Sorteig a les sèries; Qüestió de sort?

Sorteig a les sèries; Qüestió de sort?

Aquest article no ve a explicar tot el que passa, ni és una veritat absoluta, però sí pretén donar una mica de perspectiva a un problema que, fins i tot gent amb responsabilitat, obvia fàcilment. Es tendeix a pensar en mans negres (hi cap la possibilitat), però en el 90% dels casos la cosa és més senzilla.

Cal no oblidar que en el nostre esport el rendiment es mesura en unitats de temps o distància. Ens agrada dir que la nostra és una lluita contra el cronòmetre (o contra el metre si ets llançador o saltador). Però no és del tot cert, a la realitat competim contra nosaltres mateixos i contra uns altres. Entrenem per competir i ens mesurem amb els nostres companys d’entrenament. Anem a una competició i ens agrada participar en les millors condicions contra uns altres per veure si podem millorar i guanyar-los, si és possible. Competir contra els que son del nostre nivell ens serveix per a mesurar les nostres forces, saber com estem i de pas exigir-nos una mica més. Això ens fa pujar un escalafó, ascendir en les nostres marques i escalar en el rànquing. Per cert, hem dit rànquing?

Rànquing, la unitat de mesura

Tenir un rànquing actualitzat i sense errors és vital a l’atletisme, és el que marca el nivell i en algunes competicions el tall de participació. No oblidem que no fa molt es va intentar canviar el sistema mundial de classificació a campionats internacionals per un sistema basat en el rànquing, sempre amb polèmica.

Detall del rànking català del 200m masculí AL tal i com surt a la página web de la Federació Catalana d’Atletisme

Encara que des de fa bastants anys els clubs i organitzadors tenen a la seva disposició les eines necessàries per al control de resultats estandarditzat facilitat per la RFEA (RFEA Manager), i que permet un redactat i publicació dels resultats oficials en un fitxer importable al rànquing espanyol, aquesta no era la pràctica comuna i en molts casos es continuava utilitzant el full de càlcul de torn per a poder presentar els resultats a la federació.

Recordem que una competició s’acaba quan es fan públics els resultats, i la federació ha d’incorporar els resultats al rànquing en les següents 24-48 hores. Amb formats no reglats s’havien d’introduir manualment, amb la pèrdua de temps i possibles errors (humans) comprensibles. La tasca era titànica i poc motivant, perquè per molt que la federació s’esforcés a actualitzar-ho, mai estava del tot complet.

El sistema RFEA Manager, encara que senzill i gratuït, no és àgil, requereix aprenentatge, molta feina prèvia i en els clubs no estaven predisposats a la seva ensenyança (molta rotació de l’encarregat de torn en la gestió dels resultats, etc.). En la pràctica teníem una mala eina en un rànquing incomplet i poc actualitzat.

En l’Assemblea general ordinària de la FCA del 2018 es va aprovar per unanimitat que només els resultats presentats amb el format oficial (RFEA Manager) serien vàlids per a pujar al rànquing (resultats en ruta/cros encara es fa manualment). La decisió, que sembla fútil, significava que tots els resultats dels controls i competicions a Catalunya havien de ser controlats pel sistema RFEA manager i per tant les marques s’envien per e-mail en les següents 24 hores i s’introdueixen al sistema pel personal de la Federació, de manera semiautomàtica amb TOTES les marques i gairebé sense errors.

Com a mal col·lateral, avui dia gairebé no hi ha competicions on la inscripció es realitza per e-mail, i gairebé la totalitat es fa per Intranet, sense cost per als clubs (tot i que potser sí per a la FCA).

Llistat de resultats oficials amb el sistema RFEA Manager

Quins temps aquells on estaves el 10è del rànquing, s’acostava un campionat important on agafaven als 20 primers, pensaves “vaig sobrat” i de cop i volta actualitzaven el rànquing, passaves al 22è i… Fora! Doncs no fa tant!

Però… què ÉS TOT AIXÒ?

Perquè un atleta pugui córrer 100 metres en 10.95″ no necessita més que l’esforç (a banda de la seva qualitat, clar) però que algú registri, validi, notifiqui, publiqui aquesta marca, implica competir de manera oficial en una competició oficial, i aquí entren en joc els matisos. No totes son iguals, no totes tenen les mateixes dades, no totes tenen els mateixos avantatges, ni compten amb un delegat tècnic experimentat, que una de les seves missions és configurar les llistes de sortida. NO els podem exigir el mateix!

Marca de sorteig / Marca d’inscripció / MMT / MMP

Sense entrar molt en detalls, en un Campionat amb marca mínima exigida (des d’un Campionat de Catalunya fins als JJOO) es marca un període de temps on l’atleta pot aconseguir la marca exigida per a competir, en la majoria de casos la marca d’inscripció i de sorteig ha de coincidir amb la MMP en una forquilla de dates.

En el sistema RFEA Manager, en aquesta mena de campionats tots els participants tenen Marca de sorteig / marca d’inscripció / MMT / MMP. Les dues primeres són internes, les altres són públiques, i apareixen en els llistats.

Pantalla del RFEA Manager on es pot veure la Marca Sorteo, Inscripció MMT i MMP d’un atleta. Les dues primeres son internes i no surten als llistes donen peu a moltes confusions.
  • Marca de sorteig: Marca a tenir en compte per al sorteig de carrers, la qual cosa “val” un atleta.
  • Marca d’inscripció: És la millor marca, o la marca que acredita un atleta per optar a passar el tall que marca l’organitzador. Abans es podia posar la marca a mà, però ara es fa de manera automàtica a partir del rànquing.
  • MMT: Millor marca de la temporada actual.
  • MMP: Millor marca personal de sempre o d’un període concret de temps (indicat en el reglament de la competició).

El delegat tècnic, al costat de l’organització, estableix un sistema d’inscripció i confirmació dels participants (per exemple 24 hores abans), ordena les classificatòries i confecciona les sortides, seguint criteris de sorteig establerts per a la competició. En aquest tipus de competicions és estrany que un atleta apuntat no confirmi. L’organitzador publica les sèries i posteriorment corregeix si hi ha incidències amb el temps suficient per fer-ho i notificar als afectats.

Com a anotació del reglament cal dir que en rondes prèvies o classificatòries el sorteig és pur, en semifinals on progresses per posició es reparteix les millors marques en les diferents sèries i a les finals s’agrupen per millor marca. Com a anècdota, a Usain Bolt, en una primera ronda classificatòria de uns JJOO li va tocar el carrer 1 en uns 200m llisos.


Els mítings internacionals van per invitació, aquí l’organitzador té tota la llibertat de decisió.

I en un control quÈ?

Aquí cal baixar al fang. Gairebé sempre és una prova sense límit de participació ni marca mínima. En alguns casos sí son restrictius per problemes d’espai, com per exemple un control de combinades en PC i es torna a utilitzar el rànquing. El més normal és que en el reglament del control no s’especifiqui des de quan son vàlides les marques d’inscripció, és un control i la inscripció és lliure, perquè posar un topall? Això vol dir que en obrir la competició en la INTRANET (tasca del personal de la federació) no s’especifica des d’on començar a comptar les marques de classificació i en tancar la competició la casella MMP s’omple amb la millor marca de sempre, sense límit de temps, i aquesta marca pot tenir 15 anys! (aquesta dada és literal).

Preparar una competició requereix diversos dies, importar la competició i la inscripció a l’ordinador local, programar l’horari al sistema, organitzar les sèries, assignar dorsals, i buscar la millor manera perquè el dia de la competició tot sigui el més fluid possible i depurar les marques si no venen incorporades, si les saps. 

Exemple de llista de sortida

I ja tenim els ingredients, atletes sense marca, reglament poc específic (ho ha de ser), direcció tècnica que recau en el secretari de la competició de torn, poc temps, poca empatia, molts nervis…

Molts atletes s’apunten (o els apunten els seus entrenadors) i a l’hora de la veritat o no els hi va bé o no poden anar, o han enxampat un embús, o… coses que passen, i això implica que si tens una incidència de no presentats d’un 25-30%, cosa impensable en un campionat d’Espanya per exemple, no convé fer les sèries amb la inscripció inicial i si ho fas t’arrisques a realitzar sèries buides.

Cal afegir que molts atletes no tenen marca de la temporada, fins i tot alguns debuten en la prova, o van fer una bona marca fa 4 anys i ara no estan en la millor forma. Recordem que és un control, potser el primer de la temporada, i per consegüent no tens marca d’inscripció i marca de sorteig o no és l’adequada.

NOTA: Als controls de promoció era pràctica habitual d’alguns clubs apuntar a TOTS els atletes en gairebé tot, i quan arribava la inscripció el teu horari inicial saltava per l’aire. Per això la federació va establir que els dorsals es pagaven per endavant i si un club tenia una incidència superior al 10% d’absències no se li abonava els dorsals no utilitzats.

Posem, per exemple, que es decideix confeccionar les llistes amb els confirmats en retirar el dorsal, com en els Campionats d’Espanya però amb molt menys temps. Es marca un temps prudencial per a retirar les llistes de 30 minuts abans (per a no atabalar l’atleta), arriba la llista a la secretària tècnica, i toca cuinar les sèries. Aquí si tens tot i tens totes les marques de referència, perfecte perquè no costaria molt, però si no tens marques ni referències, el secretari tècnic normalment va al 200% i de nit tots els gats son negres i tots els semblen iguals i pots posar a un top 5 (sense marca) en una sèrie 4. Aquí tenir a algú que t’ajudi a evitar errors abans de publicar les llistes pot ser de gran ajuda, però no sempre ho tens o no sempre té un criteri a gust de tots. Però les errades succeeixen, som humans.

Treus les llistes i les publiques. Tens poc temps, per no dir res, no les pots fer públiques i les dones directament al jutge de sortida. Si tens un sistema de resultats en línia, guanyes alguna cosa, però no gaire, no està molt estès però de mica en mica la cosa progressa. Si hi ha incidències tens poc marge.

El jutge de sortida ordena les sèries a peu de pista, continuem recordant que estem en un control, i si un atleta no està d’acord amb la seva sèrie, pot tenir raó, però si està per sortir millor no perdi temps ni energies en protestar, no hi ha temps material a canviar de sèries, excepte que tingui un comunicador i es pugui fer, però un jutge de sortida MAI ha d’alterar la llista de sortida per a evitar mala presa de temps.

Imatge d’exemple d’una arribada d’un 200 mll amb crono elèctric. No es veuen els dorsals tan sols posició i carrer, per aquest motiu és millor no “reconfigurar” les series a la línia de sortida.

A mesura que es progressa durant temporada i es puja en el nivell de les competicions, és possible que totes aquestes coses es tinguin en compte i millorin la gestió de les sèries, però en un control és molt difícil.

I quÈ pots fer per ajudar?

  • Apuntar-te si realment aniràs.
  • Una mica d’empatia, posar-se en el lloc de l’organitzador.
  • Córrer en la sèrie que et toca, sense intentar fer més soroll, és un control i pots molestar als altres atletes.
  • Si et demanen confirmació assegura’t que el voluntari t’ha assenyalat en la llista, també és humà.
  • Potser no veus la lògica del sorteig, però la té, alguna té, o no tenen les teves dades correctament, així que concentra’t, corre i dóna el màxim.

Fer les sèries en un control local moltes vegades té molt d’alquímia i poc de ciència exacta. Tens la recepta i tens al cuiner, hi ha vegades que amb els mateixos ingredients no surt igual, o no tens el temps per fer «una reducció de ceba caramel·litzada».

Cal tenir en compte que quan vas a un control és més semblant a menjar-te una hamburguesa, és divertit, en certa manera alimenta, pot ser deliciós i és un ambient distès, gaudeix-lo.

FOTOGRAFIA DE PORTADA: Fotografía anunciant un seminari per jutges de la Federación de Atletismo de la Comunidad ValencianaFACV)