La intel·ligència dels atletes

La intel·ligència dels atletes

el múscul no és suficient

Podríem dir que el rendiment esportiu d’un atleta depèn tant de les qualitats físiques com de les qualitats mentals. Quantes vegades hem lamentat conèixer una atleta de qualitats físiques excel·lents però que per culpa del seu “cap” no ha acabat d’assolir els èxits esperats. O a la inversa, atletes que no semblaven que podrien arribar tant lluny han aconseguit arribar més amunt del que s’esperava gràcies a les seves qualitats mentals.

Per què hi ha atletes que rendeixen més en l’alta competició i d’altres només rendeixen en els entrenaments o en competicions poc importants?

Per què hi ha atletes que podrien gairebé auto-entrenar-se i d’altres anirien molt perduts sense la figura d’un entrenador?

Per què hi ha atletes que aprenen de seguida i s’adapten a nous mètodes d’entrenament o canvis importants en la seva vida i d’altres els hi costa superar aquestes dificultats?

Aquestes preguntes tenen una resposta que està relacionada amb més o menys grau amb la Intel·ligència esportiva.

La intel·ligència esportiva

Fins els anys 70 tota la investigació sobre la intel·ligència dels esportistes era relativa a la memòria i al temps o la velocitat de reacció. El concepte d’intel·ligència esportiva apareix al 1984 amb Fisher (*) quan suggereix que un esportista intel·ligent ha de tenir l’habilitat de trobar i detectar senyals rellevants, identificar patrons de joc i comportaments, utilitzar memòria a curt i llarg termini, prendre decisions efectives així com tenir un nivell bàsic de coneixement de les tasques  específiques del seu esport.

Per parlar de la intel·ligència esportiva, també hauríem de parlar de:

  • Gould,Dieffelback i Moffet (2.002) amb l’estudi de les característiques psicològiques que tenien als campions olímpics.
  •  Blue (2.009) que proposa un model d’intel·ligència esportiva, concepte molt aplicat als esports d’equip, a un esport individual, el golf, a partir d’un doble model: intel·ligència competitiva i fora de la competició, que explicaré posteriorment en aquest article intentant adaptar-la al mon de l’atletisme.
  •  Rosslee (2.014) amb la seva tesi doctoral Defining and developing a theory of sport intelligence, font d’informació principal del present article, on es revisa tota la literatura sobre intel·ligència esportiva i defineix 6 components en l’estudi dels models d’intel·ligència esportiva: neurofisiològic, cognitiu, emocional, component d’equip, social-ecològic i metafísic.

Breu recerca històrica al voltant de la intel·ligència dels esportistes:

Per parlar de la intel·ligència esportiva no ens podem oblidar Howard Gardner (1983) que va desenvolupar la teoria de les intel·ligències múltiples en  llibre Frames of Mind (Estructures de la Ment).

La teoria de Gardner és un model en que la intel·ligència no és quelcom unitari sinó com un conjunt d’intel·ligències, diferents i independents que cada persona té en diferents graus:

Lingüística, lògica-matemàtica, espacial, musical, corporal-kinestèsica, intrapersonal i interpersonal.

En aquest model, cal entendre que les intel·ligències “clau” dels esportistes serien la corporal-kinestèsica, i també les intel.ligències intrapersonal i interpersonal.

La intel·ligència corporal-kinestèsica és la capacitat d’utilitzar el propi cos per a resoldre problemes. Relacionada amb el control del cos i el seu domini en l’espai i en relació als objectes que conformen l’escenari esportiu i la consciència sobre els moviments que es fan.

Així doncs, Gardner nega les clàssiques proves d’avaluació del coeficient d’intel.ligència (IQ) doncs amb un paper i llàpis no poden demostrar totes les habilitats relacionades amb la intel.ligència. Per millorar la intel.ligència corporal-kinestèsica, Gardner i molts avaladors de la seva teoria, proposen que els estudiants facin tasques de jocs de roll, tasques de manipulació, representacions de lectures literàries o incorporar el vídeo en les ensenyances. En totes les tasques proposades, el moviment juga un pes important en l’aprenentatge…

La intel·ligència intrapersonal és la capacitat que té una persona d’entendre i processar les seves pròpies emocions, controlar els nervis, tenir voluntat i autoestima mentre que la intel·ligència interpersonal seria la empatia, la capacitat d’entendres amb els altres (entrenadors, companys d’entrenament, rivals i altra gent del voltant)

Tant la intel·ligència intrapersonal com la interpersonal es podrien entendre com les dues parts que conformen el que s’anomena Intel·ligència Emocional, concepte molt de moda des de l’any 1995 quan Goleman escriu el popular llibre Emotional Intelligence. En el camp esportiu, fins l’any 2.001 no es comença a treballar amb aquest concepte i al 2.019 ja es un aspecte bàsic a tenir molt en compte en l’entorn dels esportistes.

Segons Goleman, la intel·ligència emocional és l’habilitat d’interaccionar amb els altres i controlar-se un mateix. Goleman segueix la mateixa teoria que les intel·ligències múltiples de Gradner en el sentit que la intel·ligència es un concepte que es pot dividir en diferents tipus. Parla de self awareness (autoconsciència) o l’habilitat d’entendre un mateix els seus sentiments; l’automotivació o habilitat per posar-se límits; controlar les emocions; reconèixer les emocions dels altres (empatia) i finalment, establir relacions manejant les emocions dels demés.

Per què és important la intel·ligència emocional en l’esport?  


  • Per controlar les emocions i redireccionar-les quan siguin negatives i poden limitar el rendiment. Pensament positiu
  • Per prioritzar objectius, controlar hàbits higiènics, saber quan i com descansar, establir tàctiques d’entrenament i competició
  • Per optimitzar les relacions amb persones del voltant que interfereixen en l’entrenament o en la vida no directament relacionada amb l’esport: entrenadors, companys d’entrenament, rivals, família, mitjans informatius..

La intel·ligència esportiva d’un atleta

A partir del model del model d’intel·ligència esportiva de Blue inspirada en el golf, em permeto l’atreviment de resumir què és la intel·ligència esportiva d’un atleta a partir del doble model d’intel·ligència relativa a la competició i intel·ligència fora de la competició:

Intel·ligència competitiva
  • Control de la competició: estratègia abans i durant la cursa o concurs.
  • Control Cognitiu: control de les emocions i disciplina mental
  • Autoconsciència: monitoritzar com s’està executant la tècnica, com s’executen els gestos tècnics. Monitoritzar la situació dins la competició i la influència dels altres atletes així com les pròpies sensacions i pensaments en cada moment de la competició. Estaria relacionada amb la intel·ligència corporal-kinestèsica de Gardner.
  • Autoconeixement: conèixer els punts forts i en quines situacions s’està més còmode per rendir. (per exemple, anar des de l’inici d’una cursa per davant o en les primeres posicions)
  • Percepcions de l’entorn: detectar el què està passant a la vora que pot influir en el rendiment, com les condicions del vent.
  • Processament d’informacions: processar informació dels riscs i els beneficis de cada acció i la interpretació de les percepcions i sensacions que es tenen
  • Coneixement de l’Atletisme: saber portar bé les expectatives i com treure el màxim partit tant quan es guanya com quan es perd.
Intel·ligència fora de la competició
  • Actitud de millora: resistència a les normes socials que poden frenar el rendiment. Generar pensaments positius que donin confiança.
  • Conèixer el procés d’entrenament: saber les necessitats d’entrenament i planificar per la millora.  
  • Autoregulació: aprendre de les experiències, veure com es progressa i detectar quines son les tendències. Saber avaluar el procés d’entrenament.
  • Autoconeixement: sobre l’estil d’aprenentatge, les pròpies tècniques i la particular prescripció d’entrenament.

En definitiva, un atleta intel·ligent té una capacitat per aprendre ràpid, sap i entén com executar els moviments, sap relacionar-se i entendres amb els altres, adaptant-se a les situacions canviants.

Una corredora intel·ligent no només corre sinó que mentre corre és conscient del ritme, l’esforç, l’acceleració i sap administrar les forces en les curses i en els entrenaments.

Un atleta neix intel·ligent o es fa intel·ligent?

Una part és genètica i una part ambiental. A priori la intel·ligència dependria més de la genètica que les qualitats físiques com la força o la resistència, que tenen molt marge de millora amb l’entrenament. Segons Nickerson (**), si agafem les mateixes condicions d’una població de classe mitja-alta, el factor hereditari estaria en un 70% però si les condicions ambientals son variables, com sovint passa en poblacions de classe social pobre, aleshores la condició hereditària no passaria del 50%. Igualment, encara que partim d’un 30% teòric, el marge per treballar és molt gran.

Què podem fer per millorar la intel·ligència d’un atleta?

Si seguint les recomanacions de Nickerson, ens proposa la millora de la intel.ligència a partir de diferents àmbits:

  • Coneixement: millorar el coneixement de l’atletisme i tot el que està relacionat, també a partir del errors de les experiències.
  • Lògica: familiaritzar-se amb les regles escrites i no escrites de l’atletisme.
  • Estadística: conviure amb situacions utilitzant dades estadístiques.
  • Tasques específiques: tècniques de millora del control, memòria, agudesa visual amb el desenvolupament de tasques atlètiques.
  • Trucs específics de l’atletisme: estratègies per millorar el rendiment, per exemple el temps de reacció en la sortida d’una cursa.
  • Tècniques metacognitives: registrar, administrar i acceptar del propi aprenentatge.
  • Hàbits de pensament: aplicació mecànica de procediments de resolució de problemes.
  • Actituds i pensaments: fomentar actituds de reflexió.

Principis de raonament positius

  • Pensament contrafactual: pensar possibles alternatives, tenir un “pla B”.
  • Perspectives de pensament: diferents punts de vista, no tancar-se a una única visió.

En definitiva es tractaria de crear un desenvolupament dirigit a la millora del rendiment global des de diferents pràctiques que milloren diferents parts.

Conclusió

Pensar i aprendre ràpid, tenir sensibilitat motriu, tenir objectius clars, ambiciosos i realistes, empatia amb entrenador i els companys, saber aprendre dels errors, ser flexible i adaptable per tal que experiències passades serveixin per altres futures, ser creatiu, tenir pensaments positius, conèixer bé l’esport, son característiques molt importants per que un atleta tingui èxit. La intel·ligència esportiva té una base genètica però la experiència i la formació rebuda durant tota la vida tindrà un impacte molt important per configurar el potencial amb que cadascú neix, tal com passa amb les qualitats físiques.  

Fonts d’informACIÓ de refeRÈNCIA

Rosslee, Garrath James (2014) Defining and developing a theory of sport intelligence, University of South Africa, Pretoria

Howard Gardner (1983). Frames of mind the theory of multiple inteligences

Goleman, D. (1996). Emotional Intelligence. London, UK: Bloombury.

(*) Fisher, C. (1984). Sport Intelligence. In W. Strub, & J. Williams (Eds.), Cognitive Sport Psychology. NY: Lansing.

(**)Nickerson, R. (2020). Developing Intelligence through Instruction. In R. Sternberg (Ed.), The Cambridge Handbook of Intelligence (Cambridge Handbooks in Psychology, pp. 205-238). Cambridge: Cambridge University Press.

Gould, D., Dieffenbach, K., & Moffett, A. (2002). Psychological characteristics and development in Olympic athletes. Journal of Applied Sport Psychology, 14(3), 186

Blue, K. (2009). Smart Golf: An Exploratory Study of Sport Intelligence in Golf. Michigan, USA

Robert Hristovski, Natàlia Balagué (2020). Theory of Cooperative-Competitive Intelligence: Principles, Research Directions, and Applications. Front,Psychol.