Els i les atletes catalanes desplaçades fins a Montijo tanquen un Campionat d’Espanya excel·lent en el qual les bones notícies van ser la tònica principal de la jornada. Els 70,40 metres de la Laura Redondo a la prova del martell va ser el moment més dolç d’un dia difícilment repetible.
Montijo em té el cor robat. Ja fa anys que trepitjo aquesta petita localitat d’Extremadura, en viatges puntuals per gaudir de la seva gent i, òbviament, el seu menjar. Però cada cop que afronto les 9 hores de cotxe que ens separen, un somriure emergeix als meus llavis i es nega a marxar al llarg de tot el trajecte.
Montijo és la gent i és la passió que es desprén per tot el que fan. Montijo és cuidar els detalls i cuidar les persones. I Montijo és atletisme. L’Antonio Fuentes va crear del no res un nucli de llançaments que no ha deixat de treure petites joies. Bé, petites… Javi Cienfuegos, Maria Barbaño, Javi Carretero, Natalia González, Alba Becerra. I allà segueix, modelant atletes amb paciència infinita.
Ja fa uns anys que el club d’atletisme local va debutar en l’organització de campionats d’Espanya de llançaments d’hivern. Cada esdeveniment realitzat a Montijo ha estat un èxit absolut i rotund. En realitat això no té massa secret: hores i hores de feina i una empatia total per assegurar que tothom estigui a gust. Són molts els voluntaris implicats, però qui dirigeix aquestes màximes són l’Antonio i l’Ana Fuentes. I olé.
Entre protocols anti-COVID, embotits i formatges pels atletes i entrenadors que pujaven al podi, reconeixements i premiacions a tots els finalistes de cada prova, un streaming amb dues encilopèdies apassionades dels llançaments com el Jotas Ortega i el Chema Peña (Hispanic Throwers Area) i un homenatge emotiu al Llorenç Cassi, els atletes van voler aportar el seu granet de sorra. I el resultat de tot plegat va ser una competició bestial.
Set eren els catalans que viatjaven a Montijo entre dijous i divendres, i sis van ser les actuacions brillants dels nostres. Però en aquest cas, i tot i el bany de marques personals i de la temporada que es van donar, vull començar el repàs amb l’actuació del Juan Carlos de la Torre (L’Hospitalet At.), gallec però “adoptat a casa nostra”, que va ser la mostra clara que fins i tot en un dia idíl·lic l’atletisme pot colpejar de manera cruel. L’especialista en javelina va fer tres nuls a la seva prova, en l’únic esdeveniment de la jornada en el qual el vent va ser complicat de gestionar. Quan li vaig comentar aquesta circumstància, no en va voler saber res, de les condicions meteorològiques. “Hi ha dies que no surt”. I té tota la raó. És millor afrontar-ho que amagar-se rere excuses. S’obre al davant un estiu d’oportunitats.
En qualsevol cas, la jornada s’obria d’una manera immillorable. La Laura Redondo (FC Barcelona) culminava un viatge de 8 anys des que realitzés la seva marca personal de 69.59 metres, amb un primer tir que va aixecar crits entre el públic i va fer emergir les llàgrimes a més d’un. Un viatge que va començar amb una operació al genoll, va continuar amb innumerables petites lesions, va incloure un tour de dos anys a marques molt, molt discretes, i va acabar amb la separació irremeiable de l’entrenador de tota la vida. Quin viatge.
El mesurament de 70.40 metres, que l’establia com a la segona llançadora espanyola en la història en superar la barrera dels 70 metres era el punt i final a aquest camí, i el començament a un de nou i il·lusionant. El públic n’era conscient i els riures i els comentaris van inundar l’Estadi Javier Cienfuegos. La Laura devia ser conscient de tot això i les energies van començar a fallar després d’un segon tir de 69.08.
Potser el martell femení va encendre les i els atletes de Montijo. Potser, simplement, en un hivern de poques competicions degut a la situació pandèmica, les ganes de competir i de reveure amistats de campionats van donar un punt d’energia als participants. O potser, simplement, els atletes han donat una mostra més de resiliència enfrontant-se a un any molt complicat. Però, en qualsevol cas, d’aquí en endavant l’espectacle estava assegurat.
Els crits del Pedro José Martín (FC Barcelona) a la prova de martell van multiplicar encara més l’expectació al campionat. Un Pedro que explicava un hivern difícil en què la feina l’havia condicionat sobre tot a l’hora de competir, demanava aplaudiments cada cop que entrava a la gàbia i sumava metres respecte la seva millor actuació de l’any. 3 llançaments per sobre dels 72 metres, essent el millor de 72.88, mostraven un estat de forma molt bò. Encara lluny dels 77 que es demanen per arribar a Tòquio, el Pedro assegurava a CarrerLliure que els Jocs no són utòpics, sinó un objectiu real.
El Pedro va sumar un argent a la delegació catalana, al qual es va acabar adherint l’Andrea Alarcón (AA Catalunya) a la prova de disc. Ja avisàvem a la prèvia que la llançadora resident a Pamplona arribava amb dues molt bones actuacions a les úniques dues competicions realitzades fins el moment. Venia en bona forma a Montijo, i va deixar les coses clares en el primer llançament. Una medició de 51 metres i 46 centímetres situava la pressió sobre la seva rival dels darrers anys, la June Kintana (Pamplona At.), qui va acabar responent en el tercer tir, enduent-se l’or. Però l’Andrea estava feliç: feia dos anys que no superava els 50 metres.
L’Aaron Sola (AA Catalunya) va participar en la que va ser, segurament, la prova més boja del campionat. Un disc espanyol que encara està esperant un nou dominador absolut, va mostrar un nivell mig excels, en què es va requerir de marques personals per accedir a la millora. 54,04 metres va ser el registre que va marcar el de Torredembarra, amb el qual va patir fins al final per determinar si es trobava o no dins els 8 millors.
Un cop confirmat, el català va estar a punt de liar una bona en el seu darrer llançament. L’artefacte va passar clarament dels 55 metres però va marxar uns centímetres fora del sector vàlid de caigudes. Caldrà esperar a l’estiu per què l’Aaron torni a intentar sobrepassar la barrera. Tot i així, la valoració del campionat per part seva és molt positiva, donat que el seu hivern ha estat un pèl més centrat en el llançament de pes que no pas en el de disc.
Les javelines van tancar la jornada de competició. Tant la Katia Coquis (AA Catalunya) com l’Aina Ramos (L’Hospitalet At.), ambdues deixebles de la Núria Ferrer, van voler-se sumar a la festa catalana millorant de llarg les seves prestacions. La Katia, que des que va tornar dels Estats Units el 2018 no superava els 47 metres, va obrir el seu concurs amb 47.01. Durant mitja prova, aquest llançament li va servir per estar en posicions de medalla i somiar amb un bronze, però a la segona meitat del concurs, les marques van pujar i va veure’s relegada a la 5ª posició. Contenta i emocionada, va mostrar-se ambiciosa: “venia a per marca personal”. Això haurà d’esperar a l’estiu, però el primer pas ja està fet.
L’Aina, per la seva banda, també va obrir el concurs de manera excel·lent, millorant en gairebé un metre el seu millor registre i passant per primer cop dels 45 metres. De nou, però, el regust agredolç en acabar. Els 45.83 que representen la seva nova marca personal estan bé, però ella sap que encara podia arribar una mica més lluny. Ganes de més.
Aquestes ganes de més són potser la conclusió del Campionat. Ens quedem amb les ganes d’una copa d’Europa que havia de celebrar-se dintre de dues setmanes a Leiria, Portugal, però que s’ha vist cancel·lada (o potser només posposada) degut a la pandèmia. Ens quedem amb el desig que l’atletisme no pari i que la competició pugui continuar ininterrompudament en un futur. I, què coi, ens quedem amb què els llançaments molen. I qui no ho cregui així que agafi un cotxe, viatgi a Montijo, i s’empapi de l’essència de l’atletisme.
