Veus de confinament

Veus de confinament

S’havia preparat de nou per l’inici de l’entrenament. Degut a les circumstàncies, va haver d’ajudar-se amb artefactes diferents als quals està acostumada, com per exemple garrafes d’aigua, cadires de saló i piles de llibres de quan era menuda. Es va col·locar els auriculars per posar-se la llista d’Spotify preparada per a l’ocasió, una barreja de música explosiva i motivadora, amb d’altres cançons que evocaven moments d’alegria i nostàlgia. L’habitació on havia d’entrenar no era pas gran, però era millor això que la tensa i llarga espera de passar els dies tancada a casa. Va obrir l’ordinador i va buscar la plana web on havia trobat els exercicis per poder continuar l’entrenament, al moment va girar-se i va fer una última mirada al mirall, on es va veure reflectida, amb un somriure mentider, postís, però amb el pensament inequívoc de saber que, de moment, estava aguantant la forma. De cop i volta, just quan anava a començar els primers exercicis isomètrics, una veu la va sorprendre just al seu costat.

Què estàs fent exactament?- va dir amb to desafiant.

Va aixecar el cap, sense saber d’on venia, imaginant que hauria sigut dins del seu cap o que havia parlat en veu alta sense adonar-se’n. No obstant, el missatge es va tornar a repetir.

Què estàs fent exactament?

En un moment donat va poder comprovar que la veu sortia del mirall. A l’aixecar-se i copsar realment si era certa aquella sensació, es va veure a ella mateixa, però la seva silueta dins no parlava pas, la veu venia de més enllà.

Ja pots buscar bé però no em trobaràs pas. Encara no m’has contestat…

Espantada, va estar apunt de sortir per la porta i demanar auxili, però sabent que ningú la creuria, va decidir respondre amb por i reserva

Es…estic començant l’entrenament…- va dir, tartamudejant.

Ves, quina resposta… no li veig pas utilitat a tot plegat…

Com dius?- La por i la reserva van passar a la sorpresa.

Que no li veig pas utilitat a tot plegat… quina mena d’entrenament faràs en aquesta habitació minúscula i amb articles poc quotidians?

Doncs el que pugui… estiraments, salts… aixecar… peses- en aquell moment va preguntar-se que hi feia parlant amb el seu mirall.

És absurd. Quan et penses que tornaràs a córrer a l’aire lliure? Quan et creus que podràs sortir? Estàs guanyant quelcom amb això?

El meu entrenador ens ha dit que ho fem. Tothom ho està fent… ho… ho he vist a les xarxes- va respondre, entre la sorpresa i els calfreds donats per la situació surrealista.

Així que fas una cosa perquè la resta de gent ho fa?

Jo no he dit pas això!- el seu to va evolucionar. Ara sentia una petita ràbia dins del seu pit, però encara no entenia ben bé de qui era aquella veu ni que hi feia parlant amb ella. No obstant, el seu amor propi podia més que el dubte- Jo faig les coses perquè crec en elles…

Vaja, no et veig gaire segura. De fet, mai t’he vist segura del tot quan fas les coses…

Com que… mai?- De nou, sensació d’esglai. Aquella persona que parlava la controlava sempre?- Què vols dir amb això? No se qui ets, no et conec! Com pots dir-me que no estic mai segura de les coses?

És igual això. El que dic és cert. Vas a competir i estàs més pendent de qui et mira que no pas de la cursa en sí. Acabes i la culpa sempre és dels demés. Que l’entrenador no m’ha donat bons consells, que la pista era dura, que els companys no m’han recolzat… i tu? No tens mai pas la culpa de res?

Això que dius és una bestiesa!- va dir la noia, que començava a passar a una fase nerviosa, donant voltes per l’habitació i suant de valent- Jo no faig mai això, els meus èxits i els meus fracassos es deuen a mi mateixa…

Això és fals… rumia una mica i recorda les teves actuacions. L’última cursa sorties com a favorita i vas acabar 5a… i vas dir que el calçat et va fallar!

I era cert! Em van saltar dos claus a mig camí…

Tonteries… excuses… i ara que no es pot sortir al carrer et dediques a entrenar amb garrafes d’aigua.


La situació començava a ser estranya. Va asseure’s al llit i va rumiar. Ara, en aquell moment surrealista, el problema no era d’on sortia la veu, el problema era tot allò que deia. Seria veritat? No podia pas ser. Sempre ho donava tot i reconeixia les errades.

Val, d’acord. Suposem que és cert el que dius- va intentar justificar-se- Com hauria de canviar per solucionar-ho? Soc com soc!

No crec que tinguis tampoc les capacitats per canviar-ho, em temo

Com dius? – Ara la mirada desafiant era la seva. Malgrat tot, l’únic que feia era veure’s de nou en el mirall.

Que francament, això que intentes ara no és pas per mantenir la forma, és per dir-t’ho a tu mateixa que ho has fet, que pots estar tranquil·la la resta del dia. No tens capacitat per canviar i dedicar els esforços només en millorar i en acceptar les errades

Mentida!- Va cridar tot desitjant, ara sí, que algú ho escoltés i vingués a rescatar-la d’aquell infern d’interrogatori- Accepto les errades com ningú i visc sempre per millorar les coses que faig malament. Qui et penses….?

No entrenes aquests dies per mantenir-te o per estima a l’esport, ho fas perquè és moda. Perquè tothom ho fa i et sembla cool. O ja has oblidat que alguns dies et passes l’estona d’entrenament asseguda passant les cançons del reproductor? Que jo ho controlo tot….

Maleït sia! He pogut despistar-me en algun moment, no estem vivint situacions fàcils i no és senzill entrenar aquí dins, però faig el que puc!

Perquè? Per quin motiu ho fas? Has d’arribar pas gaire lluny en les curses? Tens algun campionat en ment? Creus que així millores en alguna cosa? Només alimentes el teu ego

Prou…

L’atletisme serveix per aprendre a esforçar-te, a viure intensament i millorar, aprendre a compartir, aprendre a perdonar i a perdre… digues, ho fas tot això?

Clar que sí! Sempre que perdo ho reconec, no busco excuses com tu dius, i quan guanyo dono la mà a les rivals i li dono gràcies als companys i a l’entrenador…

Després d’haver tingut tot una sèrie de pensaments egocèntrics…

Però tot això com ho has de saber? És fals!- La suor i les llàgrimes ja li queien per tot el rostre fins arribar just al costat dels seus peus.

Atura’t un segon. Ningú t’ho havia dit mai tan clar. Potser estàs a temps de canviar però necessites saber perquè corres, perquè competeixes… per qui fas tot plegat. Tu i només tu ets la propietària dels teus actes… pensa-hi

No tinc res a pensar, fuig, fuig del meu cap…- volia marxar de l’habitació però alguna cosa li impedia. Va estar temptada d’etzibar un cop de puny al mirall, però va trobar la calma necessària per entendre que aquella veu continuaria donant-li maldecaps.

En aquest cas, continuaràs com sempre. Viuràs una pel·lícula falsa, una il·lusió de mentida inflada per la fama amb els qui et veneren d’entre els teus propers i les xarxes socials. Això significa que quan despertis, el cop serà tan fort que no podràs aixecar-te…

Prou! Seguiré amb aquests entrenaments, pel motiu que sigui. Toca fer això, doncs ho faré! No se perquè però només intentes espantar-me… la meva vida ja és prou bona ara!

Si ho fos no et posaries així perquè una solitària veu et digui tot això…

Calla! Prou! No tens ni la més remota idea de qui soc jo! Qui et creus que ets per jutjar-me d’aquesta manera? Res del que has dit és cert!

Sí que ho soc- va contestar la veueta traspassant el mirall- doncs aquestes paraules que escoltes son precisament les de la teva consciència.

Ella es va quedar palplantada i poc a poc va anar deixant-se caure fins a tocar el cul amb el terra fred de l’habitació. Respirava de manera entretallada i els músculs s’havien tensat. En aquell moment, la seva parella va entrar a l’habitació i va veure l’escena.

Amor, ja has acabat l’entrenament? He sentit molts sorolls de fons. Veig que has suat força!- va dir, i es va estranyar al veure com respirava ràpid i de manera tallada, amb llàgrimes als ulls i amb el circuit tot desmuntat de manera matussera, com si acabés de córrer una cursa on, clarament, havia acabat perdent.

distancia ı mans ı mascareta | ventilació