Rècords imperfectes

Rècords imperfectes
La Maria Vicente va batre el rècord d’Espanya absolut d’heptatló el passat cap de setmana del 24 i 25 d’abril a Lana (Itàlia). La nova plusmarca, de 6.304 punts, supera en poc menys de 200 el registre anterior.

Ha batut el rècord d’Espanya de proves combinades dos cops en els darrers quatre mesos, i ha encarrilat la seva classificació olímpica. I, tot i així, no deixo de tenir la sensació que falta alguna cosa. Que les competicions no són perfectes, que ni de bon tros ha fet la combinada ideal a què ens té acostumats any rere any. Aquesta és, potser, la màgia rere la Maria Vicente (CD Nike Running).

No m’interpreteu malament. No exigeixo res, no reclamo res. Faltaria més. Només vull compartir una sensació que es desprèn d’un dissabte en què miro els resultats parcials del Multistars de Lana i penso “rondarà els 6.000 punts”. Era migdia, estava perdut al mig de la muntanya i tot just s’havien disputat els 100 m.t. i l’alçada. 13.62 i 1.77. Sense referències de les tanques a mà, reflexiono: “un dia normalet”.

Quan arribo a casa ja ha acabat el pes i just es disputen els 200 metres. 12.77 i 24.02. La comentarista de Lana avisa d’un huracà en contra, però la lectura només indica 0.4 m/s de vent desfavorable. Jo continuo convençut que ens trobem davant d’una actuació discreta. Bé, discreta. Discreta segons la nova normalitat que ha establert Vicente a les proves combinades. Al voltant dels 6.000 punts.

Per curiositat viatjo fins el rècord d’Espanya d’aleshores, que ja era en mans de la Maria amb 6.115 punts. Ha millorat notablement el pes respecte de la plusmarca (11.96 m), però els 200 metres són molt pitjors (quan el rècord, va córrer en 23.71). Tot i així, els registres em treuen la raó i semblen apuntar cap a una marca final en torn els 6.200 punts.

Escric als companys de CarrerLliure que l’endemà restaré atent a la possibilitat de rècord nacional. Però perfilo, “la seva segona jornada a Boras [on es va proclamar Campiona d’Europa Sub20 i va establir el rècord vigent aleshores] va ser molt bona, serà difícil igualar-la i batre la plusmarca”. 6.21 m a la llargada, 44 m a la javelina i 2:16 al 800. Una jornada difícil d’igualar.


Em connecto tranquil·lament diumenge a migdia, i de seguida començo a hiperventilar. Vicente ha saltat 6.41 a la llargada i es troba disputant la javelina. Em submergeixo als comentaris del streaming i en llegeixo molts en castellà. Massa. N’ha passat alguna de grossa. Segueixo buscant. 47.83. Disculpi?

Cap espanyola havia llançat mai tant en una combinada. “El vent que tant va perjudicar ahir, sembla que avui l’ajuda”, penso. Fins que veig el tercer llançament en directe, i constato que han canviat més coses. El moviment llançant és molt més fluid que dos anys enrere. La javelina no frena en cap moment, sempre està accelerant. I, com a conseqüència, vola lluny. El tercer tir supera els 45 metres. Adéu casualitats.

La Maria tanca la seva història amb 2:18.60 als 800, i jo torno a la línia de sortida de la meva. Mantinc la sensació d’una prova sense més fins arribar a la javelina, però el resultat és un rècord estatal per 200 punts i una victòria en una competició de prestigi internacional.

Aquesta sensació també m’ha acompanyat al llarg de l’hivern. A cada pentatló, a cada rècord, em semblava que l’actuació no era perfecta. Que la Maria no sortia amb un somriure d’orella a orella de cada prova, com acostuma quan li surten bé les coses. I no puc per més que pensar que en algun moment d’algun any, el somriure etern arribarà, i aleshores… no ho sé. Però la Maria ja porta uns quants avisos: “compte, que vinc.”

distancia ı mans ı mascareta | ventilació