20 medalles catalanes a Getafe amb reivindicacions de tot tipus i joves i grans atletes essent protagonistes. Noms il·lustres i d’altres que han fet la seva primera aparició.

Sempre sembla que Catalunya hagi de reivindicar-se en cada campionat, que si no s’encapçala el medaller final és un desastre, que si els atletes d’aquí no aconsegueixen el que s’espera d’ells ja haguem de cremar-ho tot. Aquest cop, fins i tot els més crítics, ho tindran difícil. Les 20 medalles aconseguides més d’altres successos destacats obren un ventall molt gran de valoracions, totes elles positives. I és que els veterans van respondre, però també els joves.

Sembla curiós veure a un atleta encara en edat sub23 capficat per no haver aconseguit l’or i haver-se de “conformar” amb la plata. Que li preguntin a Pol Retamal, en l’esglaó més alt del podi altres vegades i aquest cop amb la plata, amb un temps magnífic igualment (20.97s) als 200mll i corrent com ell sap. No obstant, el seu objectiu era l’or. La propera vegada serà…

Es van aconseguir set ors. Clar, d’entrada hauríem de parlar de Maria Vicente no? RCAT Absolut i Sub23, RESP Sub23, RC, MMP i Or en 200mll.. 23.03 és una marca excepcional, en certa manera prodigiosa, però clar, parlem de Maria Vicente. L’emoció quan va arribar a meta ens mostra una ànima coneixedora del que li espera si fa les coses bé. Just en segona posició entrava una Jaël Bestué que ha cedit el tro de la velocitat a la d’Hospitalet, però aconseguint MMP i la Plata (23.23s).

Dos dels Ors, per esperats, no li resten importància. Sara Gallego, tetracampiona, sumava una nova medalla d’or als 400 tanques amb 56.23, contenta i sabent que també li venen moltes mé tardes de glòria. D’altra banda, veterana però en el seu millor moment, trobem a Laura Redondo, qui sap si camí als Jocs, amb victòria al martell (69.96m) i mantenint-se en cada competició en un lloc de privilegi. Novament, derrotant a la tarragonina Berta Castells, que sumava això sí una plata i una nova medalla al seu ampli palmarès (65.44m).

Altres dos també van ser esperats, un més que l’altre, però tenint en compte el nom de tots dos no és pas estrany. El 1500m és territori català, amb una Esther Guerrero camí a Tòquio amb solvència, dominant de principi a fi i respectant les seves rivals (4:22.82). Adel Mechaal, que mai saps per on sortirà, també guanyaria en una última recta on podria haver passat de tot, però com ve essent la tònica dels últims temps va tirar de galons i experiència (3:46.33).

Els dos últims ors també podrien entrar en les caselles però son de dos atletes que han “tornat”. El primer, Dídac Salas, que apropant-se a la seva marca personal (5.60m), batia els seus rivals a la Perxa i donava un cop sobre la taula, deixant enrere a aquells qui es pensaven que no el veuríem més. L’altre, el de Xesc Tresens, revalidant el títol d’alçada, després d’un curs molt complicat amb molèsties com ell mateix explicava després. 2.14m i acabaria lesionat, però abans li donaria temps de sumar un or preuat. En la mateixa final, Eduard Fàbregas pujava al podi (bronze) amb el mateix salt, 2.14m, un èxit per l’atleta d’Igualada.

Tres de les plates tenien gust a or, tot i que amb matisos. D’entada, és gairebé impossible de pensar en treure-li el títol de campió a Javier Ciemfuegos, però Pedro José Martín és, sens dubte, el segon millor llançador de martell de l’estat. Els seus 71.94m així ho corroboren. No obstant, no va acabar content amb la marca final. Quelcom semblant a la marca femenina. Raquel Gonzàlez acabava segona per darrera de la campiona Maria Pérez, ara per ara també intractable. L’atleta maresmenca sumava una nova medalla absoluta amb la tranquil·litat de veure’s a Tòquio. Finalment, el retorn d’Ibrahim Ezzaydouny es traduïa en una plata als 3000 obstacles (8:33.85), darrere de Sebastián Martos, ara mateix en millor estat de forma.

En les tanques, en una cursa vibrant, Xènia Benach va aconseguir el sots-campionat amb temps de 13.33, en un 2021 magnífic després de sumar l’or en PC. Però sens dubte, la gran sorpresa seria la medalla de bronze de l’Aitana Radsma, sub20, amb temps de 13.55. L’atleta de L’Escala va executar una magnífica cursa. La seva reacció final era digne d’un campionat absolut: alegria i explosió en el moment de veure la posició. També magnífica la posició d’una altra sub20. Marina Martínez, per només dues centèsimes, sumava el bronze en els 800m, en un nou èxit de la maresmenca, amb temps de 2:05.87.

Finalment, dos atletes més “clàssics” en aquestes competicions, van sumar medalla. Andrea Alarcón en el Disc, que es manté any rere any en una posició privilegiada, 52.69m per l’atleta de l’Agrupació. També Abdessamad Oukhelfen, sense haver sigut l’any que tothom esperava, va sumar el bronze als 5000m (14:09.68).

Hem deixat pel final l’última medalla. El 400m. Perquè? Doncs perquè Bernat Erta, acostumat ja als podis (essent del 2001!) va quedar segon amb 45.69, en una de les curses més ràpides de la història, amb un Pau Fradera immens, acabant 8è amb MMP als 34 anys.

Però a banda de les medalles, Getafe ens va deixar altres coses: Pau Fradera va ser la nota destacada fora dels metalls, però hi van haver d’altres. Les dues MMP en els 100mll, la d’Arnau Monne amb 10.31 i mínima europea i la de Bernat Canet, amb 10.43, el 4rt lloc d’Àlex Gràcia a la Perxa (amb MMP de 5.45m), la tornada de Cristina Lara (5a als 200mll), la 5 plaça d’Irene Bonafonte als 800m amb MMP a les semis, la 5a plaça de Marina Guerrero als 3000 obstacles, també amb MMP, la tornada de Mònica Clemente a l’elit, 4a en Perxa amb 4.32m, a tocar de les medalles i finalment el comiat de Montse Mas, que deixa de competir en pista, amb totes les companyes aplaudint-la.

A més a més, els relleus. Medalla d’or per Álex Kingue en el Fent Camí (4x100m), RC de Cristina Lara i Jaël Bestué als 4x100m amb el Barça, Plata de Geena Stephens i Laura Hernàndez al 4x400m amb el Barça i 4rt lloc del Cornellà Atlètic amb Álex Valverde, Diego Alarcón, David Fradera i Iker Martín (3:14:75).

Cal destacar alguna nota negativa, com ara la lesió de Mireia López just abans de les semifinals dels 100t, o atletes que no van estar al nivell desitjat, com Javi Delgado o Ángel Torrero.

Veterans i novells van donar espectacle i van deixar una temporada per emmarcar. Ara, propers campionats, Europeu Sub23 i Jocs, a banda dels sub18 i sub20 estatals, per rubricar un any post confinament (amb pandèmia pel mig) que no semblava prometre tant. Per cert, prevenció i respecte davant la COVID, tota, al 100%. Embogiment de les federacions, per favor, mai més. I en aquest cas, ens referim a la RFEA. Escenes dantesques com no deixar que parelles o grups bombolla es donin la mà (fora de càmeres) denota un despotisme i un gust per les manques de llibertats propis d’altres segles. Algú s’ho hauria de fer mirar.