Vaig observar amb deteniment la primera cursa post confinament. No debades, m’havia estat estudiant a fons tot allò indispensable per seguir de primera mà aquell espectacle. Totes les normes i mesures d’higiene i de seguretat, tot el protocol de seguiment de la cursa, tot el programa sencer de la competició en sí. El mateix m’havia passat setmanes enrere amb els primers entrenaments en grup, dels meus companys i d’altres entitats.

Després de 40 minuts (on va succeir absolutament TOT), el meu cervell va acumular tot una sèrie d’imatges, de records fugaços, de pensaments a voltes poc digeribles, si tenim en compte d’on veníem cap allà un llunyà inici de 2020. I quan abandonava el recinte (preciós, històric) em va recórrer una suor estranya. Inicialment, tot eren riures, expressions d’alegria i de goig, de felicitat i esperança. “Hem vençut!” deien alguns, i no es referien pas a la cursa en sí.

Malgrat tot, jo seguia intranquil. El meu cervell em deia “no tot és com sembla si veiem els gestos dels corredors”. Quelcom havíem perdut, quelcom que no podrem recuperar en un llarg període. Vaig investigar en els meus rècords més interns per recordar els primers entrenaments grupals després de la pandèmia. I després de tot plegat, quan enfilava capcot la sortida, vaig preguntar-me: Què és el que trobarem a faltar?

Trobarem a faltar les abraçades. Renoi, les abraçades. D’amics i amigues, de companys, de rivals, de familiars. Aquella abraçada que no diu res i ho diu tot a l’inici d’una cursa, aquell somriure sorneguer després de picar fort pit contra pit amb el teu rival (possiblement, amic des de fa anys). Aquelles abraçades al finalitzar les curses, a voltes poc esperades, sorprenents, a vegades desitjades. Aquelles que, simplement, alegren un entrenament simple, que mostren gentilesa i franquesa. Trobarem a faltar les picades de mans. Renoi, les picades. Aquelles just al moment de col·locar-se als tacs de sortida en una cursa curta, o aquells enmig d’una llarga i crua marató, on el teu col·lega, pare, mare, parella o simple seguidor s’ha col·locat en mode estratègic i et donen forces per seguir. Aquella palmellada de “carai, quan de temps!” o aquella de “va nano, a per totes”. Aquella picada a l’esquena del teu company d’entrenament, expressant el teu orgull.

Trobarem a faltar aquelles encaixades de mans. Sí, aquelles institucionals. Bé, no us agraden? Doncs les trobareu a faltar. Aquella clàssica de l’alcalde de la teva ciutat, del president del club, del regidor, conseller o simple representant federatiu. Aquella mostra de reconeixement fugaç, que ens mostra durant unes mil·lèsimes que som el centre d’atenció. Aquella dels teus nous companys de club. “encantat/da, X! i Benvingut/da!”. Trobarem a faltar, també, les bromes espontànies. Aquelles a l’inici d’una celebració, aquelles que et fan recordar perquè practiques aquest esport. No és decorós, tampoc responsable, les haurem d’evitar.

Què més? Aquí no s’acaba. Trobarem a faltar aquella distància frec a frec entre atletes (“separació per favor!”), aquella munió de corredors i corredores tots plegats, aquell ambient càlid i proper de tots fent petar la xerrada abans d’una gran prova. Trobarem a faltar els petons al cap, a la galta o a on vulgueu, Perquè sí, aquestes mostres sempre han existit. Trobarem a faltar el “et presto aquest artefacte?” o “et col·loco bé el dorsal?”, una simple mostra d’agraïment tàctil o un orgullós gest de “ho fas molt bé!” a pocs centímetres de la teva persona.

Qui sap si haurem de trobar a faltar els podis. Sempre que no sigui estrictament necessari, aquests elements clàssics del nostre esport perillen. Els podis! Mala peça al teler…

També haurem de trobar a faltar el “t’ajudo a aixecar-te? Bé, esperem que no. Però, mai sabràs si fas el correcte o no.

I, fins i tot si fas tot això, si la confiança és màxima o pertanys al mateix cercle social, no serà el mateix. El clima, l’ambient convidarà a trobar-ho a faltar.

Fredor. Un punt de desconeixença. 100 coneguts i amb ganes de fer-se i dir-se de tot actuant d’una manera quasi desangelada. “Ei, que enmig de la cursa heu de mantenir la distància!” vaig escoltar que deia l’speaker. “Som parella, compartim el llit!” indicaven corredor i corredora amb un somriure irònic quan passaven just al davant. Noves costums, nova represa. I si us plau, que s’acabi ja, i que s’acabi bé. Quan ho deixarem de trobar a faltar?