“Em vaig cansar de l’atletisme; ara estic preparat per tornar”

“Em vaig cansar de l’atletisme; ara estic preparat per tornar”

Entrevista amb Eduard Viles, rècord 4×100 d’Espanya, bronze europeu i campió d’Espanya Absolut de 60mll

Eduard Viles Farreny (Igualada, 1991) va ser un dels atletes més destacats de la seva generació. Ara fa quatre anys, quan encara estava en un moment òptim per aconseguir fites importants, va decidir deixar l’atletisme. A priori, i pel gran públic, la decisió va ser molt estranya. Al poc temps, el vèiem en els camps del futbol regional en un altre esport i amb el somriure recuperat. Semblava un altre. Ara, quatre anys després d’aquell últim campionat d’Espanya on va tenir una sortida nul·la al 100, viu a Vilafranca del Penedès, és responsable de la destacada botiga d’esports Maspormenos i viu feliç, content i sense pressions. Ara bé, el “cuquet” de l’atletisme i de les competicions l’ha tornat a picar. Perquè sí, perquè ara es veu preparat, amb molta calma i pas a pas, per tornar a aparèixer. No en va, és un dels integrants de l’actual rècord d’Espanya de 4×100 al costat de Bruno Hortelano o Angel David Rodríguez, té una marca de 10.29 al 100 i és campió d’Espanya de 60mll. Objectius? Cap ni un. Viure bé i sense presses, i veure cap a on el porta el destí.

Què hi fas a Vilafranca?

Hi estic vivint per feina i perquè la meva xicota és d’aquí. He passat de viure en un petit poblet (Sant Joan de Mediona) a fer-ho en una ciutat una mica més gran, però la tranquil·litat no l’he perduda. Em va molt bé respirar i viure amb molta calma, era el que necessitava. Estic molt content.

M’has portat al teu lloc de treball…

Sí bé, crec que era interessant que el poguéssiu conèixer. Vaig acabar l’atletisme i necessitava un parell de mesos per planificar la meva vida, desaparèixer un temps per saber cap a on anava. Ràpidament vaig trobar feina d’administratiu però no em va acabar de fer el pes i em va sortir l’opció de venir a Vilafranca a treballar en aquesta empresa que es diu MasporMenos. És una gran botiga dedicada al trail running, als esports de muntanya i com que hi tenia coneixements doncs va ser fàcil integrar-me al grup. Més endavant m’han donat l’oportunitat de portar jo mateix la botiga, ser-ne el responsable. Realment és un lloc amb una quantitat de material per a esportistes brutal, estic molt content de poder encarregar-me de tot plegat.

No acabes de marxar de l’esport així…

No pas, al final és el que se’m donava millor i poder assessorar a d’altres esportistes m’agrada. Poder explicar a cada corredor quin tipus de material és el més adient és molt enriquidor. D’aquesta manera no marxo de l’esport però sí vaig marxar dels focus i de la bombolla.

La botiga maspormenos d’on Edu Viles és el responsable. Foto Carrer Lliure

De fet tu portaves molts anys sent professional…

Sí, jo vaig començar a practicar atletisme a l’edat cadet, em vaig perdre la part d’escola perquè estava practicant futbol. Però després em vaig dedicar a nivell professional (sempre entre cometes) uns nou o deu anys. I un bon dia doncs, es va acabar…

Es va acabar?

Sí, tal qual. Necessitava practicar un esport que no fos l’atletisme, un canvi d’aires. Torno al poble i amb el meu grup d’amics m’ajunto per jugar a futbol, a la divisió més baixa, però gaudint moltíssim. Jo havia estat a l’Igualada de futbol en divisions inferiors i volia tornar a sentir aquella sensació. Estava molt cansat de l’atletisme, molt saturat. I mira, allò em va donar molta vida. No necessitava entrenar molt, jugàvem els caps de setmana, fèiem sopars… vaig tornar a néixer.

I ara? Continues amb el futbol o…?

Aquest any ho he deixat. Fa temps que mantinc contacte amb els amics del CAR i amb gent relacionada amb l’atletisme i potser (si les circumstàncies ajuden) em plantejo una tornada (a nivell amateur) a les pistes. No és que ho trobi a faltar, però tinc un nus a l’estòmac, com una sensació que demana tornar-ho a provar, per tant, m’agradaria tornar a practicar-ho de nou.

L’Edu Viles va ser internacional absolut diverses vegades en la seva carrera. Foto Instagram

Déu n’hi do! Així que Edu Viles té pensat tornar?

Bé, és una idea, vaig a poc a poc. A Vilafranca tenim una pista d’atletisme, cosa que a Sant Joan no teníem (potser si m’hagués quedat al poble no m’hagués tornat a plantejar això), però aquí és més fàcil, en un toc de cotxe hi estic i per tant em crida. No tinc temps ara per ara per dedicar-me plenament perquè tinc moltes responsabilitats, però veurem com evoluciona tot.

Per tant, la pista et crida i decideixes fer el pas endavant. Estàs entrenant ara?

Sí, he començat ja. Quan m’ho vaig tornar a plantejar pensava en dues opcions: tornar al CAI (Club Atletisme Igualada) o entrar a l’Esportiu Penedès. Llavors parlo amb Toni Santisteban, de la direcció del club, i m’anima a tornar. Jo sempre li deia “no tornaré mai més!” Però al final em va convèncer. El club té una base d’escola molt bona i fan molt bona feina. Vaig començar doncs amb la base física amb ell i després he passat amb en Carles Llovera, que em fa un planning una mica familiar, al final entreno quan puc, tot i que intento ser estricte en aquest aspecte.

No hi vas cada dia doncs…

Tots els dies no, òbviament, però al desembre vaig començar amb 2-3 dies, vaig tornar a entrenar cinc i fins i tot sis, recordant l’època antiga, però ara he començat amb tres després del confinament. He perdut el que havia guanyat però ara ens hem posat de nou. La meva idea és agafar bona base els propers mesos i poder fer una carrera durant el 2021.

L’Edu Viles a la pista de Vilafranca fa uns dies. Preparat per tornar a entrenar. Foto Instagram

Per tant, l’objectiu d’Eduard Viles és poder arribar en condicions al 2021?

Bé, poder córrer una cursa, després ja veurem. Si pot ser, en un 100mll, no vull tornar en Pista Coberta, prefereixo fer-ho en la meva prova preferida. Seria amb l’Esportiu Penedès, i suposo que correria les coses que em venen de gust: les lligues, algun míting, alguna prova concreta on em cridessin per anar, potser no trepitjo l’estadi Serrahima! Qui sap… vull passar-m’ho bé de nou però amb molta calma i sense pensar en res més. Va arribar un punt els últims anys on no vaig gaudir gens.

Ara vols tornar però com abans has dit, hi ha un bon dia que ‘s’acaba’. És així perquè no gaudies o hi havia altres raons?

S’acaba perquè quan has aconseguit un nivell òptim i comences a anar a campionats internacionals hi ha una pressió general (a vegades per tu mateix) que acaba sent feixuc, cansat. Portava des de petit fent marques molt bones però és veritat que hi ha un dia que tot plegat s’atura, el cap no dona per més, els entrenaments son més costosos, molt monòtons. I vaig veure que al 2016 s’acabava un cicle i no em veia capaç de seguir quatre anys més (fins a Tòquio) ni tampoc d’assolir la marca necessària. Vaig notar saturació personal i és quan faig el canvi: necessito una desconnexió total.

Com va ser la reacció del teu entorn?

Al ser una decisió personal, no es podia afegir molt més. A mi el campionat d’Espanya em va anar molt malament i llavors vaig tenir clar que plegava. Sí que és cert que a última hora vaig intentar que em donessin una beca, però quan vaig veure que ni la RFEA ni la FCA responien doncs decideixo plegar.

L’Edu va defensar els colors del CAI durant tota la seva vida. Foto Instagram

Entens en aquell moment que no et donin la beca?

Sí que s’entén però havia donat molt perquè un dia arribis i si no has assolit l’objectiu doncs que t’ho treguin. La beca de la RFEA és molt difícil d’aconseguir i necessites objectius molt bèsties però la FCA sí em fa un lleig, crec, perquè des del principi no m’he la van voler donar i al final tampoc, em vaig sentir una mica desemparat. Un cop a casa i amb el cap fred penso: doncs mira, potser era el millor.

Era un pas molt important no?


Totalment, surts d’una bombolla irreal d’esportista que no és la de la gent normal. M’ha agradat viure-la però ara toca una altra, hi ha moltes més coses que aquella vida. Al CAR estava obsessionat i no podies fer segons què sense pensar “estic comportant-me malament”

Portaves temps pensant en plegar?

Potser els últims mesos ja m’ho havia plantejat abans dels campionats. Possiblement, durant un temps em vaig deixar anar una miqueta. Anava als campionats per anar, els nervis previs havien desaparegut, no era un persona ja vinculada al 100% amb l’atletisme. Al Campionat d’Espanya de 2016, per exemple, després de fer-ho malament, me’n vaig anar a sopar, vaig tornar a les dues a l’hotel i no vaig pensar en res més. Ja no era el mateix Edu Viles, ja no estava per seguir competint.

Vas rebre alguna crítica llavors per tot plegat?

En línies generals no, el meu grup d’entrenament i els entrenadors ho van acceptar bé, igual que la família, que em va recolzar en tot moment perquè sabien que donar aquest pas no era fàcil. La gent de l’entorn atlètic encara em pregunta per on estic i què faig però en general es va entendre bé. Només m’enpenedeixo d’haver marxat precipitadament per tots aquells qui em van ensenyar i em van donar una oportunitat en aquest esport. Al CAR per exemple no hi he tornat mai i el CAI em va seguir fent fitxa mesos després per si m’ho pensava

Confiaven en tu…

Moltíssim. De fet, des d’aquí els hi vull agrair, tant a l’Àlex Codina com al CAI totes les facilitats que m’han donat per practicar aquest esport i tota la confiança dipositada. Mai a la vida ho he tingut tan fàcil per fer alguna cosa i ells son els qui ho van fer possible.

Hi ha alguna cosa de la ‘bombolla irreal de l’elit’ que no t’agradi?

No especialment, ara bé, sí que és cert que potser, si m’haguessin donat l’oportunitat de tenir un pis, sortir de l’ambient 24h atletisme del CAR, poder fer una vida normal fora però encara competint potser encara hagués seguit. Val a dir que he sigut molt afortunat de tenir tot això perquè segur que molta gent hagués volgut tenir-ho. Allà tenia moltes facilitats de tot tipus. Però sí que és cert que si ara pogués tornar enrere ho faria d’una altra manera.

Entre l’atletisme i el futbol, amb quin et quedes?

L’atletisme és un esport molt sa i em quedo amb ell. Vaig fer bé de canviar a l’època cadet. És cert que jo amb el futbol he viscut la part familiar, els amics, els clubs petits, els dinars amb la cerveseta després dels partits, i en canvi amb l’atletisme tot eren viatges, competidors de nivell altíssim, exigències… però amb tot plegat em quedo amb l’atletisme, pels valors i les aptituds que m’ha donat.

Penses en les coses que has hagut de sacrificar per haver entrat dins la bombolla?

Si, sens dubte. Quan començava pretemporada encara els caps de setmana els tenies per sortir de festa amb els amics, però jo vaig haver de renunciar a tots els estius de la joventut. No obstant, com vaig tenir una retirada prematura, aquests estius i aquestes vacances les he gaudit després, vaig fer tot el que no havia fet abans.

El 4×100 espanyol que va aconseguir el bronze en l’Europeu sub23. Burriel, Cáceres, Viles i Hortelano. Foto RFEA

Però no penses que deixar-ho tan aviat sol ser una decisió molt complicada?

Ho és, i molt, però dec ser dels pocs atletes que ho ha deixat i no ha tingut cap pressa ni cap angoixa per tornar. A mi l’atletisme m’agrada, però no soc un gran apassionat com d’altres, he seguit l’actualitat però no hi ha hagut cap dia que hagi dit: “què vaig fer?”. De fet, ara decideixo tornar i ho faig sense pressió. M’agrada aquest esport però no fins al punt d’obsessionar-me. Va ser la millor decisió.

I ara en canvi et tornarem a veure per les pistes…

Esperem! Però mai serà el mateix, ho veuré com dos esports diferents. El que vull ara és agafar fons, solucionar carències que tenia d’abans i fer una bona pretemporada, llarga i sense pressió per arribar al 2021 amb una situació còmode i un físic òptim. Tinc ganes de fer coses però sense marcar-me objectius. Vull ajudar a l’Esportiu Penedès i després ja veurem. El que no faré mai serà arrossegar-me: si veig que no estic prou bé no competiré. El que no faré mai és tornar a la bombolla.

De la teva època gloriosa, encara tens present el rècord 4×100?

Va ser una de les meves millors experiències. A més a més va ser curiós perquè aquell any 2013 havia sigut el meu millor curs (i ho acabaria sent) a nivell atlètic (tot i que la marca personal del 100 seria l’any següent). Veníem de guanyar medalla en l’europeu sub23 a Finlàndia amb una marca que hagués sigut rècord europeu si no fos perquè aquell mateix dia Polònia i Regne Unit van estar per davant. Assoleixo la mínima pel mundial de Moscou i dos dels quatre integrants hi som presents, en Bruno (Hortelano) i jo. Sens dubte és la millor competició en la que he estat mai en la meva vida. Pel que aconseguim i pel gran ambient d’atletes totpoderosos.

I com dius, amb tu hi era el Bruno Hortelano que ha acabat sent el millor (o un dels millors) velocistes de la història d’Espanya… llavors ja us ho pensàveu que arribaria lluny?

Jo havia començat a competir amb ell a junior i tenia unes aptituds magnífiques. Venia d’escola i tenia una tècnica molt depurada. Amb tot crec que cal destacar la seva paciència, ha sabut explotar quan tocava i encara i així, malgrat les adversitats, ha sabut reconvertir-se. Ell és especialista en tres proves i les explota amb molt rendiment. Jo crec que podria baixar de 10 segons veient el rendiment que té al 200.

També vas coincidir amb tot un rodamón i un veterà com Ángel David Rodríguez, a l’alçada potser de Bruno Hortelano i que segueix amb 40 anys al peu del canó…

Crec que en alguna entrevista m’havien preguntat per qui havia sigut el meu referent atlètic, jo sempre comentava que ho era ell. I ho deia perquè era una d’aquelles persones que la veies i et cridava a estar motivat, viu per l’atletisme i l’atletisme viu per a ell. Crec que ha estat un referent per a molts atletes, no ha creat mai falses expectatives, t’ensenyava moltes coses i era el teu company.

Has mantingut el contacte amb altres companys de la teva generació?

Doncs mira, amb en Bruno i l’Ángel David molt poc, tot i que ens mantenim al dia a les xarxes socials. Tinc molt contacte amb el Samuel Garcia, qui era el meu company d’habitació, i també amb en Rubén Pros, que fa poc va tornar a competir. De fet, amb ell, ens hem desafiat a un 100mll al 2021 a veure qui aconsegueix estar millor.

En què creus que ha canviat l’atletisme des dels teus inicis?

Crec que hi ha hagut un abans i un després amb l’atletisme femení, feia falta més presència femenina als mitjans, que es donés un suport no només a nivell econòmic, també visual, s’està aconseguint, esperem que el confinament no ho elimini per falta de diners. Des del canvi de la RFEA el nivell ha millorat moltíssim i està bé, estic molt orgullós. Jo vaig estar una etapa on es corria molt, però ara es córrer el doble i tenint uns grans referents.

Acabem Edu… has estat total la vida al CAI, com el veus com a club?

He mantingut el contacte amb gent del club, crec que es va fer una gran inversió fent una mini pista coberta, això els farà millorar en estructura i atletes. Sempre ha estat una entitat amb una perspectiva d’escola i d’entrenadors molt bona, i crec que encara tenen molt marge de millora, els hi desitjo el millor. No se si tornaré alguna vegada, ara entrenaré a nivell local i sense objectius, el CAI és un club molt gran on has d’adquirir una gran responsabilitat. Però sempre els tindré presents per tot el que hem viscut plegats.

distancia ı mans ı mascareta | ventilació