Entrevista a Moisès Campeny, ex atleta internacional
Per Jotas Ortega
Sempre explico que, una vegada vaig posar els meus peus a Catalunya, sota les ordres de Llorenç Cassi, una de les millors coses que em va passar va ser coincidir amb en Moisès. Tot un privilegi. De les primeres coses que en Llorenç em va dir va ser: ‘Jotas, tu ets un noi compromès amb això, sigues l’ombra d’en Moi, i fes tot el que ell et digui’. I així va ser. Igual que va ser una de les meves grans sorts, tinc una espina clavada, i és la de no coincidir més temps amb ell, doncs pràcticament vaig viure amb el seu final esportiu, les seves ‘cures pal·liatives’ en l’especialitat del martell.
Moisès és una persona seriosa, poc accessible de primeres, si no el coneixes. Temps abans d’entrar intern al CAR, vaig estar alguna vegada de concentració entrenant amb en Llorenç, per tenir un primer contacte. Des d’aquest moment, vaig tenir bona relació amb en Moisès. Recordo, abans d’acomiadar-me en conèixer-nos, que em va dir en to formal: ‘tu, el que has de fer, és cuidar-te aquesta espatlla i tractar de formar-te i treure’t uns estudis, d’això no es viu, és efímer’. Aquí vaig pensar dins meu, ‘m’ho he guanyat, li caic bé’. Des de llavors i des que vaig entrar, va tenir un paper molt bo com quelcom semblant a un germà gran per a mi. Fins al dia de la seva retirada. Sempre em va inculcar la dificultat d’aquesta especialitat i la importància d’assegurar-se paral·lelament un futur. Com ell va fer. Recordo esperar-lo després dels seus torns de treball per sopar, acabàvem més tard de les 11h de la nit. Entrenàvem molts dies durant hores, gairebé fins a les 22h, des de les 17h de la tarda. En definitiva, per a mi, ha estat tota una sort poder-lo tractar. Aquesta entrevista m’ha traslladat 13 o 14 anys enrere. Si arribeu al final, espero que la gaudiu, encara que sigui un petit percentatge del que jo ho he fet.
Com va transcórrer la teva carrera esportiva? Inicis, entrenadors, llocs d’entrenament, llocs de residència, etc
Els meus inicis a l’esport, en general, van ser al poble, a l’escola esportiva, amb els amics d’infància. En aquell moment podem dir que tot era un joc. En tractar-se d’un poble petit, Riudellots de la Selva, el mateix professor d’educació física era el monitor de l’activitat esportiva extraescolar.
Recordo que de molt petit, el monitor que hi havia realitzant les extraescolars esportives al poble era en Joan López. Tot i que he de dir que el “boom” esportiu a Riudellots de la Selva va venir de mans del següent entrenador que va arribar, en Josep Massaguer (Pep).
Jo, de mica en mica, tot i que practicava tot tipus d’esport, i m’agradava provar-ne de nous, com l’escalada o el tennis, em vaig anar definint per l’atletisme. Al principi practicàvem totes les disciplines: cross, marxa, salts, velocitat, llançaments i proves combinades. Podríem dir que tots fèiem de tot.
Finalment, al veure que jo tenia possibilitats i que en Pep molt humilment va reconèixer que no em podia portar més enllà, es va posar en contacte amb el que havia sigut el seu professor en el curs de monitor d’atletisme a la Federació Catalana d’Atletisme, en Llorenç Cassi.
Aquí va entrar una nova etapa, vaig començar a anar de tant en tant i algun cap de setmana al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès (CAR), que és on en Llorenç Cassi entrenava el seu grup d’atletes.
Va ser al CAR on em vaig especialitzar en la prova del llançament de Martell, tot i que encara ho anava combinant amb el llançament de pes i el llançament de disc.
Si tornessis a néixer, i poguessis dedicar-te a un altre esport, quin seria?
A mi sempre m’ha agradat molt el tennis, ho trobo un esport molt noble, és un joc d’estratègia, força, resistència, tècnica, enginy. El trobo un esport molt complet.
Si fos atletisme, quina especialitat escolliries?
Com que m’agrada “el patiment”, segurament seria el salt amb perxa. M’agrada la dificultat i la tècnica d’execució.
Vas començar en els llançaments directament amb el martell?
Vaig començar amb el llançament de pes, i amb bons resultats, però, a mesura que l’exigència tècnica ho requeria, em vaig haver d’anar especialitzant en una disciplina, que en el meu cas va ser el Llançament de Martell.
Quin és el teu palmarès? Campionats d’Espanya, Catalunya i aparicions internacionals.
En categories menors vaig establir diversos rècords catalans i espanyols. I vaig aconseguir títols en l’àmbit català i estatal. A la categoria absoluta hi vaig arribar quan encara era junior, amb 17 anys. Ja vaig participar en el meu primer campionat d’Espanya absolut.
En el llançament de martell vaig establir els rècords català i estatal en totes les categories que anava participant. En la categoria Cadet amb martell de 5 kg (14 i 15 anys), en la categoria Juvenil amb martell de 6 kg (16 anys), en la categoria Junior amb martell de 7,260 kg (17 i 18 anys), en la categoria promesa amb martell de 7.260 kg (19, 20 i 21 anys) i en la categoria Absoluta amb el martell de 7.260 kg.
Amb 19 anys ja vaig batre el rècord Català, que era de l’Anton Maria Godall i l’Espanyol, que el tenia en José Manuel Pérez. El Rècord d’Espanya absolut el vaig realitzar el 1999 i el vaig mantenir fins a 2012 que me’l va superar en Javier Cienfuegos. I el Rècord de Catalunya absolut el vaig batre el 1999 i encara està en vigor.
Internacionalment amb la Federació Espanyola, vaig aconseguir diversos títols en Campionats Iberoamericans, participació amb bons resultats en diversos Jocs del Mediterrani, Copes d’Europa, superlligues Europees i una Copa del Món. També diversos encontres internacionals, amb participació d’un o més països, triangulars, campionats d’Europa de Llançaments d’hivern…
Vas ser rècord-man espanyol durant 10 anys. Des de llavors, ningú t’ha pogut ‘pispar’ la plusmarca catalana. Ho veus possible?
Sí que ho veig possible. Sempre acaba sortint algú amb millors condicions que els anteriors, pot tardar més temps o menys, però sempre acaba sortint algú. De fet a Catalunya hem tingut i tenim bons llançadors de martell, per tant només és qüestió de temps. De fet, els rècords estan perquè tard o d’hora es puguin batre.
Tens una marca personal (75,42 m), que podria haver valgut una aparició en un campionat europeu o mundial. Vas trobar a faltar una mica més de benevolència per part de la federació?
La veritat és que sí. Perquè jo veia que amb la marca que tenia, havia assolit la mínima B per participar en aquestes competicions. La teoria deia que en les competicions internacionals importants amb la mínima B, hi podia participar un atleta per país i prova. De fet el problema venia sempre quan em comparava amb els altres, veia que els criteris de la federació Espanyola no eren els mateixos per a tots, perquè hi havia gent que hi anava convocat amb la mínima B i d’altres, com va ser el meu cas, no.
Llorenç Cassi, el teu pare esportiu. Amb ell, vas aconseguir arribar a un nivell per fer aparicions internacionals. Parla’ns d’ell i de la teva relació
La relació que vaig tenir amb en Llorenç Cassi va ser bona des del principi. De fet, m’atreviria a dir, i que tothom que l’ha conegut ho pot confirmar, que era pràcticament impossible portar-se malament amb ell, era pacient i educat i sabia donar un bon consell quan calia. Jo vaig entrar al CAR amb 15 anys i en aquell moment, com comprendreu, les hormones anaven a un bon ritme, però això no va fer que en Llorenç perdés la fe en mi.
A mesura que ens vam anar fent grans l’un al costat de l’altre, la nostra relació encara va millorar més, podia dir que al marxar de casa amb 15 anys, va ser ell el meu referent com a home. No vull dir que em va fer de pare, però poc li va faltar. Vam conviure cada dia i moltes hores durant 16 anys. Fins als 31 anys que em vaig començar a distanciar de l’esport de competició per donar pas a una nova etapa de la meva vida i formar una família, de la que n’estic molt content i orgullós.
Amb quin entrenador t’agradaria haver compartit estades o concentracions?
La veritat és que no sé que contestar, perquè mai sabrem si m’hagués anat millor o pitjor. Jo només el vaig tenir a ell, no el puc comparar amb cap altre. La seva metodologia era la que ell va aprendre a la seva època dels entrenadors i atletes d’Europa, que sempre han sigut els referents en el Llançament de Martell.
Vist en perspectiva i amb l’experiència que tinc ara, et diria que no hagués deixat escapar l’oportunitat que vaig tenir d’anar un any a una Universitat de Texas, la SMU als Estats Units d’Amèrica, amb 19 anys, just després d’aconseguir el rècord d’Espanya absolut i quedar 8è classificat al Campionat d’Europa U21. No sé si esportivament hagués anat millor o pitjor, però l’experiència segur que hauria estat molt enriquidora.
Quina herència t’ha deixat aquest esport?
Com tots els esports en els quals t’has hagut d’esforçar i sacrificar molt, totes aquestes actituds les pots extrapolar a la vida, a la feina. La manera que havies d’afrontar els problemes els pots extrapolar a la vida en general. El no rendir-se mai, saber ser pacient.
No són els títols ni les medalles, que al final queden en l’oblit col·lectiu. Realment i amb el pas del temps et dones compte que el més important que t’endús d’haver practicat esport són els valors, la sensació de pertànyer a un col·lectiu, la convivència amb tanta bona gent amb la qual m’he creuat i els amics que han quedat.
Quan parlo a les meves filles de l’època que feia esport, acabo recordant i explicant totes les coses bones, els mals records i males experiències ja s’han esborrat i de títols no en parlo mai. Suposo que si em passa això i acabo somrient, és perquè aquests petits detalls són els que van calar fort.
I física? Què diuen els teus genolls?
Físicament també m’ha deixat algunes herències no tan bones, com són operacions, protrusions, artritis, i mals a tot el cos quan m’abaixa el to muscular. És a dir, quasi sempre (ha, ha, ha).
Mentre vas estar a l’alt nivell, quins van ser els majors problemes els quals vas enfrontar-te a nivell de rendiment? Moltes lesions?
Sí, bàsicament van ser les lesions les que van fer que el rendiment no millorés tot el que jo hagués volgut. Els terminis de recuperació, les condicions amb les quals jo vaig poder entrenar podria dir que eren molt bones, al disposar de totes les instal·lacions del Centre d’Alt Rendiment.
Al món dels llançaments, encara que sempre hagi regnat el bon ambient per sobre de tot, els grups de tecnificació o grups d’atletes que destacaven en una disciplina, estaven en 2-3 llocs. Com ho recordes a la teva època?
A l’haver estat durant tants anys a l’alt nivell, evidentment m’he trobat de tot. Hi havia gent que tenia una rivalitat peculiar o dolenta, tot i que amb la majoria ens portàvem d’allò més bé. De fet encara avui tinc molt bons amics d’aquella època a tot l’estat.
Els problemes normalment els duien la Federació o els seus responsables que eren els que tenien el poder i tenien els seus interessos. Els atletes, tant per la convivència de les competicions o concentracions, normalment ens dúiem bé.
A qui recordes com el rival que et feia perdre la son?
Al principi, a escala nacional era l’anterior plusmarquista nacional, en José Manuel Pérez. Alguna vegada quan tenia lesions i no havia pogut entrenar regularment, en Nacho Calderón, que eren els que en aquells moments tenien les millors marques.
I el teu millor company de batalles?
Els que segueixen sent els meus millors amics: a nivell català, en Joan Bea i, a nivell espanyol, en Nacho Calderón.
Com veus el sistema de captació de talents de les nostres especialitats? És necessària una inversió per a una millor captació o no seria rendible?
Jo diria que la captació és dolenta, però també et diria que si hi haguessin més entrenadors o més facilitats perquè els entrenadors que s’hi volguessin dedicar, poguessin, hi hauria més nens que començarien a practicar aquest esport. També cal dir que, si hi hagués més repercussió mediàtica, hi hauria més interès.
Creus que és necessari que un atleta del nostre sector estigui en un CAR, o pot arribar lluny al seu lloc habitual de residència, amb unes instal·lacions dignes?
No és necessari estar a un CAR, sempre i quant al lloc d’origen hi hagi unes instal·lacions dignes, i uns entrenadors potents. Moltes vegades tot i tenir instal·lacions dignes, a l’haver-les de compartir amb diversos esports, tampoc se’n pot fer ús com caldria.
Com gestionaries la residència d’un atleta d’elit a un CAR? Veus necessari que visqui MOLT BÉ o concentraries en petits nuclis en pisos i que anessin fent gestions de la vida real?
Home, també t’he de dir que segons l’edat dels esportistes no els pots concentrar en un pis i que s’espavilin. Els centres d’alt rendiment també estan molt bé per optimitzar recursos. Tens a molts bons professionals que donen servei a molts esports diferents. Si haguessis de tenir als mateixos professionals per tots els esports no seria rendible.
A què es dedica Moisès actualment?
Jo intento dedicar tot el meu temps a la família, tinc dues nenes meravelloses de 8 i 10 anys. Tot i que per poder viure he de treballar moltes hores. Jo vaig opositar per Mosso d’Esquadra el 2005 i, després de passar per diverses destinacions, a l’actualitat estic a la Unitat d’Investigació d’Accidents de l’Àrea Regional de Trànsit de Girona. Nosaltres cobrim tots els accidents greus i mortals de la província.
Pel que fa a les aficions, ja fa uns 7 anys que em vaig fer apicultor, el món de les abelles m’apassiona i quan estic “liat” al mig dels abellars desconnecto completament de tot.
Com gestionaries, a nivell de futur, la vida d’un atleta que comença a destacar, a qui se li atribueix una gran progressió?
Vist amb perspectiva, tot i que en la vida hi ha una etapa en la qual la carrera esportiva sembla que és el més important, a mesura que passen els anys t’adones que el que no s’ha preocupat del futur, després ho pot passar malament. En aquest país no n’hi ha, com sí que n’hi ha en d’altres, una ajuda a la incorporació al món laboral de l’estat pels esportistes que han estat representant els colors. Per desgràcia, conec companys i esportistes que tenien un molt bon nivell, amb bons resultats internacionals que ara per ara sobreviuen com poden.
Continues fent alguna cosa d’entrenament?
D’entrenament d’alt rendiment, no n’estic fent, practico esport-salut o esport de lleure. No tinc cap rutina marcada, hi ha setmanes que practico dos o tres cops algun esport i hi ha setmanes que no faig res. Això també depèn dels torns de treball, de les extraescolars de les nenes, dels compromisos familiars…
Et veus entrenant en un futur un grup de llançadors?
Ara per ara no. El motiu ja l’hem comentat anteriorment. Al voltant d’on jo resideixo, Riudellots de la Selva, no hi ha cap instal·lació que aposti pels llançaments. Els torns de treball i els compromisos familiars tampoc ajuden a trobar temps per dedicar-ne.
Què hauria de passar perquè fossis entrenador d’un grup de llançaments?
Jo estic segur que si m’hi pogués dedicar, trauria gent. Seria un buscador de talents i faria un bon grup de llançaments, però el problema és el de sempre. Per tenir el temps per poder iniciar aquest projecte hauria de deixar de treballar i malauradament tots tenim hipoteca i boques per alimentar.
Moisès Campeny és elegit responsable de sector de llançaments de la federació catalana. Quins canvis o accions faries?
Segurament no els podria dur a terme, per problemes de pressupost, com sempre. No dubto que els que hi ha fan tot el possible, i que principalment el problema que tenen és pressupostari.
Seria buscar els entrenadors que es dediquessin a cercar talents i d’altres amb més nivell que es dediquessin a polir aquests atletes. Això, de manera general, és el que s’està fent, però amb més pressupost podria tenir en plantilla a gent que només es dediqués a aquesta tasca.
En un tema tan controvertit com el dopatge, has hagut de bregar amb la seva lluita en algun moment de la teva carrera esportiva. És un tema del qual t’agradaria parlar i aclarir, o és un tema que evites costi el que costi?
No, no. No l’evito per res, només faltaria. Des de que entres a formar part d’aquest món de l’esport d’alt nivell, has de ser conscient que has de vigilar amb tot el que et prens o t’ofereixen. Per posar-vos en context, l’antidòping analitza tres grups de substàncies, les que ajuden al rendiment, les que encobreixen les primeres i les que estan mal vistes per la societat.
Doncs bé, jo vaig donar positiu en efedrina, una quantitat molt baixa, però positiu.
El tema va ser que el febrer de 2004 vaig anar a competir a Huesca, al criteri nacional de llançaments d’hivern. Feia dies que estava mig constipat i tenia molta tos. Només arribar a Huesca, el dia abans de la competició, va començar a nevar, de fet vam competir amb la pista amb un pam de neu, vam haver de netejar el cercle i la zona de caiguda abans de començar a escalfar. La nit abans de competir no podia dormir de la tos que tenia. Al final vaig baixar a recepció de l’hotel i vaig preguntar per una farmàcia de guàrdia, vaig anar a buscar un medicament per a la tos i me’l vaig prendre. Cap a les 2 de la matinada vaig aconseguir dormir. El matí següent, el dia de la competició, estava millor. Vam competir, crec recordar que vaig llançar uns 72 metres i després em van fer un control anti dòping. Quan el metge em va preguntar la medicació que estava prenent o que havia pres, li vaig lliurar el llistat i hi vaig afegir l’antitosiu. Ell ràpidament va posar mala cara, em va dir que aquest tipus de medicació portava substàncies prohibides per l’antidòping, explicant-me que hi posen algun estimulant perquè la gent no s’adormi per l’efecte de la medicació en si.
Li vaig explicar el que havia passat, li vaig lliurar el tiquet de compra de la farmàcia de guàrdia de Huesca, amb l’hora que vaig anar-hi, prop la 1 de la matinada. I al cap de 15 dies més o menys em va arribar una carta de la RFEA, informant del positiu.
La veritat és que dels 100 controls antidopatge que em deuen haver fet al llarg de tota la meva carrera esportiva, va ser l’única vegada que vaig donar positiu en alguna substància i realment em va fer més mal que bé. La meva reputació va quedar marcada, i econòmicament, tinguin en compte que els llançaments no són com el fons, em vaig quedar sense beca i sense cobrar del club durant tres mesos i això van ser molts diners per mi.
I després de veure totes les “burrades” tant d’atletes nacionals com d’atletes estrangers, em va saber molt de greu que em sancionessin tres mesos per donar positiu en efedrina.
No sé què més dir, a partir d’aquell moment passes a formar part de la llista d’atletes europeus que han donat positiu, que s’han dopat, independentment de la substància amb la qual hagis donat positiu.
Haig de dir que en competicions internacionals hi va haver entrenadors que em van venir a buscar per formar part del seu grup d’entrenament, oferint-me de tot. En concentracions a l’estranger amb altres atletes, he vist córrer tota mena de medicació i al llarg dels anys m’han ofert de tot, assegurant-me que la meva marca arribaria als 80 metres.
Sempre es parla de les barbaritats que es fa en els entrenaments de fons. D’entrenaments a la sala de musculació, gairebé ningú en té constància. Quin creus que ha estat el teu entrenament més brutal en el gimnàs?
Bé, de fet suposo que tots els entrenaments d’alt rendiment sigui de l’esport que sigui, són bastant contraproduents per la salut. Encara que sembli una contradicció, portar el cos al límit ja és sabut que no és bo. Quan senties a parlar els fondistes de quilòmetres, per mi evidentment era una bogeria, però a ells els passava el mateix quan em sentien a parlar a mi de kilograms aixecats. De les èpoques de volum, quan passàvem una mitja de 6 hores al gimnàs, no en tinc molt bons records. Hi va haver una època que fèiem, en els exercicis de força, 10 sèries de 8 repeticions amb uns volums del 75-80% del màxim pes aixecat. Això es tradueix, en l’exercici de ‘squat’, perquè tothom m’entengui, en 10 sèries de 8 repeticions amb 200 kg.
Tot això, almenys dos cops per setmana. Al final dels entrenaments havies mogut una barbaritat de tones. Evidentment tot aquest entrenament no era fruit d’un dia, això s’aconsegueix a base de molts anys d’entrenament.
També, un cop passat el període de volum, anàvem transformant la força en potència amb exercicis com ‘squat’ (8×8 amb 220 kg) i el mateix dia pes mort (8×8 amb també 220 kg).
En èpoques de pre-competició i competició fèiem piràmides que acabàvem fent molt poques repeticions amb molt de pes, fent o aproximant-nos als màxims. Acabàvem amb 2×2 amb 260 kg en ‘squat’ o màxims d’arrancada, tirons d’arrancada amb 120 kg…
Quines són les teves marques personals en els diferents aixecaments, en salts, en carreres, en llançaments de tota mena, etc.?
Martell de 9 kg: 63,10 m.
Martell de 8 kg: 68,80 m.
Martell de 7,260Kg: 75,42 m (actual rècord català i antic rècord d’Espanya, des de 2003 fins a 2012).
Martell de 6 kg: 81,30 m. ‘Squat’ complet: 270 kg. Mig ‘squat’: 350 kg.
En pes mort: 290 kg. Carregada: 160 kg. Arrancada: 120 kg.
Salt a peus junts: 3,15 m.
Creus que a Espanya se sobrevalora l’entrenament de la força? Des de el teu punt de vista, Com creus que ha d’entrenar un llançador?
No, ni molt menys, la força és molt important, però a l’edat que toca. S’ha d’anar treballant la força a mesura que vas interioritzant la tècnica. He vist casos de gent que, primer ha aconseguit augmentar la força i mai ha aconseguit adquirir la tècnica. Amb molta força i martells lleugers, adquireixes vicis i mals moviments que ja no ets capaç de corregir. Al final, tota la força que guanyes al gimnàs, has de ser capaç de transferir-la a l’aplicació de la tècnica, si no, no serveix de res.
D’altra banda, el problema que hi ha en el món dels llançaments, és que hi ha llocs indeterminats pel món que poden o aconsegueixen entrenar la força com si no hi hagués demà. Tenen un producte màgic que els fa recuperar en 24 h el que tu necessites en 48-36 h. He vist entrenaments de gent que són molt més forts dels que he exposat abans i l’endemà hi tornaven o en feien de pitjors.
