, al campionat de Catalunya. Si ho pots compaginar és genial.

Suposo que per a ells deu ser inspirador…

Bé, tenim de tot. Jo soc un paio que va a full als entrenaments, pateixo com el que més. Fins i tot ara, amb 33 anys, si acabo mort al terra m’aixeco i segueixo. Suposo que els atletes deuen pensar: com em puc queixar si ell no ho fa? Intento ser motivador i didàctic.

I que me’n dius del teu model de calçat que et vas fabricar? Encara l’utilitzes?

Bé, és que això té una història de salut important. Els últims dos anys he tingut problemes en el tendó d’Aquil·les i una de les solucions que em van recomanar van ser les vaporfly. Amb el meu doctor vam pensar que era el més ideal i vaig instal·lar una placa de claus per notar una sensació diferent. Parlant amb atletes que les havien utilitzat em van dir que la diferència és notable. Amb la nova normativa no les puc utilitzar però aviat trauran prototips que podrem emprar. Tot i que aquest model que tinc les segueixo utilitzant pels entrenaments. Sempre per endavant va la salut. L’any passat vaig competir en el campionat absolut amb les vaporfly i en la final amb els claus. Son sensacions diferents.

Com veus el nivell de l’atletisme català actualment?

En el 400? Senzillament brutal. I a nivell estatal també. Només has de veure el 4×400 actual, amb marques brutals. És genial que hi hagi gent amb aquest nivell, a mi em motiva. Quan competeixo i me’ls trobo és una lluita màxima i constant dins de la pista.

Va, mulla’t amb tres noms d’atletes catalans que et fascinin…

Doncs et diré tres dels joves. L’Aleix Porras, per la seva personalitat dins i fora de la pista. En Pol Retamal, per com corre i pel rècord català que vaig viure al seu costat. Em va derrotar clarament! I finalment el Bernat Erta, que he corregut amb ell i senzillament té un futur i un present magnífic.

I en noies?

La Jaël Bestué o la Maria Vicente…son una passada

Acabem… alguna cosa que t’hagi quedat pendent? No ho se… una medalla d’or absoluta per exemple?

Encara estic en actiu eh? Pot passar de tot! En tot cas, no em plantejo reptes la veritat. Pot ser que estigui al 100% i els meus rivals també i em guanyin i per tant això no depèn de mi. No penso en medalles o mínimes, només en seguir entrenant i millorar. El que no he fet en el passat doncs, ja és passat.

Aprofito que ets una persona optimista Pau: Envia un missatge d’esperança als atletes catalans.

Jo els hi recomano la meva visió: intenteu gaudir de l’entrenament diari. No penseu en aquests dos últims mesos, només en el dia a dia i trobeu les motivacions per allà on estiguin.