Volem una pista com Déu mana

Volem una pista com Déu mana

Fundat l’any 2012, el Runners El Vendrell entrena en una superfície de terra. El perímetre de la pista està creat, però els diferents grups del club del Baix Penedès s’han d’adaptar a un terreny irregular, a material malmès i actualment a la baixada de socis i sòcies degut a la COVID-19. El projecte existeix i tenen ganes de créixer. La burocràcia va lenta, però tenen fe en el futur.

Arribo a les pistes de l’Avinguda del Camp d’Esports 36 del municipi de El Vendrell, amb l’objectiu de trobar una pista d’atletisme. Només apropar-me a la tanca que separa el recinte del carrer, observo amb deteniment: només copso un antic camp de futbol, d’aquells de terra, amb el marcador amb publicitat de la Coca-Cola que els nens i nenes dels 90 i principis del 2000 havíem vist tants i tants cops. Les porteries, sense xarxes. És obvi que allà no hi juga ningú. Just al centre, un monitor fa rotllana amb uns vailets, que fan exercicis saltant enmig d’unes anelles de plàstic. No fa olor a atletisme de moment…

En Sergi Calatayud a les pistes del Vendrell. Foto Carrer Lliure

Al fons, una gàbia de llançaments, molt deteriorada. Fixa’t! Ara sí sembla que tenim davant una pista d’atletisme, però els ulls m’enganyen, no veig pas res a banda del perímetre que m’ho faci pensar. A tocar de la porta trobo en Sergi Calatayud, membre de la Junta de Runners el Vendrell. Ell em podrà fer cinc cèntims de tot plegat. El primer que li pregunto: “Sergi, això és la pista?

“Això que veus és el que tenim. Fixa’t que tenim gent de Proves Combinades i tot. I no tenim ni tartà, ni fossar en condicions, ni màrfega d’alçada, només una gàbia no homologada i un perímetre per córrer” ens explica en Sergi. “El projecte de la nova pista fa cinc anys que està creat però de moment no s’ha fet. Sembla que ara les promeses son alguna cosa més. L’ajuntament ens ha promès que al 2022 tindrem la pista nova” admet.

En aquesta zona es practica el salt d’alçada. Foto Carrer Lliure

Durant aquest 2021, Runners El Vendrell ha patit molt els efectes de la pandèmia de la COVID-19. A finals del 2020, el nombre de socis i llicències havia baixat d’un centenar i escaig a poc més de 60. Durant els últims mesos, a banda d’haver-se aturat tots els projectes, també el de la pista, el club vendrellenc ha vist com diversos pares desapuntaven els nens, d’altres atletes, més experimentats, no tornaven després de l’epidèmia. L’Ajuntament del Vendrell va decidir obrir les pistes just quan l’àrea metropolitana de Barcelona obria les portes. Feia setmanes que els altres esports ja treballaven. Els últims catorze mesos de l’entitat no son un bon auguri.

“A principis d’aquest any es va publicar el projecte de la Pista i ara estem pendents de licitació, que l’Ajuntament aprovi els fons i es pugui sufragar l’obra, que entrin les màquines, és el que desitgem. Una pista nova donaria un salt de qualitat immens i reflotaria l’entitat i l’atletisme de la zona” explica en Sergi. El projecte de la pista futura compta amb: vuit carrils, dos fossars, la millora de la gàbia de llançaments, l’adaptació de la zona d’escalfament, dues màrfegues per perxa i alçada i material nou.

La ria tapiada i l’obstacle malmès. Foto Carrer Lliure

I que feu per entrenar les Proves Combinades? M’aventuro a preguntar. “El grup se’n va a Torredembarra, ves, no hi podem fer res més” em contesta en Sergi. Mentrestant ens hem apropat a la gàbia. Totalment deteriorada, amb una xarxa a mitja alçada. Al costat, uns quants trossos de superfície dels parcs infantils (simulant un tartà) formen una espècie de passadís per llançar javelina. Per sort, el cercle de Pes està reglamentat. Això sí, és un miratge davant de tanta precarietat.

“A partir dels 15 o 16 anys, els nens marxen, no hi podem fer molt més. És evident que no som Barcelona i els qui estudien fora no vindran aquí a entrenar, però el fet de no tenir pista tampoc ajuda. La gent ho acaba deixant i marxen al futbol o a l’handbol, en millor situació” explica en Sergi, tot passejant, ara, per la zona de l’obstacle i la ria. L’un està esquerdat. L’altra, tapiada amb ciment. Impracticable. “No podem fer velocitat tampoc, els nens no es poden posar claus, només utilitzem un starting amb un tros de tartà perquè aprenguin a sortir, mentre trepitgem perquè no s’escapi” explica.


Un atleta entrena en el perímetre de la pista del Vendrell. Foto Carrer Lliure

El somni d’aquest club jove és poder competir en un Campionat de Clubs. Això ens expliquen els membres de l’entitat, que volen tenir una opció com tenen altres conjunts que any rere any hi debuten. Cal destacar, però, que son una escola prolífica de Marxa. De fet organitzen cada any el Campionat de Catalunya de Marxa, i també van organitzar ara fa uns anys el d’Espanya. “L’escola de marxa neix per casualitat, no apareix per cap motiu en especial. Això sí, ells poden entrenar on volen, no necessiten la pista. Ens podríem haver centrat en cros o en proves de fons, però vam pensar que la marxa seria adient”, explica en Sergi. Val a dir que, en Chuso Garcia Bragado, amic dels fundadors, va apadrinar l’entitat des del principi.

La pregunta punyetera: “teniu el recolzament de l’Ajuntament?”. En Sergi mira al terra, potser recordant els últims anys, estires i arronses per poder tirar endavant la pista. “El nostre president truca cada dos per tres a l’alcalde i li recorda com estem (riu). Sí que hem notat que l’Ajuntament ens recolza, sobretot quan hem organitzat coses. Som una entitat involucrada amb la vila, on l’escola ha anat creixent i on molts nens s’hi han anat apuntant. Quan no ha de fer grans desemborsaments, sempre hi és. No ens podem queixar, però amb el tema pista s’ha anat molt lent” relata en Sergi Calatayud.

Els nens i nenes gaudint de l’entrenament al camp de sorra de El Vendrell. Foto Carrer Lliure

Al Runners el Vendrell tenen una cosa clara: els petits s’emmirallen amb els grans. Actualment, el CA Torredembarra els hi fa un lloc a les seves pistes de manera puntual per poder entrenar velocitat i proves tècniques. Ara bé, l’escola entrena en aquesta pista del municipi. Els entrenadors es queixen que durant els escalfaments en els Campionats han de dedicar més temps a poder canviar les passes de sortida, de salt de tanca o de salt al fossar, degut a les grans diferències entre el tartà i la superfície de la pista del Vendrell. “Si tinguéssim diversos grups de tecnificació entrenant aquí, els nens i les nenes no marxarien a fer futbol, handbol o bàsquet, al final ells necessiten uns referents” explica en Sergi.

El club reparteix la seixantena de socis i sòcies entre els quatre grups d’escola (gairebé deu nens i nenes per grup, sub10-12-14-16) i dos grups de tecnificació, el de Marxa-Mig Fons i el de Llançaments-Combinades, que és el grup amb més gent, 13 atletes. El club subsisteix gràcies a les ajudes públiques de l’Ajuntament i a tres patrocinadors que els ajuden amb material i amb petites partides econòmiques. No obstant, des de la Junta tenen clar que la nova pista serà un crit per a tothom dins de la comarca, no només per a nous atletes, també per a possibles fonts noves d’ingressos.

Els atletes de marxa formen un important grup dins del club. Foto Runners

“En principi volem ser positius. L’alcalde ens ha dit per activa i per passiva que durant 2021 acabaran de tancar tota la paperassa i al 2022 entren les màquines. Aquest és any Olímpic, sumat al futur projecte potser podem engrescar a més famílies. Les que formen part del club s’han mobilitzat sovint per poder salvar la situació” explica en Sergi. Un cop arribem al segon fossar de llargada (amb els mateixos trossos de tartà arrugat que a la javelina) m’aventuro a fer una pregunta que em ronda el cap… “La FCA us ha donat suport institucional?”

En Sergi Calatayud observa els nens i les nenes que entrenen just al costat de la graderia. Petita rialla. “Et puc dir que la federació catalana ens ha donat una de freda i una de calenta. Per una banda, l’administració, el delegat territorial i la gent amb la que tractem per les competicions s’han portat molt bé, cap queixa, tenim molt bona relació. De l’altra, el president només ens ha preguntat per la pista quan va venir a buscar el vot. Després, mai més. Ens agradaria aquesta proximitat, sincerament” comenta en Sergi, un cop hem donat la volta a tot el perímetre.

Els atletes entrenen les peses a l’aire lliure en un gimnàs improvitzat. Foto Carrer Lliure

Les primeres converses amb la Regidoria d’Esports per la remodelació de la pista daten del darrer trimestre del 2016. En Ferran Trillas, en aquell moment regidor d’esports, va avaluar la situació i van començar a fer alguns estudis per veure la viabilitat de l’obra. Tres anys després, 2019, després de les eleccions, la proposta va agafar força, però encara no hi havia pressupost tancat. Semblava que a inicis del 2020 havia de ser la bona, però l’arribada de la pandèmia no va ajudar. Tant en Pablo Sanchis, president al 2016, com en José Vicente Sánchez, el president actual, han insistit per activa i per passiva de la necessitat de tenir una pista en condicions. La Junta Actual creu que, entre unes coses i unes altres, fins a inicis de 2023 no la tindran feta.

La recta de la pista on es veu la superfície real. Foto Carrer Lliure

M’acompanya a la porta. Ens trobem amb una de les regidores, la Mar Negro. Va amb presses. “Estem parlant de la futura nova pista” comenta en Sergi. “Sí sí, un projecte engrescador” ens contesta. Miro un altre cop a la pista i en recordo d’altres que he visitat, altres clubs amb els qui he parlat. I per un moment em ve al cap una màxima: Com has d’estimar l’atletisme per ser tant resilient.

distancia ı mans ı mascareta | ventilació