-Ei, fem una birra?
-Dia de merda?
-Dia de merda.
-Convido jo.
Eren converses banals. El normal. Per què hauríem de valorar-ho com quelcom extraordinari? Mitja hora després estaríem a una terrassa, cervesa en mà, explicant-nos mútuament la vida. Somriuríem. Un copet a l’espatlla, una abraçada en marxar. I a casa més tranquils.
De la nit al dia ho vàrem perdre tot. Els moments, els gestos i les abraçades. Fins i tot vam perdre els dies de merda. També els bons. La monotonia es va instal·lar a la nostra vida i les jornades van començar a ser totes iguals. Descolorides. La incertesa de quan podríem recuperar aquests moments tan poc extraordinaris va anar creixent mica en mica.
Ara, molt a poc a poc, estan tornant. Un mes i mig després de tancar-nos a casa, l’esport ens va rescatar. Aquestes darreres setmanes hem pogut sortir a caminar, a córrer, a anar en bicicleta… i, com era d’esperar, la resposta de la gent ha estat massiva.
2020 ha estat un any desastrós per l’esport. S’han suspès totes les competicions importants. Per primer cop a la història, s’han posposat uns Jocs Olímpics (les edicions del 1916, 1940 i 1944 es van cacel·lar degut a les Guerres Mundials). I, tot i així, és l’any que més li debem.
Perquè mentre el llenguatge dels gestos, dels contactes i les abraçades segueix prohibit, el llenguatge de l’esport torna a ser universal. L’exercici físic ens ha rescatat de la presó improvitzada en què s’havien convertit els nostres habitatges. Ha estat un oasi de calma i pau després d’un llarg viatge en solitari. Ens ha donat un moment per respirar i per, en certa manera, tornar a ser lliures.
Però avui parlàvem de gestos, i aquests encara són lluny. Poc a poc anirem recuperant aquells privilegis tan banals que dèiem al principi. Alguns ja poden xerrar en torn d’una cervesa. D’altres estem a punt. Però el copet a l’espatlla haurà d’esperar. I l’abraçada reconfortant tot just comença a visualitzar-se, lluny, sobre l’horitzó.
Els gestos segueixen acumulant pols a la nostra memòria, i les abraçades que no hem donat configuren un nombre cada cop més elevat. Són dies per tenir paciència. Per assaborir tot allò que avui ja podem fer però ahir no podíem. Desvirtualitzar somriures, i treure la pols a les cordes vocals. Al cap i a la fi, veure les persones estimades és el major luxe que podem imaginar.
