CarrerLliure s’encamina a complir el seu tercer any d’existència a la xarxa. El projecte, però, va començar a la tardor del 2018, en una reunió al SandwiChez de Provença, un bar on el Pere, el Xavi, el Jordi i un servidor ens vam asseure a escoltar parlar al Bernat. Tot i que la tònica s’ha mantingut (el tio no calla ni sota l’aigua), aquell dia la xerrera estava més que justificada: el Bernat presentava la seva idea de crear un portal d’informació de l’atletisme català.
Aquell va ser el primer esborrany, molt rudimentari encara, del que és avui CarrerLliure: el portal d’atletisme de referència a Catalunya. Aquest creixement ha estat possible gràcies, per una banda, a la feina incansable d’un grup de bojos de l’atletisme; i, per l’altra, al recolzament dels nostres seguidors.
Ara bé, ja fa uns quants mesos que jo em trobo allunyat de la il·lusió que hi posen els meus companys. Tant per raons professionals com personals, em sento cada cop més allunyat de l’atletisme, i el compromís que tenia amb el projecte s’ha anat fent cada cop més difícil de complir, fins arribar al punt en què porto més de dos mesos sense escriure res al web.
Molt sovint es diu que la vida són cicles, que uns acaben i uns altres comencen. Potser és cert, i el meu en el món de l’atletisme ha acabat, per fi. El cert és que m’he allunyat del nostre esport de manera progressiva: primer com a atleta, després com a entrenador, i ara com a “periodista”.
Deixo el projecte tranquil, perquè queda en unes mans que el cuiden, l’estimen i confien en el seu potencial. Amb el Xavi, el més curiós de l’equip, sempre preparat per investigar sobre entrenament i nutrició; el Pere, el més precís i curós, amb les dades a punt en qualsevol moment; el Jordi, incansable treballador i qui més s’hi deixa la pell; i el Bernat, l’artista, l’amagat, el boig que va unir quatre bojos més.
M’enduc quatre amics amb els quals qualsevol voldria compartir una cervesa parlant d’atletisme i rajant de tanta tecnologia que, ara ja em sento lliure per dir-ho, desvirtua el nostre esport. Però també m’enduc dos somnis complerts de quan vaig començar amb això d’escriure d’atletisme: entrevistar la Laura Redondo, amiga, referent i, per fi, olímpica, i fer-ho en un any terrible però immillorable; i parlar dels atletes als qui vaig entrenar, en concret de la Irene Clemente, el futur cada cop més present dels salts catalans.
Marxo content. Potser no satisfet, però sí content. Amb la sensació de tancar una porta de la qual sé que m’enduc la clau. Estarà allà i, de tant en quant, si em ve de gust podré obrir-la, passejar-me una estona per aquest meravellós món, i tancar-la de nou sense cap compromís. Trobo que això és prou afortunat
Així que, sense més dilació, acabo. Gràcies a tots, gràcies a totes. A reveure!
