Entrevista a Victòria Sauleda, atleta internacional i flamant fitxatge de L’Hospitalet Atletisme
No ho passat gens bé, i malgrat tot ha sigut capaç de tirar endavant la seva carrera esportiva i també l’acadèmica. Una lesió la va deixar en stand by molt de temps, després d’aconseguir una millor marca en el 800mll que feia presagiar grans nits de glòria per a l’atletisme català i estatal. Ara, cinc anys després, torna a L’Hospitalet Atletisme, ja recuperada i després d’un any, el 2020, que malgrat no haver sigut fàcil en general, a ella li ha servit per agafar confiança. Tornar a guanyar una medalla, competir a un nivell prou alt. Victòria Sauleda (Barcelona, 1992) agafa les regnes de la seva carrera atlètica i encara un 2021 amb moltes ganes de fer-ho bé, si les lesions ho permeten.
Com estàs? Hem viscut un any estrany oi?
Estic il·lusionada per la nova temporada, encara que la situació per la COVID ens limitarà. Ho he viscut amb molts canvis, vaig decidir no fer el MIR i dedicar-me tot l’any passat a l’atletisme i va passar això que no ens ha permès competir i entrenar amb regularitat, però ho hem anat superant.
Estem a la pista de L’Hospitalet Nord, la seu del teu nou equip. Explica’ns una mica aquest fitxatge…
Li tinc molta estima al club, de fet va ser el primer quan vaig començar a l’atletisme. Quan era cadet de segon any vaig arribar aquí i em va agafar l’interès per l’esport. Després vaig tornar novament i vaig entrenar amb l’Armando Álvarez (previ cinc anys al Laietània) i quan en Josep Maria Piqueras m’ho va comentar li vaig dir que em feia il·lusió i no m’ho vaig haver de pensar.
Fins ara entrenaves com a atleta independent… havies descartat algun club?
M’havien arribat ofertes de clubs catalans, però com tampoc sabia com reaccionaria després de la lesió, volia decidir jo les competicions, no volia comprometre’m perquè no sabia si podria competir de nou i tornar a estar a un nivell apte pels club importants.
Comentes que has deixat apartat el MIR… imagino que els anys de lesió t’han permès avançar en la carrera de medicina…
Els anys que vaig estar lesionada els vaig aprofitar perquè és una carrera dura. Quan vaig acabar sisè (durant les pràctiques) vaig encarar la primera volta del MIR (son tres voltes)…
Però imagino que els bons resultats atlètics et fan replantejar la situació…
Com vaig anar al Campionat d’Espanya 2019 (La Nucía) i vaig quedar tercera i em vaig sentir bé, vaig decidir seguir amb l’atletisme durant els propers anys, vaig creure que era la millor opció. Quan estàs estudiant pots treure hores per entrenar, però no per dedicar-te a aquest nivell ni rendir bé. Un cop entres a l’especialitat amb guàrdies i hores estranyes és força complicat compaginar-ho tot. Provaré aquesta temporada d’estar 100% amb l’atletisme.
Quin és el moment en el qual dius “em torno a sentir atleta”?
Al 2019 a La Nucía és on crec que em sento atleta de nou, dic “potser si entreno bé i competeixo puc arribar al 2:02 que ja tenia”. Aquest any he tornat a fer 2:06, que ja tenia de l’any anterior, però tampoc hem tingut moltes competicions…
Si hagués continuat la temporada t’haguessis apropat al 2:02?
És possible, encara que m’apropava més a un 2:04 pels entrenaments que estava fent.
Vens de família atlètica… el fet que tu facis atletisme és per aquesta tradició?
Ho demanava des de petita i la meva mare no m’apuntava, deia que era molt sacrificat i que no deixés els estudis. Cap als 14 anys vaig demanar si podia sortir amb les amigues i em va dir “dóna’m el telèfon del professor de gimnàstica que diu que se’t dona tan bé l’atletisme” (riu). I allà va començar tot…
El teu avi (l’Isidre Ferrer) encara competeix…
Sí, déu n’hi do… té 85 anys i encara córrer… és realment una font d’inspiració per l’esperit de continuar endavant.
Ara mateix tothom parla d’Esther Guerrero, però entre el 2013 i el 2014 la diferència entre ambdues no era tan alta. Creus que sense la lesió podries haver arribat a un nivell semblant?
Podria ser, mai ho sabrem. Sense aquesta aturada de tres anys amb la lesió era possible, però clar, ella està fent unes marques i unes competicions que son paraules majors, potser amb continuïtat ho hagués fet però mai ho sabrem.
La lesió et va provocar una certa tristor al veure que les teves companyes i rivals evolucionaven i tu no podies seguir-les?
És veritat que pots tenir aquest sentiment, sobretot el primer any, però després ho acceptes i te n’alegres molt per elles, conec el treball que hi ha al darrere i el sacrifici que comporta.
L’Esther Guerrero ha baixat recentment dels 2 minuts al 800m… suposo que és una fita que et planteges quan comences a competir en aquesta prova…
Quan vaig fer el 2:02 encara ho veia lluny, imagina com ho veig ara! Però és increïble com ho va fer ella… feia temps que ho buscava i ho va aconseguit.
Has estat amb molts entrenadors, ara estàs amb l’Andreu Novakovsky, el primer de tots… com el veus a ell que t’han aportat la resta d’entrenadors?
A l’Andreu el veig content i il·lusionat, estem molt satisfets de tornar a entrenar junts, ell em coneix molt. Tenim la confiança entre entrenador i atleta. Vaig fer les millors marques gràcies a tots, no només a ell, però amb ell tinc molta confiança. També amb l’Armando Álvarez vaig fer un salt molt gran.
També has entrenat amb atletes destacats…
Sí! Amb en Reyes Estévez i en Miguel Quesada. Ells dos em van ajudar quan entrenava sola, ho van fer com a favor, perquè així podia tenir una referència. Son dos grans i valia molt la pena poder compartir atletisme amb ells.
La lesió arriba al novembre de 2015, una pubàlgia…
Sí, quan pertanyia a la disciplina del New Balance.
En una entrevista anterior comentaves que vas intentar tornar abans per buscar la mínima Olímpica…
Bé, jo em lesiono al novembre i durant els següents mesos les molèsties no desapareixen. Era any d’Europeu i jo tenia la mínima i el seleccionador de la RFEA em va dir que si estava bé hi anava… i al juny, quan em vaig posar de nou els claus vaig sentir un dolor fortíssim i vaig decidir plegar. Ni europeu ni lluitar per aconseguir la mínima olímpica.
Solem dir que quan passen aquestes coses “t’hauries d’haver aturat abans”. Si no es fa és perquè deu ser realment difícil…
Jo vaig seguir i vaig tornar a recaure i em vaig tornar a fer més mal. Realment és complicat d’ensenyar als esportistes perquè el que volen és arribar al màxim, a les proves per les quals tu estàs entrenant. Mentalment dir “fins aquí” és una tasca molt dura.
T’ha ensenyat alguna cosa la lesió i la posterior recuperació?
Bàsicament, a ser pacient i a veure que les coses tenen el seu temps. A voler seguir endavant, malgrat tot. Això sí, he viscut èpoques on aquesta filosofia no acompanyava.
Hi ha atletes que diuen que la pandèmia els hi ha passat factura, d’altres que han fet bones marques.. com ho has viscut tu a tall individual?
És complicat. Al juny em vaig fer una lesió al soli i amb les restriccions tenia dificultats per entrar al gimnàs del costat de casa. Tancaven abans, limitació d’espai. Fas una planificació i a vegades et deixes dos exercicis per fer i poc a poc et vas saltant coses. Però treus la imaginació i penses “bé, no tenim pista però tinc la muntanya, no tenim gimnàs, puc fer coses a casa”.
De cara al futur continua… 2021 a mitjà termini sembla que podríem sortir però a curt termini encara viurem el mateix… tot això crea incertesa en un mateix?
En el moment d’entrenar has d’estar molt centrada, no perdre la motivació i tenir motivacions a curt termini, buscar curses fora… està mot amb els teus i que et donin suport…
Quins han de ser els objectius de Victòria Sauleda al 2021?
Primer de tot viure feliç sent atleta, això és el més principal després de tot el que ha passat. Aprofitar cada any al màxim, cada cursa, cada entrenament… si tot va bé i no tinc lesions i contratemps vull gaudir com abans, potser tocar el 2:02 que vaig fer.
Amb L’Hospitalet Atletisme tornaràs als campionats de clubs… et fa il·lusió?
Molta il·lusió, tot i que ja vam pactar amb el club que aniria a les més importants, per la càrrega de competicions. Això sí, fer altres proves a banda de la teva sempre és interessant.
Última, Victòria. Alguna cosa pendent a fer a l’atletisme?
Ara mateix, m’agradaria tornar a competir en esdeveniments internacionals. Soc realista, però a qualsevol atleta li agradaria arribar lluny en aquest sentit. Per la resta, tocar de peus a terra i seguir treballant.
