Entrevista amb Cristina Lara, atleta del Barça

De mentalitat guanyadora, acaba de donar un pas que pot ser vital de cara a la seva carrera. La vida de Cristina Lara (Barcelona, 1995) dona un gir de 180 graus després de decidir que marxa a Granada i deixa el CAR de Sant Cugat després de cinc anys i de tota una vida atlètica a Catalunya. Allà trobarà nous al·licients. Vol tornar a sentir-se atleta i deixar el bloqueig de l’últim any. Agafa un nou tren, d’alta velocitat, qui sap si un que la portarà de nou al lloc més alt.

Com estàs després de la decisió presa?

D’una banda estic molt il·lusionada amb el nou projecte, és molt gran i crec que faig una aposta seriosa per l’esport amb el nou grup, el nou entrenador i un nou mètode. Provar coses noves sempre atrau. Ara bé, tinc una gran incertesa de saber com sortiran al principi, com notaré el canvi…

Suposo que ja t’has acomiadat dels companys del CAR. Què t’han dit?

En el moment en el que vaig donar la notícia a l’entrenador també vaig informar als companys. Al principi es van sorprendre però van entendre la situació, després de molt de temps sense poder competir, amb la lesió i el confinament, em sentia estancada, així que van entendre perfectament les meves ganes de buscar nous reptes.

Coneixes Granada?

He viatjat força cops perquè una de les meves millors amigues (Sònia Molina, també atleta) és d’allà, de fet entrenarem juntes ara. Sempre que he pogut hi he anat durant les vacances.

Què és el que més trobaràs a faltar?

Tot, sens dubte. Aquí tinc la meva vida, la meva família, els amics, és la meva zona de confort. Aquí vaig al CAR i tothom em saluda, conec a tots els treballadors, allà gairebé serà tot nou i al principi espanta. Pensa que faig una aposta a nivell personal, no només esportiva, per complir el meu somni de viure fora de Barcelona i la seva àrea. El sud sempre m’ha agradat molt i crec que ara amb 25 anys és el moment ideal.

Quan vas prendre la decisió?

He tingut un any molt complicat, he valorat molt tot el que estava vivint, veure si podia millorar o no. Em vaig donar compte que estava bloquejada del tot, a nivell personal i atlètic. Vaig prendre la decisió durant aquest estiu estant de vacances allà, em vaig sentir còmoda amb els companys i em va créixer la motivació.

Quina reacció va tenir en Ricardo (Diéguez) quan li vas dir?

També va ser de sorpresa, portem molts anys junts. S’ho va prendre bé, clar, ell sempre m’ha dit que els entrenadors no són els amos dels atletes. Quan un atleta està bloquejat té la porta oberta en tot moment. Amb en Ricardo la relació sempre ha sigut molt bona, ha fet com de segon pare, ja no només esportivament, quan teníem problemes amb els estudis o amb temes personals sempre estava allà per ajudar-nos. Ha sigut difícil trencar el lligam.

Algú t’ha intentat convèncer de quedar-te al CAR?

En cap moment m’he sentit pressionada, tot el món ho ha entès i la gent també s’ha il·lusionat amb mi, sobretot la meva família, perquè creuen que és una bona oportunitat de créixer en tots els aspectes.

La competitivitat que teníeu en el grup era sempre beneficiosa?

Home, són cinc anys entrenant juntes, a vegades les coses eren bones i a vegades no, al final la nostra intenció personal era millorar dia rere dia, però clar, en el moment en el que et lesiones, veus que dins d’un grup d’alt nivell t’has de posar molt a to per arribar a competir amb elles, això emocionalment va restant. Però ara estic bé i vaig a un grup molt competitiu també on aprendré moltes coses.

Aquest ha sigut un any difícil per tu, pel tema operació i recuperació i pel confinament… imagino que això ha influït en la decisió final…

Totalment, la lesió m’ha deixat molt de temps per pensar cap a on anava la meva vida, i vaig veure que amb 25 anys era el moment de canviar de rumb, obrir nous horitzons…

Et sents amb forces per igualar les marques del passat o fins i tot de millorar-les?

Si no pensés que puc millorar no marxaria…. aquí estic molt bé i no tindria perquè embarcar-me en aquesta aventura si pensés que m’anava a quedar igual. Aposto per Granada perquè confio en recuperar i millorar el nivell passat. Aquest any, malgrat els entrebancs, he seguit enfortint-me, entrenant i no m’he aturat, pensant precisament en quan pugui tornar a estar bé.

En tot aquest procés suposo que has tingut moments de decaure anímicament…

Hi va haver un moment on sí que vaig sentir-me decaiguda, però perquè vegis la perspectiva: a mi el confinament no em va afectar tant com a d’altres, doncs ja venia d’un moment dolent. Quan vaig tornar a entrenar després notava una mica de mal i vaig pensar: “renoi, que no em curo”. Per sort, gràcies a les mans d’en Miquel Àngel Cos (el meu fisioterapeuta) i l’ajuda en l’última etapa de l’Adri Muñoz he pogut tornar a entrenar sense patir dolor. Ells m’han ajudat moltíssim en aquest procés.

Has parlat ja amb el teu entrenador a Granada (Manolo Jiménez)?

Feia anys que coneixia en Manolo de les concentracions, també dins del grup hi ha amics meus que el coneixien bé. També el seu mètode d’entrenament el tenia present però m’he informat molt últimament del que em pot aportar. M’agrada perquè fa molts exercicis específics per a traslladar-los després a la cursa, és una persona molt innovadora, un mètode molt jove d’algú a qui li agrada estudiar de cara a millorar els seus atletes.

Creus que la decisió de marxar arriba en el moment just o haguessis buscat una experiència fora abans?

Mai és un bon moment y sempre és un moment idoni, depèn de la situació. Si m’hagués quedat aquí hagués encarat el meu futur laboral i possiblement ja no tindria aquesta oportunitat més endavant.

La pandèmia us crea molta incertesa de cara a poder competir al 2021?

Si una cosa tenim bona els esportistes és la ràpida capacitat d’adaptació a la situació en la que vivim. Ara mateix visc el present (la mudança, per exemple) i no penso en el que vindrà més endavant. El següent pas? Granada, i després ja es veurà.

Et marques objectius?

A dia d’avui prefereixo anar pas a pas, la meva psicòloga m’ajuda molt en no plantejar-me objectius molt grans, gaudir del que vas guanyant en cada moment. Durant la recuperació, el meu dia a dia era recolzar la cama, pujar esglaons i no mirar al sostre. El meu següent esglaó és Granada, instal·lar-me i començar-hi a viure.

Però és any Olímpic…

I entra dins dels meus plans pensar-hi, com qualsevol altre esportista. Els JJOO són la meva motivació però vull anar pas a pas.

De la lesió estàs totalment recuperada?

Tenint en compte que l’operació es va deure al desgast, mai estaré al 100% com ho estava abans, en el sentit que sempre m’hauré d’anar adaptant al que em digui el meu cos. Per exemple, se que necessito enfortir cada dia el quàdriceps, per tant m’hauré d’adaptar. No és el mateix qui té 18 anys que el qui té 25 i porta un recorregut molt llarg, el físic comença a cridar-te l’atenció, però tu has de fer les coses bé, escoltar el teu cos. Ara quan comenci la pretemporada no podré córrer tants dies com els companys, cap problema, m’adaptaré al meu cos.

Entenc que segueixes al Barça…

Sí, això no canvia, seguiré vestint la samarreta del Barça.

No t’ha arribat cap proposta d’altres clubs?

Que jo sàpiga no, però això ho porta l’Alberto Armas, el meu mànager. Jo em dedico a entrenar i millorar.

Com veus actualment el nivell de la velocitat femenina a Catalunya i a la resta de l’estat?

Cada cop que les veia competir en un campionat i jo no estava sentia un plus de motivació. El nivell actualment és molt alt i jo vull tornar a formar-hi part, és el meu objectiu quan decideixo fer aquest canvi.

Acabem Cristina… com veus la difusió de l’atletisme femení en general en aquests moments?

La feinada que fa la RFEA és molt important, també el tenir patrocinadors forts (com ara Iberdrola) ens ajuda, l’atletisme femení, amb els rècords de les noves generacions, està demostrant que té una importància cabdal. I crec que ho seguirem demostrant ben aviat.

Última… malgrat no marcar-te objectius, que has pensat que seria interessant fer aquest any?

M’agradaria anar a mítings internacionals per gaudir de nou de l’espectacle i de l’atletisme. Vull tornar a sentir-me atleta. Ara bé, només hi aniré si recupero un nivell òptim i torno a ser competitiva.