Entrevista amb Zoya Naumov Corbera, atleta del New Balance

Té un bon discurs, i això és d’agrair. La vida atlètica de Zoya Naumov Corbera (Barcelona, 1995) ha patit diversos sotracs. Fa dos anys va haver d’entrar a quiròfan per solucionar uns greus problemes que li van deixar dues enormes cicatrius (emocional i física). Ambdues semblen totalment curades, malgrat que porta un any sense competir degut, de nou, a les lesions. Un trencament parcial d’un tendó del turmell i un petit trencament aquest estiu, sumat al confinament, ha provocat que no hagi pogut debutar encara amb el seu nou equip (New Balance). Amb tot, està preparada per tornar. Psicòloga de professió, vol viure el present i recordar tot el que ha viscut. Res succeeix perquè sí.

Com estàs?

Estic molt bé, ara he tornat de les meves vacances perquè al juliol després de lesionar-me no vaig poder marxar. He fet molt treball alternatiu, he començat amb bicicleta de carretera també, he trobat nous estímuls per animar-me… després de tantes lesions havia de trobar noves metes per no decaure. Ara estem entrenant des de fa unes setmanes (sis dies seguits) i combinem entrenaments de 8km i 12km. Segueixo amb la tendinopatia però estic en mans dels fisios.

A priori no tens cap objectiu al cap…

La millor filosofia hauria de ser curar-me i esperar, però els objectius m’ajuden a motivar-me. Ara per ara hem de buscar un concret perquè estàvem pensant en l’Europeu de Cros però sembla que de moment no es farà, així que haurem de trobar nous estímuls i noves alternatives.

Vols buscar una bona base…

Sens dubte. Vull intentar arribar bé amb una bona base aeròbica a la Pista Coberta, m’agrada i això ens servirà per encarar el 2021.

Has comentat la suspensió del Campionat de Cros… realment és un problema gros el que estem vivint…

No és fàcil gestionar-ho, jo crec que psicològicament està sent un repte. Ens estem acostumant a viure en la incertesa, de normal el dia a dia ja és estrany, potser un matí per malaltia no pots entrenar més. No és senzill perquè com deia marcar-nos objectius és util, però ara crec que hem d’anar poc a poc i no ofuscar-se… ara han cancel·lat això? a mi no em fa res. Demà em llevaré a la mateixa hora amb el mateix pla d’entrenament. Viure el present.

El teu últim any no ha estat fàcil, portes 12 mesos sense competir. Hi ha hagut algun dia que hagis dit “prou”?

Aquest any no, perquè al llarg de la meva carrera esportiva hi hagut altres moments, com per exemple quan vaig tenir uns problemes de salut importants, va ser durant el 2018 i li vaig dir al meu entrenador que fins que no em curés no seguia, allà em vaig plantar, aquell febrer vaig dir prou. Fins que no trobés el que em passava de salut no em tornava a il·lusionar. Al cap de dues setmanes vaig acabar amb un metge que em va ajudar a trobar el que bloquejava el meu sistema, va anar bé (medalles, mínimes….) i just arriba la lesió. Per tant, és un punt d’inflexió… però no hi ha hagut cap moment de tocar fons.

Problemes greus suposo…

Suficients com per dir: m’aturo, surto i respiro. I això em va doldre perquè ara estaria amb una seguretat brutal i perseguint unes marques magnífiques que, de fet, amb la dinàmica que portàvem les podíem haver aconseguit, però clar… la lesió, el confinament… son moltes coses.

Per tant, la lesió llarga de fa un any (trencament parcial d’un tendó del turmell) la vas encarar amb una altra filosofia…

A mi la salut m’ha afectat sovint emocionalment i després de passar per un quiròfan no hi ha cap altre lesió que em pugui fer sentir pitjor. Sortir de la sala, veure un tall al teu peu gegant, pensar “com nassos tornaré a córrer jo ara?” “Com podré donar-li fort amb el peu, trepitjar amb els claus?” jo tenia por. Un cop superat això, la resta no et pot frenar.

Mentalment estàs 100% preparada llavors….

Tinc moltes ganes de tornar, no tinc pas por. Crec que en el moment de competir mai l’he tinguda. És la recompensa al que fem. Sí que és veritat que aquest estiu (just abans del petit trencament) m’estava visualitzant ja a la línia de sortida, i em van venir dubtes però les ganes estaven per sobre. Ara et parlo molt tranquil·la, però crec que torno a estar preparada.

Consideres que has perdut l’any?

No, mai, tot el que et passa, les experiències, les vivències, succeeixen per alguna cosa. Aquest any ens ha demostrat moltes coses, a nivell social la gent m’ha transmès que es poden plantejar canvis i girs de vida inesperats i poder sortir-ne bé. Quan em vaig lesionar a l’estiu també vaig patir una mena de confinament, i em va fer recordar que a vegades anem massa ràpid a tot arreu, necessitem un punt de pausa.

Però el confinament no tenia res de bo…

Tot té la seva lectura positiva, un aprenentatge. Jo per exemple vaig poder tenir un entorn agradable, familiar, i entrenar amb una màquina. No tot va ser dolent, dins de la situació.

El fet de ser psicòloga t’ha ajudat a superar tot aquest terrabastall?

Sembla que pel fet de ser professional de la psicologia hem de gestionar tot molt més fàcil, i com deien unes professionals de la matèria: el fet de tenir cert coneixement ens permet identificar i ser conscients de quins són els diferents processos que passaràs i en el confinament m’era fàcil identificar en el punt on estaven les coses, però això no vol dir que no et passin. Altres persones no són psicòlogues i segur que han fet teràpies que els ha ajudat.

Però la carrera t’ha ajudat amb les lesions, imagino. Recomanes els teus mètodes als atletes?

Els puc recomanar, però cadascú ha de trobar les seves eines. Jo soc d’una manera i les lesions m’han afectat però al final he pogut sortir endavant. Animaria que cadascú busqués la seva forma d’escapar d’aquest problema, és molt personal, no crec que hi hagi un mètode universal, qui pensi el contrari crec que s’equivoca.

En quin punt ajuda l’esport a un mateix?

Quan et priven d’una cosa t’adones de la seva importància. Els qui no hem pogut sortir al carrer a gaudir de l’esport durant el confinament ens hem donat compte en quin esglaó estava en la nostra vida. Sembla mentida com durant la pandèmia la gent va sortir al carrer a fer esport, independentment de si erets esportista o no. Això s’hauria de fomentar a l’escola, vivim en un país on l’esport no es valora i no s’educa en la importància de sí mateix, i realment és una part que ajuda molt a desenvolupar-te.

Canviem de tema… encara no has pogut debutar amb el teu nou club, NB… perquè el canvi?

Necessitava deixar enrere el tema de les competicions de clubs i dedicar-me només a mi mateixa. Jo visc molt les emocions i volia anar a totes les jornades de lliga, i sempre anava i competia a tot arreu. No podíem dedicar-nos al nostre entrenament perquè durant dos mesos competia i entrenava a tot gas i era inviable. Ara em puc programar les curses com vull. A nivell psicològic i fisiològic tantes competicions em suposaven molt d’estrès, i al final vaig haver de posar-ho tot en una balança.

Amb l’Agrupació vas acabar bé?

Ho van entendre a la perfecció i mantinc una excel·lent relació amb les amigues i amb la resta del club en general. Al final és la vida de l’esportista i volia professionalitzar-me encara més, i NB m’ho dona.

I ho tens tot per fer…

Clar! Per això ja no puc tocar fons… tinc un recorregut per davant molt gran, no puc estar decaiguda.

I la teva prova es comença a complicar. L’Esther Guerrero està com un tro i la Victòria Sauleda està tornant… Veurem un 800 més igualat al campionat Absolut?

Jo crec que l’Esther està en un moment pletòric de la seva carrera. Ara per ara està per sobre de qualsevol de nosaltres, no para de demostrar que està molt sòlida. Fa un parell d’anys era una atleta de baixar de 2 segons i ara encara ho és més. I pel que fa a la Victòria m’agrada que torni a ple rendiment per tenir una companya i rival més, té molta qualitat.

Potencialment esteu les tres al mateix nivell?

No ho se, a dia d’avui l’Esther és la millor. Jo crec que puc estar en les meves marques (2:02.15 PC) quan torni i estigui al 100%. Després d’aquella marca no vaig poder estar bé per la lesió però sento que podria haver baixat al 2:01 uns mesos després. Potser ara és molt fàcil dir-ho, però he viscut un canvi dins meu en confiança. Així que, perquè no? Quan torni els hi posaré difícil.

Com veus que l’Esther dobli 800-1500 aquest cap de setmana?

L’Esther no es deixarà vèncer en cap, això segur! Coneixent-la serà com si sortís a devorar la pista. Això sí, aquest fet pot comportar, de manera lleugera, una petita font d’optimisme per les seves rivals d’ambdues proves.

Comentaves que et veus per millorar la marca… com a psicòloga, ets fan de la frase “no tinguis límits”? O creus que tothom té un punt on ja no pot arribar?

Com a persona et diria que cadascú pot pensar el que vulgui, però jo sempre em plantejo que hi ha objectius i somnis. Els somnis no tenen perquè tenir límits i aquests son conseqüència d’anar complint objectius. M’agrada ser realista, però davant tens una noia que de junior de 1r va acabar la temporada amb 2:12 i l’any següent va fer 2:06… així que… riu-te’n dels límits!

Però ningú donava un duro per tu imagino!

Ningú! Ni entrenadors, ni companys… de fet, l’Armando Álvarez (en pau descansi) quan vaig fer 2:08 em va dir “Carai, això no m’ho esperava!”, i no només ell, també gent de l’Agrupa em veia com una cabra boja, tot i que sempre van creure en mi. I allà mai vaig ser realista.

Quines proves t’agradaria córrer?

400 tanques. Em faria il·lusió! D’infantil vaig córrer un 220 tanques, però no recordo la marca. Mai m’ho vaig plantejar perquè em falta planta de velocista, però m’agradaria molt practicar-la. Sempre deia que el dia que fes 2:03 faria una prova de tanques però… queda pendent per més endavant.

I proves de mig-fons?

Voldria fer un 1500 en ple estat de forma i també intentar baixar la meva marca de 400mll (56.80) per tenir-la equivalent a les marques de 800mll.

Queden els deures apuntats doncs…

No em recordis més endavant de córrer un 400t! Que no quedi per escrit… (riures)

Acabem Zoya… pregunta obligada…. t’hem vist sovint reivindicant (com molts d’altres) l’atletisme i l’esport femení. Què creus que s’està millorant i quines coses s’haurien de fer diferents?

Crec que l’atletisme és un dels esports més igualitaris. No obstant tenim el handicap de veure moltes menys dones que practiquen esport, també menys com a esportistes professionals. Les lligues dels grans esports només son professionals les masculines. Penso que seguim estancats en lluitar només pel futbol. Veiem com moltes dones a l’EEUU s’estan alçant perquè les marques publicitàries facin bons contractes i no els trenquin degut a fets naturals com l’embaràs. Crec que s’està movent i s’hauria d’extrapolar a tot arreu.

Última. Arrel d’un vídeo de l’atleta de javelina Odei Jainaga (on denunciava que massa gent el pressionava per fer una bona marca) et vull preguntar: l’atleta d’elit ha de saber conviure amb això o té dret a queixar-se?

És part de l’espectacle i és un preu a pagar per on estàs. Ell té tot el dret a expressar el que vulgui, té tota la llibertat per fer-ho, però sabent que potser té les seves conseqüències a nivell públic. Jo per exemple mai m’exposo gaire, quan ho he fet m’ha afectat a nivell emocional i prefereixo ser més neutre. M’agrada obrir debats, mai crear polèmiques. Però al final tothom és lliure de dir i explicar el que cregui convenient, cadascú té les eines suficients per no fer-hi cas.