Els europeus de Munic han acabat amb bona participació catalana, amb tres medalles i set llocs més de finalistes
La temporada Aire Lliure arriba al punt final. I ho ha fet amb un magnífic campionat d’Europa que ens ha deixat molt bones notícies pels atletes catalans, sobretot per aquesta nova generació que fa temps que crida des de categories inferiors i guanya medalles en campionats U18, U20 o U23 i que ara els hi ha tocat estar en finals grans absolutes.
Però també ha sigut l’Europeu dels veterans, doncs les tres medalles catalanes venen d’atletes que superen la trentena (i en un cas, els 40 anys). Per tant, la barreja de la nova fornada amb els qui continuen donant espectacle és un dels valors més importants que té un atletisme català que ha tancat l’any amb bona forma, però també amb coses pendents. No tots els atletes van aconseguir un gran resultat. Amb tot, les experiències sumen de cara a un 2023 que tindrà de nou Mundial.
Fora de la pista es van aconseguir les tres medalles. Les dues primeres, el primer dia, en la Copa d’Europa per equips de Marató durant la disputa de la prova individual. Ayad Lamdassem i Marta Galimany partien amb opcions clares de pujar al podi grupal, el lleidatà fins i tot al podi individual, però no va ser la carrera esperada i es va quedar despenjat molt abans de la meta. Amb tot, la seva sisena posició (2:10.52 i lloc de finalista) va ajudar a aconseguir el bronze per equips.
D’altra banda, Marta Galimany aconseguiria una 11a posició meritòria, la millor de la delegació espanyola, i ajudaria a conquerir la plata per equips al grup, una plata que sí tenia un fort regust a victòria. L’atleta de Valls acabaria amb un temps de 2:31.14.
La tercera medalla arribaria de mans de Raquel Gonzàlez. La mataronina necessitava una medalla en campionats internacionals. La buscava des de feia temps. I finalment ja pot presumir d’haver-la aconseguit. Ho va fer als 35km marxa, amb superioritat davant de la resta de rivals (excepte la guanyadora Ntrismpioti, que també es va penjar l’or als 20km i que ja havia superat a Raquel a Eugene). Gonzàlez aconseguia la plata amb temps de 2:49.10. D’altra banda, en la mateixa cursa, la molletenca Mar Juàrez també guanyava la seva pròpia batalla. Després de superar un càncer aquest mateix any, l’alteta del CA Manresa sortia victoriosa en llocs de finalista, acabant 7a amb marca de 2:55.27.
A la pista va arribar l’explosió de la nova generació. Era un secret a veus, però estava clar que Sara Gallego tenia davant l’opció real d’aconseguir un resultat magnífic en un campionat absolut. Medallista en totes les categories a nivell internacional, Gallego venia de ser 12a del mon i no va decebre a ningú a Munic. Solvent en les semifinals, acabava la final 4a amb marca de 54.97, a tocar de la tercera (54.86). Ja no és futur. És present. I l’esperança real en els propers campionats de poder obtenir una medalla.
Però no només Gallego té aquesta sensació. També Pol Retamal. L’atleta penedesenc venia de la decepció de no ser convocat pel Mundial malgrat la seva marca de 20.28. A l’Europeu va demostrar que qui va prendre la decisió es va equivocar. Pas a la final amb solvència i un cop allà, 6è d’Europa, en una prova complicada històricament per la delegació espanyola (Hortelano a banda). Retamal va córrer en 20.62 (pel carrer 2) i va fer història personal.
La tercera (no pas en discòrdia) és Jaël Bestué. L’assignatura pendent serà passar a la final individual (Es va quedar a les semifinals del 100mll), però en els relleus, segueix escrivint el seu nom en majúscules. 4es d’Europa en el 4×100 amb 43.03, en una final on els hi va faltar experiència en el rush final, però on Bestué és una peça indispensable per somiar amb cotes més altes.
Altres grans posicions. Marcos Ruiz va acabar 5è en el Triple Salt. L’atleta valencià, amb llicència catalana estrenada aquest curs, va aconseguir el millor resultat de la seva vida, en un campionat que va anar clarament en ascens, acabant amb 16.78m i escalant cinc posicions respecte a l’inici de la prova. Esment especial pel relleu 4x400m femení. Tres catalanes hi van prendre part. Berta Segura i Laura Hernàndez ho van fer a semifinals, passant amb l’última q i temps de 3:27.76. La final, amb la lleidatana Segura i Sara Gallego, 8enes d’Europa.
Cal destacar altres participacions catalanes. D’entrada, Maria Vicente. L’atleta hospitalenca no va poder acabar l’Heptatló després de tres nuls a la llargada i amb problemes físics arrossegats durant tot l’any. No ha estat el curs de l’heptatleta, ara amb llicència donostiarra, tot i que el fet d’haver estat present malgrat els contratemps és un fet a afegir.
D’altra banda, alguns atletes no marxaven contents de Munic. Era el cas de Laura Redondo. Entre llàgrimes, ens explicava que la qualificació del martell podria haver anat molt millor. De moment se li resisteix poder passar a una gran final. També la vilafranquina Xènia Benach volia acabar millor, tot i que unes semifinals europees són un gran resultat. La 16a millor marca no és suficient per una atleta en clara progressió. Finalment, tampoc Adel Mechaal va acabar gens content, 14è en els 5000m i fora de la cursa en la gran majoria del temps.
Qui sí va acabar un pèl més satisfet d’aquesta cursa va ser Abdessamad Oukhelfen. El resuenc, fent el seu debut en pista en un campionat internacional absolut, va finalitzar 12è, amb 13:33.63, i posa una primera pedra del que pot venir més endavant. Dos noms més, de la nova fornada, van tenir una aparició internacional amb barreja de sensacions. D’una banda, la mataronina Marina Martínez, no va poder passar a les semifinals dels 800m, acabant amb marca de 2:03.45, i fent autocrítica. També Aleix Porras, quedant-se fora de les semis del 400t amb 50.77, malgrat que ens va explicar que no es mostrava decebut en cap cas.
Com a bonus track, destaquem la presència de l’andorrà Nahuel Carabaña. L’atleta del Playas, amb llicència catalana, va ser protagonista d’una de les accions del campionat. En la sortida d’un dels obstacles del 3000m, l’atleta es va aturar per ajudar a un company que havia caigut, fet que li va provocar acabar molt per darrere dels rivals. Aquesta acció ha sigut considerada com un acte honorífic dins de l’organització, fet pel qual el van reconèixer l’últim dia.
Aquí s’acaba una temporada (últim trimestre a banda) amb bones notícies i coses per millorar. La nova generació s’obre pas amb força, deixant els més veterans donant els últims cops de cap a una carrera magnífica. Aquests europeus eren, només, la cirereta del pastís d’un any molt intens i d’un estiu amb moltes competicions que ens han fet vibrar.