La maratoniana del FC Barcelona ha atès a CarrerLliure a valls.

Són les 12:30h i fa un dia desagradable. Ennuvolat, ventós, i fins i tot ha caigut alguna gota. Davant les pistes d’atletisme de Valls ens espera la Marta Galimany (FC Barcelona). Somrient, com sempre. Avui han caigut 32 km en la setmana més dura. Ha acumulat 206 km en els darrers 7 dies. Una barbaritat.

Mentre caminem cap un bar per fer un cafè calentó, explica que encara li queda una altra setmana similar. Després… la cosa és més senzilla. No vol pensar en temps ni ritmes. La preparació està essent bona i això és l’única cosa important ara per ara. De fet, els minuts que haurà de destinar a cadascun dels 42,195 kilòmetres, no els decidirà ella. “El ritme es cosa d’en Jordi [Toda, el seu entrenador] i els metges del CAR”. Ella només haurà de complir el que li demanin.

Arriba el cafè i la conversa s’escapa. La Marta parla de Doha, de Tòquio, però també dels seus inicis tardans en això de córrer. I de les Vaporfly. La seva rialla alegre acompanya els minuts de xerrada…

Teníem moltes ganes de parlar amb tu des del Mundial de Doha.

Doha és un altre món, una altra història. Van ser unes sensacions totalment diferents a les que estava acostumada. Però per mi era el meu primer Mundial, així que ho vaig viure amb moltes ganes i molta il·lusió. Com que hi havíem anat [la selecció espanyola va vitajar allà un any abans] ja sabíem una mica per on anirien els trets. Però mai saps com et respondrà el cos amb tot l’esforç de la marató en aquelles condicions.

Pel que fa la cursa, jo sabia que no podia sortir molt ràpid. Aquell dia encara feia més humitat i més calor que el que ens havíem pogut imaginar, va ser el pitjor dia, crec. Va ser començar i hi havia gent que intentava anar més ràpid. Nosaltres, amb el Jordi, havíem quedat que no podíem passar de X ritme. I potser al principi anava fins i tot una mica més ràpid. Era anar controlant tota l’estona de no passar-nos de ritme.

Em va anar bé veure al meu costat les japoneses, que jo sabia que tenien 2:25 de marca. Pensava, si estan aquí al meu ritme, lenta no vaig (riu), com a molt aniré ràpid. Això em va ajudar a no apretar més del compte. Físicament, la veritat és que em vaig trobar bé. Els últims 10 km vaig tenir problemes de panxa i vaig haver d’afluixar el ritme. Però el curiós és que em donava la sensació que anava rodant, i ningú m’avançava! (Riu).

Des de la tele donava la sensació que anàveu…

Passejant! (Riu)

A la primera part, però, anaves al darrere. Però a mesura que passaven els kilòmetres…

Però no és que hagués accelerat el ritme, ja et dic, al final vaig afluixar molt. Simplement, la gent que es va passar una miqueta… Anaves trobant gent al davant que s’aturava. A la que passes d’unes pulsacions, la temperatura interna et puja, ja no hi ha manera de refrigerar. I clar, l’organisme diu prou.

Entenc que intentaràs evitar tornar a unes condicions com aquestes.

Bé, en el fons em va anar bé. Si miréssim les marques de totes, evidentment no estava la 16a. Cal saber jugar les cartes. A mi m’agrada més entrenar en calor que en fred, tot i que evidentment no amb aquella calor. Però m’hi adapto millor que altra gent.

En el moment en què creues la meta, saps que has arribat la 16ª?

M’ho anaven dient. Eren voltes, i a cadascuna hi havia dos avituallaments amb gent de l’equip. En un d’ells hi havia el Jordi i m’anaven dient “vas la 18, vas la 16…”. Pels criteris de cara a Tòquio sabíem que les 16 primeres hi anaven. Al principi, quan m’ho van dir, vaig pensar “uf, la 16, què difícil, això és casi impossible”. Així que quan em van dir que anava la 16a, havia d’aguantar la posició.

I quan entres i creues la meta, et saps classificada per Tòquio, què sents, què penses?

No pensava en la classificació olímpica. Bé, sí i no. Estava contenta d’haver acabat. Després d’anar veient que moltíssima gent abandonava, i amb totes les dificultats que et trobaves en cursa, només haver acabat i haver viscut el Mundial amb l’emoció que la gent em transmetia des de fora… Va ser una sensació màgica.

Els aficionats es van bolcar amb tu. Doha ha estat l’eclosió del nom de la Marta Galimany, tant a territori català com estatal.

No sé si tant [riu]. Però sí, sobre tot després de Doha en anar a curses per aquí, o inclòs gent de Valls… vaig a córrer pels camins i a vegades gent que passa amb el cotxe baixa la finestreta i em diuen “vinga Marta, vinga!”. Amb això no m’hi trobava abans i és una sensació bonica. Veus que la gent està molt pendent de tu.

També m’ha sorprès que molta gent que em trobo pel carrer a Valls sobre tot, i que no està relacionada amb el món de l’atletisme, em diuen “què emocionant que va ser, em vaig quedar tota la nit mirant la tele per veure’t.” I en el fons, només es va veure la meva arribada, durant la cursa no es veien imatges meves. Però que tanta gent hagués estat pendent de mi em va sorprendre.

I a nivell d’entrenament? Es prepara igual la marató de Doha que una cursa on vas a buscar marca?

En el nostre cas l’estructura més o menys va ser la mateixa. Teníem clar que per competir bé tot i que les condicions fossin dures, el més important era estar en forma. Vam decidir que l’estructura de la preparació era la mateixa, únicament vàrem afegir algunes variables: una era entrenar en calor, en horaris de migdia; l’altra era fer entrenaments nocturns perquè la marató seria per la nit. Havíem d’adaptar el cos a estar actiu en aquelles hores.

És a dir que a nivell de ritme no hi va haver diferència?

No. De fet, abans d’una marató, sempre fem un test de lactats amb els serveis mèdics del CAR de Sant Cugat per veure el ritme que podem portar en una marató. Abans de Doha, també ho vam fer, però evidentment hi vam afegir el percentatge de pèrdua de rendiment per les condicions. Però al test ens va sortir que el ritme que podíem portar a una marató comercial normal en condicions bones era ritme de mínima olímpica [2:29:30], més o menys.

Sou molt transparents a l’hora de publicar entrenaments, sobre tot el Jordi [Toda]. Gràcies a això hem pogut veure com des del 2017, any de debut maratonià, hi ha hagut una progressió en el kilometratge. La primera marató no es va preparar igual que les d’ara.

A cada preparació en Jordi ha detectat errades o coses a millorar. I també volem anar a més, no ens podem estancar. Aleshores clar, cadascuna ha estat una mica diferent, però l’augment del kilometratge ja venia d’anys anteriors. Jo venia de fer pista, obstacles, i vam pujar de distància cap al 5.000, el 10.000… ja hi havia una progressió constant de pujar kilòmetres. El Jordi ho entén així, no pots passar de fer 90 kilòmetres a la setmana a fer-ne 200. El cos no t’aguantaria. Així que sí, cada preparació intentem pujar. El Jordi creu bastant en el volum, sempre i quan l’assimili. Cal acostumar el cos a fer els kilòmetres, i intentem tirar per aquí.

Arrel de la transparència que deies, al Jordi li agrada molt que la gent vegi que no és per casualitat que estem fent unes marques, sinó que al darrere hi ha molta feina que a vegades la gent no veu. Li agrada donar visibilitat a això.

De cara a Sevilla, quants kilòmetres estàs arribant a acumular?

Aquesta setmana 200. Aquesta i dintre de dues són les de màxim volum. Ja hi havia arribat algun cop justeta, però aquesta setmana ja és 205 o una mica més. Són més buscats que en altres ocasions.

D’altra banda, en aquesta preparació heu afegit els 20×200 dels divendres. Sembla contradictori!

Ja ho veníem fent això. Abans de començar l’específic de marató sempre intentem fer coses ràpides, ritmes elevats. Quan són curses cap a l’estiu, ja ens va bé fer les lligues de 3.000 i 5.000 amb el club, per agafar aquesta velocitat. Després, amb els 20×200 intentem mantenir aquesta velocitat per què fer marató no em torni més lenta. Cal que les cames encara sàpiguen anar a aquests ritmes. Tampoc és un entrenament que ens matxaqui molt.

A les primeres preparacions havíem arribat a fer de 300 ó 400. Però ja són distàncies que t’afecten més a nivell muscular. En canvi, els 200 es fan fàcils i es poden fer a un ritme més rapidet, sense que et pesi massa per després seguir fent l’entrenament de marató. No són sèries de velocitat pura, simplement es tracta que les cames sàpiguen anar a ritme de 10.000, que no tot siguin ritmes lents.

El Jordi és una peça fonamental de la planificació.

A tots els entrenaments hi ha el Jordi. L’únic que puc fer sola són rodatges suaus no molt llargs. A la que s’allarguen una mica, m’acompanya amb la bici. És inseparable a tots els meus entrenaments. Si algun cop, per feina, li és més complicat, s’ho arregla per venir perquè hi vol ser. Sobre tot veure com responc als de qualitat. No entén l’entrenament a distància: li agrada veure l’atleta. És diferent l’entrenament a un mateix ritme segons les sensacions que hagi tingut l’atleta.

Som un equip. Jo no seria atleta sense ell, i ell potser no seria entrenador sense mi. Som un pack. Pot ser a mi se’m coneix més però realment som tots dos.

I el grup també deu ser important…

Ja a la preparació de Rotterdam [a l’abril del 2019, quan va aconseguir la mínima mundialista amb 2:30:14] em van ajudar algun dia, però va ser sobre tot cara a Doha quan he tingut més relació amb en Xavi Garcia, el Jose Vieito i el Jordi Garcia. S’agraeix molt. Sobre tot quan preparava el Mundial, amb els entrenaments a les 11 de la nit, i ells venien. Jo els deia “jo sí que ho he de fer perquè estic preparant això, però vosaltres…” Però estaven encantats de poder-me ajudar. És molt diferent fer 30 km sola, encara que el Jordi també estava amb mi, però no és el mateix. Si tens a més gent es passa molt més ràpid, i estic súper agraïda que m’acompanyin.

El debut maratonià va ser el 2017. El vau plantejar mirant cap a Tòquio?

Sabíem que on podia tenir nivell internacional era a la llarga distància. Ja havia fet mitja marató, on vaig anar a un Mundial, però si volíem aspirar a poder anar a uns Jocs Olímpics havia de ser en marató. Evidentment, quan t’hi poses no saps fins on arribaràs, però era la prova on el Jordi veia que em podia adaptar millor i podia trobar bons resultats.

Vam decidir debutar el 2017 també amb vistes a l’Europeu de Berlín de 2018, pel qual ja coneixíem la mínima. Vàrem entrenar per intentar fer-la.

Passes d’unes marques en pista que no permeten ser internacional, a saltar a la ruta i Europeu, Mundial i ara pre-seleccionada per Tòquio… És un canvi gran

El meu hàndicap, per dir-ho d’alguna manera, és que vaig començar a fer atletisme de gran. No podia passar de fer 90 km setmanals a fer-ne 200 en un any, però ja fa molt de temps que sabíem que havíem de tendir cap a la llarga distància, però primer havíem de millorar per baix. Si no ets una mica ràpida en un 10.000, mai podràs fer una marató a 3:30. Tot el que poguéssim millorar per baix… És el que vam anar treballant any rere any.

Mai hem tingut pressa per fer el salt. Quan ens vam veure preparats, quan vam creure que podíem provar-ho, va ser quan ho vàrem fer.

Ja vas començar amb la marató a l’horitzó, doncs?

[Riu] No. Vaig començar a Barcelona, simplement per passar-m’ho bé i per què necessitava fer esport. Sense cap objectiu ni d’anar a un campionat d’Espanya. Quan vaig acabar l’universitat i vaig tornar a Valls, vaig conèixer el Jordi i mica en mica ens vam anar conèixent més. Ell veia com responia als entrenaments i va veure que on podia rendir més era a la marató, però que havíem d’anar poc a poc. Tampoc sabíem on arribaríem, evidentment. Però les ganes de provar-ho anaven enfocades cap aquí.

Estàs pre-seleccionada per Tòquio, però falta quelcom important…

Estic pre-seleccionada. Per la Federació Espanyola tinc la plaça, però falta ser seleccionable a nivell de la World Athletics (WA) [antiga IAAF]. O bé per la mínima [2:29:30), que no tinc, o bé pel rànking de punts, on entren les 80 primeres. Ara mateix estic la 81 o 82. Així que he de millorar aquestes posicions, sigui per rànking o per mínima. Si la Federació no em pot seleccionar, no ho farà.

Ara mateix estic la 82 [al rànking], però d’aquesta llista hi ha gent que no hi harà. Per exemple hi ha algú que està sancionat i encara és allà. Així que potser encara hi seria dins. Però no ens podem quedar de braços creuats i veure com després tothom fa mínimes i nosaltres ens quedem fora.

Queda tota la primavera per endavant…

Sí, queda bastant per què moltes noies ho puguin provar. Però tinc la tranquilitat que ja no he de guanyar-me la plaça amb altres atletes espanyoles. Jo, simplement, només sent seleccionable ja tinc la plaça

Però després de les condicions de Doha i preveient que Tòquio tampoc serà una cursa massa ràpida, hi ha ganes de testejar-te a Sevilla i veure quin registre pots fer?

Nosaltres abans de la marató sempre fem el test de lactats. Quan entreno sempre ho faig amb ganes de fer-ho el millor possible, de trobar-me bé. No m’agrada pensar en el ritme que portaré a la marató. Després, el Jordi, el doctor Riera i l’equip del CAR, amb el test i el que m’han vist entrenant ja decideixen el ritme. A mi m’agradaria veure com creuen que estic i anar a buscar el millor registre que pugui fer.

Faràs la marató de Sevilla amb les noves sabatilles Vaporfly?

He estat entrenant amb elles i m’hi sento còmoda. No crec que et donguin tantíssim avantatge. Per mi és la comoditat. Són unes sabatilles que realment tenen molta amortiguació i poder no carreguen igual que altres. Però ara mateix hi ha moltes altres marques que estan traient sabatilles semblants i molt bones, així que en breu s’igualaran molt totes les marques.

Adidas va fer el rècord del món de 10 km a València.

Però aquelles bambes no tenien ni placa [de fibra de carboni]!

Faràs alguna mitja, abans de la gran cita?

Sí, faré la mitja de Sevilla. Ens servirà per conèixer una mica el circuit, i saber què em trobaré el cap de setmana de la marató, ja que una part del recorregut coincideix. Creiem que és un bon lloc per trencar el gel i serà una mica un test per saber com estic.

Evidentment, aquestes mitges abans d’una marató no tenen una preparació específica i no arribaré tot el descansada que hauria d’arribar. Però és un bon al·licient i a mi m’agrada competir. Estar tants mesos sense em costa.

[Nota: l’entrevista es va realitzar el 19 de gener, una setmana abans de la mitja de Sevilla. En publicar-se aquesta entrada, la Marta ja ha corregut en una marca personal de 1:11:13, registre que també suposa rècord català.]

I últimament, pràcticament, cada cop que competeixes fas marca personal

M’estic trobant bé i estem disfrutant molt de què tinc un moment dolç. Cal aprofitar aquests moments perquè no es sap mai. A la mitja no sé com arribaré perquè no és una preparació específica. Però crec que si ens fa bon dia…

No és l’objectiu principal. Simplement vull trobar-me bé, conèixer i disfrutar d’una competició més.

I si tot va bé, cap a Tòquio. Hi ha poc temps?

De fet, vàrem decidir fer Sevilla perquè entre Doha i Tòquio preferíem que la preparació curta fos Sevilla. D’aquí als Jocs hi ha més temps. És el que ens feia més por. Calia veure com recuperaríem després de Doha… L’altra preparació serà més normal, tindrem més temps.

Tot i així seran, si tot va bé, tres maratons en menys d’11 mesos.

Sí, l’ideal hagués estat fer com el Dani Mateo. Tenir la mínima abans i no haver-la de fer. Però les condicions han estat aquestes. Tant de bò sigui només aquest el problema i poguem anar a Tokyo, que això encara no és segur. De moment ens centrem en Sevilla, que és l’objectiu d’ara, i després ja mirarem més endavant.

El Jordi sempre fa servir el hashtag de #hardworkbeatstalent.

Aquest hashtag ens el va dir un cop la Mireia Guarner, atleta catalana i molt bona amiga meva. Ens va fer molta gràcia perquè realment crec que no sóc una persona talentosa. Des que vaig començar no guanyava campionats. Ha estat treball, treball i treball. Any rere any, mica en mica i anar millorant. Quan ens el va dir fa uns quants anys ens va fer molta gràcia i ens l’hem quedat com a propi.

I després està el de #goGaligo.

[Riu] De Galimany, molta gent em diu Gali. Fem la broma i així ens divertim i animem.

I ara la típica. Un entrenament preferit i un odiat?

Tan extremista no [riu]. Crec que quan acabes un entrenament i t’ha anat bé, dius “ostres aquest entreno…” Ara mateix, a les sessions de tirades llarges amb canvis de ritme, on m’ajuden el Xavi, el Jose i el Jordi, m’hi trobo còmoda. Em tiren el ritme ells i estic motivada en fer-les i m’agraden.

D’entrenament avorrit cap, però si n’he de dir un… Els dijous, que són els meus dies de descans i només tinc 35 minuts de rodatge suau, són els 35 minuts que se’m fan més llargs. Psicològicament, és el dia de descans i ve tot el cansament acumulat. “Quina mandra haver de fer 35 minuts!” [Riu] Per dir-ne un.