“Amb l’Agrupa no vam establir ponts i vaig decidir marxar”

“Amb l’Agrupa no vam establir ponts i vaig decidir marxar”

ENTREVISTA A ALEX KINGUE, ATLETA DEL FEM CAMÍ MISLATA I EX DE L’AGRUPACIÓ DE CATALUNYA

Ens rep amb l’alegria d’un nen, a les instal·lacions d’INEFC a l’Anella Olímpica de Barcelona (terra de campions), amb la seva gorra i un somriure. L’Álex Kingue Porteros (Barcelona, 1993) no ha viscut el millor inici de temporada possible. En l’últim campionat de Catalunya Absolut va haver de frenar-se durant la final del 200mll per una punxada a la cuixa, i ara ja pensa en la temporada d’aire Lliure. A principi de curs va deixar l’Agrupació de Catalunya (club on hi havia estat els últims set anys) per desavinences amb la direcció de l’entitat. Com a persona sense pèls a la llengua, Kingue ho vol explicar tot. Ara, centrat en el seu nou equip (el Fent Camí Mislata), obre una nova etapa a la seva vida. Una vida que va començar amb el futbol, esport que va veure massa tòxic, i va seguir amb 18 anys amb l’atletisme a Nou Barris. De mare salmantina i pare camerunès, Kingue viu l’esport amb passió, però no sempre és del tot just amb ell…

Com estàs?

Anem fent. Ara estic lesionat degut a un problema a la cuixa que fa temps que m’acompanya (els últims 2 o 3 anys) i va apareixent en moments de molta càrrega. De moment no ho acabem de controlar.

El maleït problema de les lesions…

No ho esperàvem a Pista Coberta, però bé, son coses que passen. Mentalment és un cop, però això ens ha portat a canviar coses i m’ha fet creure en una millora. Sabem que tenim un bon estat de forma, ara hem d’acabar d’afinar per evitar aquests problemes.

I què injust sembla l’esport quan passen aquestes coses…!

És una cosa que penso a vegades: “Quin tipus d’esport he escollit?”. Fixa’t que tens futbol, bàsquet… en l’atletisme invertim molt de temps i no sabem realment si hi haurà una recompensa. No parlo ja de quedar 5è o el 10è, només acabar la temporada i arribar bé al final. No saber si arribaràs a demostrar això és molt dur. Però un cop dins de la roda, tot plegat ja no s’atura. Aquests temes els parlàvem l’altre dia amb els “grizzlies” (grup d’entrenament del Cornellà Atlètic), que aprofito per saludar-los.

És un contratemps per a tu la lesió?

No et sabria dir… l’entrenament està fet. És evident que molesta no acabar la Pista Coberta, però el treball previ ja el tenim al cos, les coses anaven sortint i això es el que em deixa una mica l’esperança. Els entrenaments previs a la lesió estaven sortint molt bé.

Això arriba en un curs complicat per a tu degut al canvi de club. No ha estat el millor inici de temporada precisament…

La veritat és que el canvi de club porta una responsabilitat d”haver de complir”. Després de tants anys a l’Agrupa i ara al Fent Camí tinc aquest punt de compromís amb els clubs. Malgrat ser un veterà això és nou per mi. Sí que molesta, però m’ho deia molta gent, això li passa a tothom vagis on vagis, així que no podem mirar enrere.

Hem tocat el tema candent… Què va passar amb l’Agrupació en el teu cas concret?

Primer de tot vull dir que en aquest cas hi ha molts punts de vista diferents. En el meu en particular et puc dir que son molts anys a l’Agrupa, li he tingut molta estima, amb en Sebas Conesa (que ha vingut amb mi) portàvem molts anys, però va arribar un moment on no vam acabar d’establir ponts entre la direcció i jo, hi havia problemes d’organització, també a nivell personal, i jo veia que no hi havia un projecte masculí sòlid i tot plegat em cansava una mica. No m’importa perdre, però almenys que el club ens donés suport. Quan veig que no hi ha projecte (a nivell personal i econòmic) és quan dic: “he de canviar”. Perdo diners, però prefereixo ser feliç.

Era el moment?

Sens dubte. El meu entrenador marxava, per tant, tot ho empentava cap aquesta direcció.

Vas arribar a expressar-li al club el teu neguit vers el projecte del masculí?

Vam tenir una conversa amb el director esportiu l’anterior temporada a poc de tancar les fitxes, i en aquell moment vaig veure que els valors del club no eren els que jo pensava. Jo prefereixo entrar en una entitat amb menys aspiracions però amb un projecte més concret que no pas això, que no sabien si anaven o venien. Així que ara estic en el procés d’ilusionar-me de nou amb un nou club.

T’has penedit de la decisió?

No no, gens, cap penediment. Potser perquè amb tots els meus amics de l’Agrupa em porto molt bé, a nivell logístic és el mateix per mi entrenar a Cornellà que fer-ho a Serrahima, i a amb els nous companys d’entrenament també em porto genial, és un grup amb molt bon ambient, l’ambient que jo necessito (potser a Serrahima els últims anys ja no el vaig trobar). A nivell de club doncs també estic en procés de conèixer la seva manera de fer, adaptant-me al fet de tenir la seu lluny, però es un canvi bonic.

Kingue a la pista d’atletisme d’INEFC. Foto de Carrer Lliure

A banda del teu cas, hem vist que has estat crític amb la gestió de l’Agrupa amb altres atletes, per exemple amb Ona Rossell…

Hi va haver molta manca d’humanitat. Amb ella en concret, però també amb d’altres atletes. Un club ha de ser com una família, si l’atleta es lesiona costa que torni, s’ha d’oferir tot el suport i més si ve cada dia a seguir amb la recuperació. En el cas de l’Ona hi van haver frases molt lletges. Ella va voler tornar a l’Agrupa i la manera de negar-li la tornada no va ser gaire cordial. La van criticar a nivell esportiu i… bé, els resultats estan sobre la taula. Si et fas enemic de la gent, després pots tenir problemes.

Però bé hi hauria gent a l’Agrupa que us va donar suport…

Clar, com a tot arreu. És graciós perquè la gent no sap mai si marxar d’un club pel tema econòmic. No sap si jugar-se-la i perdre l’estabilitat, és com una tanca. Jo ho tenia clar, perdria aquest any i després ja es veurà. I en aquest sentit, els meus companys, i entrenadors em van donar suport. I com he dit abans, dins del club hi havia opinions de tot tipus.

Marxes amb el Sebas Conesa a entrenar a la pista del Cornellà… Perquè no vas fitxar pel club?

El Cornellà Atlètic era la meva primera opció, de llarg, és un club amb un projecte molt important, un club que dona gust entrar-hi, que creix a cada competició. D’alguna manera era un objectiu, però a nivell de drets de formació hi havia un problema econòmic important i el Cornellà no es podia fer càrrec. Ells volien però era inviable, era molt complicat. Llavors, cap club català podia pagar els meus drets de formació i per tant vaig mirar l’opció fora de casa.

I arriba l’oferta del Fent Camí… Els coneixies?

Al Fent Camí Mislata els coneixia des de feia anys de les meves proves individuals de velocitat, i el curs passat vaig competir contra ells i hi vaig parlar amb algun company. Em vaig posar en contacte amb Miguel Pinar, directiu del club, i li vaig comentar la meva situació. Ell estava encantat en fitxar-me i quan ha arribat el moment (vaig posar l’anunci de la candidatura a la RFEA, que funciona de meravella) una de les ofertes que em va arribar era d’ells. Van ser molt amables, em vam comentar que tenien objectius interessants i se’ls veia honrats.

Tens certa dificultat pel fet de que el club estigui a València i tu entrenis aquí?

En general no, només veig problemes per entrenar els relleus, on parlàvem de fer una concentració, però tot el que s’ha de parlar amb els directius es fa via telèfon.

Tornant a l’assumpte ‘Agrupa’… El club et va intentar retenir?

Doncs fins al moment no, és veritat que vaig portar-ho molt en secret, però quan ho vaig dir, ningú va dir res. Jo volia marxar-me de totes totes i ells ho sabien, així que vaig rebre el suport de la meva gent i poc més, suposo que ja tenien en ment un substitut.

Però no em negaràs que molta gent dona suport a la gestió de l’Agrupa els últims anys…

Opinions de tot tipus, com he dit abans…

Cert, però només amb això…

És tot relatiu. Quan jo vaig entrar a l’Agrupa ara fa set anys aquest ambient de club unit i amb un projecte important hi era. Ara no, i no soc l’únic que ho nota. Quan vaig començar en Divisió d’honor tothom anava a una, ara hi ha molt desconeixement, es fan moviments estranys, cada grup busca el seu benestar (és normal també quan hi ha gent molt diversa i que no entrena al mateix club), però falta el comportament de tenir un projecte amb el masculí i també amb l’escola. Ara manca cohesió.

Centrant-nos en la teva persona… Què és el que més et fa gaudir de l’atletisme?

No sabria que dir… és una relació amor-odi! Cada cop em fa gaudir més la companyonia, el bon rotllo, l’amistat amb els companys. Inverteixo molt de temps en atletisme, però no només en l’entrenament, també en teixir bon ambient amb els amics. També amb els rivals, que son com els meus amics. Em fa molta il·lusió que ells facin bones marques.

I el que t’ha ensenyat l’atletisme ho has pogut utilitzar per les altres coses de la vida?

L’atletisme m’ha ensenyat tot el que em faltava, paciència i rigor. No em creia que pogués arribar a ser una persona que esperés amb calma les coses de la vida. Tot el que jo volia immediatament l’atletisme em donava una bufetada i em feia despertar, m’ha ensenyat a descobrir que les coses porten el seu temps.

I més per a un velocista, on en un any potser has baixat una dècima…

Sí, però som injustos. A vegades mires enrere i dius: “renoi, quan vaig començar, quines marques feia”. I no mirem mai el que hem après. Als meus companys joves els hi passa i els intento explicar que això canviarà amb feina i paciència.

Té Alex Kingue algun ritual abans de començar a competir?

Bàsicament, escolto música amb relaxació, faig els exercicis que toquen… sí que faig una cosa tot just abans de sortir de l’starting. Miro els meus contrincants. Els miro fixament per veure que fan. L’un salta, l’altre crida, un altre mira a l’infinit… i a mi em relaxa, em fa gràcia, m’agrada fixar-me en ells.

Hem vist ja al millor Kingue a la pista o encara té marge de millora?

Sempre se que tinc més per donar. Només si comparem entrenaments i competició, no té res a veure una cosa amb l’altre. És quelcom esperpèntic. He fet entrenaments perfectes i després competeixo molt malament…

Això ho diu tothom!

No no, de debò… per les condicions que tinc em passa això. He fet entrenaments molt bons i competicions penoses, amb el meu entrenador ho hem parlat. Tinc molt més a donar i crec que encara puc aportar molt més. Si no ho aconsegueixo transmetre mai doncs, és part de l’esport, ho hauré intentat.

De fet de tu se n’ha parlat sobre aquest aspecte… Creus que per edat encara ho pots millorar?

No tinc ni idea, però el meu objectiu és fer-ho. A vegades depenent la competició estic més relaxat i després no acabo de fer-ho bé. Però entreno sempre el millor que puc. A vegades estic pensant “què malament ho he fet per favor!” i no recordo que fa uns dies estava corrent en marques molt pitjors. Jo crec que la concentració es pot entrenar i és millorable, tinguis l’edat que tinguis.

Alex Kingue a la sortida de l’últim campionat absolut. Foto de Carrer Lliure

Algun somni dins de l’atletisme?

Molts! Masses! En el 200mll m’agradaria baixar de 21 segons, no ho veig com una obligació, és gairebé una cosa necessària per mi. Potser també la internacionalitat… passar al 400! En Samuel (Garcia) m’ha pressionat moltes vegades dient-me que tindria un 400 molt bo, potser ho provo amb regularitat un dia. El que no m’agrada és el 100m… se que és un sacrilegi pels velocistes dir-ho però, ho puc cridar ben alt.

Tens algun ídol dins del mon atlètic?

A mi m’hagués agradat fet Triple si hagués tingut les condicions. Així que et diré que m’encanta Benjamin Compaoré, de França. També soc fan de Pascal Martinot-Lagarde, de les tanques. En velocitat clarament Churandy Martina, té molt de carisma i personalitat.

A nivell català… diguem dos atletes amb els qui et quedes tant amb el tema personal com amb el tema atlètic…

Noi! Quina pregunta! Doncs hi ha tanta gent… et diria en Pol Retamal, perquè el vaig conèixer quan era un marrec i l’he seguit fins que ens ha començat a passar la mà per la cara. És atleta amb molt de nivell però a més a més és una gran persona. També et parlaria d’en Samu Garcia, no és català, però entrena aquí i gairebé ja és de la família. Tots voldríem córrer com ell un 400!

Curiosament, el Pol et pot semblar com un exemple a seguir, malgrat ser més jove…

Sens dubte. Tinc aquella enveja sana d’un nano que ho ha fet tot bé i li estan sortint les marques. A vegades ens “piquem” per veure si el puc guanyar o no. En tot cas, que jo pugui baixar de 21 segons és un altre assumpte, m’alegro molt per ell perque s’ho mereix.

Per acabar Alex… Què creus que li manca a l’atletisme català i a l’espanyol perquè tingui més imatge i més seguiment?

Just això ho parlàvem ahir amb els companys del Cornellà, la primera norma és queixar-se. Queixar-nos de tot el que no ens agrada. Però per part de tots els clubs i els atletes eh? No pot ser que tinguem situacions vergonyoses en campionats absoluts. En pistes on no està tot preparat, amb cambres de requeriments eternes, amb vent en contra… tenim aquí al costat l’Estadi Olímpic de Montjuïc… Perquè no l’utilitzem? I després, moure’ns més. Buscar les coses bones de cada ciutat, de cada club, intentar que els qui posen els diners puguin reclamar i puguin oferir-nos més. Falta anar tots a una. D’aquesta manera podríem créixer. Però les iniciatives escassegen i a vegades ens falta empenta.

distancia ı mans ı mascareta