Durant la nostra vida, prendrem decisions difícils, sovint amb poc suport, a vegades intel·ligibles, d’altres vegades estranyes, peculiars. Algunes trauran de polleguera, d’altres deixaran amb mal sabor de boca i algunes seran les més encertades de les nostres trajectòries. Però el més important de tot és prendre una decisió amb el 100% del teu propi convenciment, sabent que ho fas decidit, per les idees que tens i per no haver de suportar esquerdes dins del teu pensament vital.  

Ara fa un any vaig escriure un article on demanava el suport del lector, de l’entorn, d’ens grans o petits, perquè ens ajudessin a nivell econòmic i d’altaveu a tirar endavant el mitjà Carrer Lliure. Era un projecte de cinc bojos, cadascú amb les seves professions, que van decidir crear un lloc on conèixer la informació de l’atletisme català. La meva professió entrava plenament en la idiosincràsia de la idea nascuda. En concret, la de periodista. Per mi era un somni poder crear un mitjà de comunicació (juntament amb altres amics i companys), doncs barrejava la meva feina amb part de la meva passió. Era magnífic. Em va agafar en una època de la meva vida de desembarcament de pensaments laborals nous, una explosió de màgia mental, de filigranes que el meu cervell m’enviava cada segon. En tot moment, tenia projectes que sortien i que volien sortir de dins. Un d’ells, va néixer, tot pensant que seria un no-res.  

Ara fa un any vaig escriure l’article demanant, doncs, que si algú (persona o ens) tenia alguna idea o volia aportar el que fos (econòmic, personal) al mitjà, estaríem eternament agraïts. Perquè, malauradament, la meva professió m’empenta a una idea tan real i justa com punyetera: com tothom a la vida, vull treballar i a la vegada rebre una compensació econòmica. I en els quatre anys que porta en vida Carrer Lliure ha sigut una assignatura pendent, i perquè enganyar-nos, realment m’ha vençut.  

No m’ha importat. Hem dedicat hores, pandèmia per enmig, per fer-lo evolucionar de tal manera que fos un mitjà com déu mana (dins de les limitacions). Considero que, dins de les coses que hem pogut fer malament, s’ha creat un mitjà que ha esdevingut referència en el seu camp. I les coses que no han sortit, bé, som humans, ens equivoquem, però sempre amb la millor de les intencions.  

Però ara he decidit posar punt i final, fer un pas enrere, arribar al final del camí. Ho faig perquè m’he esgotat per dins (no ho dic com a tòpic) i necessito foc nou. És una decisió meditada, que ha precipitat la possibilitat de nous projectes en procés, però ben pensada des de fa un temps i que crec que és el millor.  

Desitjo aquests nous projectes, doncs tinc una estima molt gran pel periodisme, una professió que encara em crec, i també per l’atletisme, un esport que m’ha donat molt, aventures, llocs nous, persones meravelloses, aprendre a estimar.  

Finalment, agrair als lectors les bones paraules i també les dolentes. Les crítiques (moltes, malgrat no ho sembli) que han ajudat a créixer. Agrair la confiança. I, evidentment, agrair als meus sis companys, en Marc, en Bernat, en Xavi, en Pere, en Jotas i en Dani. Sis cracks, en tots els aspectes. Sis magnífics entenedors d’aquest esport, però sobretot, sis persones que espero, desitjo, tenir-les per sempre a la meva vida. 

Acabo per demanar, com fa un any, que si algú vol ajudar a Carrer Lliure, de la manera que sigui, que ho faci. Aquí es queden uns autèntics malalts de l’atletisme i volen seguir donant guerra.

Ho escric i ho publico sabent que algú ho trobarà rar. Bé, acceptaré les crítiques. Però, com he dit, he de ser conseqüent amb el que penso. A per nous projectes, a per noves il·lusions. 

Gràcies per tant, i visca l’atletisme català