Què passaria si un drac apareix al Serrahima?

Què passaria si un drac apareix al Serrahima?

Què passaria si de cop i volta un drac apareix a l’Estadi Serrahima de Montjuïc? Això no s’ho haurien preguntat mai la quinzena d’atletes que entrenaven tranquil·lament una tarda d’abril, sota una petita brisa de primavera i les últimes ràfegues de calor del sol. Segur que, quan van veure aparèixer la figura monstruosa pel cel de la ciutat comtal, no sabien de que es tractava. Però ves, quan la teva vida és en perill, el teu cervell ràpidament pensa un pla per poder escapar-ne viu. Viu i amb el menor dany físic possible. D’entrada, els atletes es van apilar a la zona d’arribada, sorpresos i amb les pulsacions a mil. El drac, poc destre en aquest tipus de situacions, va començar a expulsar foc a tort i a dret pels seus ullals. La primera ràfega va impactar a la graderia, obrint un immens forat per on regalimava la lava provocada per l’animal ferotge. No obstant, els atletes sabien que tard o d’hora els hi tocaria el rebre a ells, si no eren prou ràpids per solucionar-ho. Amb mirades veloces, tots van entendre que s’havia de fer: havien de cooperar, treballar en equip. I doncs… els atletes ho sabien fer això? En aquell cas, els hi anava la vida.

En un moviment decidit, els més experts van anar a per totes i van tirar endavant una estratègia comuna. El drac, que acabava de prendre el seu descans pertinent després de la primera bafarada, girava el seu musculós cos buscant, ara sí, víctimes humanes. Movent les ales amb la força d’un cicló, l’animal sagrat va fer una petita pujada i posteriorment va baixar bruscament buscant carn fresca. A la gespa va trobar en Martí, llançador de javelina, que esperava aquell moment amb impaciència. De manera expeditiva, va aconseguir girar el seu cos, evitant la mossegada fatal del drac, i va llençar l’artefacte amb força per travessar-li una de les ales, deixant-lo malferit.

Per darrere de l’acció, i mentre el drac xisclava de dolor, la Marta, llançadora de pes, va fer un gir perfecte amb la bola de metall, deixant-la anar en el precís moment en el que la fera intentava aixecar de nou el vol. L’impacte va ser a la testa, amb prou força com per estabornir-lo. No obstant, allò no va ser suficient. El drac va fixar la vista en l’atleta, que ara li plantava cara amb la mirada, esperant que algun company seu agafés el relleu. Aquest seria l’Artur, saltador d’alçada, que es va donar empenta amb una força de peus i de cames espectacular, i va aconseguir arribar a les banyes de l’animal, que ara es retorçava de nou sense saber exactament que estava passant.

Això va embogir la fera, que intentava treure’s del damunt l’Artur que continuava, amb els seus llargs braços, movent amunt i avall el cap del seu oponent. En un moment donat, el drac va aconseguir superar la pressió i va llençar l’atleta al terra. Per evitar mals majors, la Laia, velocista va despistar l’animal des del seu costat, sortint com una exhalació travessant la pista. L’animal, enganyat, la va seguir, llençant flamerades de foc, que no aconseguien tocar l’adversària, molt més ràpida. Aquesta mesura va provocar que l’Artur pogués escapar d’una mort segura.

Malgrat les bones intencions i la bona punteria dels rivals, el drac seguia endavant, tocat, ferit, però encara dempeus. Ara embogit, escopia foc sense mirar. Per aconseguir l’última acció, la decisiva, en Manel, saltador de llargada, va córrer cap a l’animal. Aquest se’l mirava, impassible, amb ganes d’acabar. Va centrar les flamerades en ell, però d’un salt va poder esquivar els dos intents. Això va donar temps a la Carla que, recolzada en la seva perxa, havia pujat a la part de la graderia situada més a l’oest, va donar un salt immens, el millor de la seva vida, i portant la javelina utilitzada primerament va ser capaç de clavar-li al cap del drac, que va emetre l’últim crit de dolor.

Amb un soroll espectacular, l’animal va caure al terra, mort, vençut aquesta vegada per adversaris poc corrents. Durant diversos minuts, tot van ser crits i abraçades d’eufòria, però després va passar a una respiració cansada, esbufegant de valent, amb un somriure d’orella a orella però observant que, de fet, allò posava el cor a mil més que una competició. No obstant, encara hi hauria una última sorpresa. Del fons de la pista, entre el fum que encara quedava del foc que cremava a la gespa i al tartà, va aparèixer una figura. Duia una armadura gegant, una espassa llarga i pesada, i un casc que es va treure amb fermesa, deixant a l’aire una llarga cabellera del color de l’or. Els atletes, sorpresos, van mirar el personatge, que obria els ulls com dos plats al veure el drac mort, deixant caure l’espassa al terra.


-Qui dimonis ets tu? – va preguntar en Martí

-Jo? Doncs… em dic Jordi… m’han avisat que hi havia un drac per aquí…però veig que ja no em necessiteu…- va dir el noi amb cabellera llarga i armadura gegant, rascant-se el cap en senyal de sorpresa i estupefacció

-Ja veus que no…-li va contestar la Laia, tocant el cos mort del drac i emetent un somriure cansat.

-En fi… no hi ha pas princeses per salvar aquí? – va preguntar molt seriosament i aixecant el tors.

-Princeses? – va dir l’Artur, aixecant el cap i mirant al seu voltant- No pas, aquí només hi ha atletes. Mira una mica més amunt, potser pujant a dalt del turó en trobaràs.

-Ah… bé, gràcies i perdoneu de nou- va exclamar, sense entendre ben bé que passava, decidit a buscar allà on li havien dit, per poder trobar la seva utilitat en aquell mon.

distancia ı mans ı mascareta | ventilació