Aleix Porras ha atès a CarrerLliure a través d’una videoconferència

L’opció d’anar a Lleida no està sobre la taula. En unes circumstàncies extraordinàries cal recolzar-se en una pantalla per poder parlar amb els atletes i preguntar-los com porten els dies. L’Aleix Porras (Lleida, 1999) aprofita el temps per entrenar, gràcies a “gent bona” que l’ha volgut ajudar.

Estava millor que mai. Amb més força i millor gambada. I l’any que ve, estarà encara millor. Per ser el primer català en baixar dels 50 segons als 400 metres tanques. Per somiar amb Tòquio. No, no vol somiar. Entrenar per Tòquio.

Es pot entrenar en dies de confinament?

Fem el que podem. En una situació així de complicada, hem tingut la sort que molta gent bona ens ha ajudat. Estem podent entrenar a un 70-80% del normal. De fet, com tots som a casa i no tenim res a fer, algunes tardes fins i tot doblem.

A més fas el voluntariat amb la Creu Roja.

Fa dos anys que col·laboro amb ells a nivell local. Ara, per l’emergència, fa bastanta falta: molts dels voluntaris són gent gran jubilada que no hi pot anar. Així que quan em criden, vaig.

La conseqüència esportiva de la crisi sanitària ha estat la cancel·lació dels JJOO.

Hi ha a qui l’endarreriment li ha anat millor i hi ha a qui pitjor. En el cas dels joves, tenim un any més per preparar els Jocs. Un any més de creixement físic i fisiològic que segurament permeti córrer en millors marques. A canvi, perdem un any de competicions. I jo a pista coberta no he competit…

Has estat aturat aquest hivern.

Vaig tenir un edema ossi. Una lesió així només es cura aturant el moviment que l’ha creat, i el meu el van provocar els cops amb les tanques i les corbes. Així que cal seguir entrenant d’altres aspectes. Vaig aprofitar per fer una molt bona base de core. Això m’ha permès fer els exercicis de gimnàs de manera més estable i, per tant, millor.

És a dir, que has millorat la força?

Nosaltres treballem el gimnàs en base a tres exercicis bàsics: el mig squad, la carregada i el press banca. Vaig passar de fer els test de mig squad de 120-130 kg a fer-los amb 170… i per què no vàrem voler apurar més. En carregada i pectoral, vaig passar de 75 a 90 kg. Són millores molt significatives en tots els factors de força.

Totalment.

I la força ha repercutit molt en les tanques. Vàrem començar a tocar els 400 tanques abans del confinament i estava arribant a 13 passes bastant fàcil. Altres anys, això només passava quan estava a ple rendiment. Normalment anava a 14. Així que vam començar a entrenar a 13, i estava arribant a la cinquena tanca fàcilment.

FÀCILMENT?

Sí. De la quarta a la cinquena tanques em costava perquè encara no estava en forma, però a nivell de passes…

Això pot portar associada una millora cronomètrica important, no?

Molts cops tendim a equivocar-nos i a pensar que si anem a 13 passes anirem més ràpid que a 14. La diferència és que a 13 passes pots córrer més, et permet aconseguir una major velocitat màxima entre tanques. Per exemple, fins ara, quan anava al màxim, trigava uns 3.80-3.90 segons entre tanques. No podia córrer més. Ara, el màxim pot ser és de 3.60 segons.

És a dir, que pots anar més ràpid entre tanques.

Exacte. El fet d’anar a 13 passes em permet posar el límit més baix. Si ara faig una sèrie de dues tanques al 100%, podré fer-la amb 3.60 segons entre les tanques.

A més, ara podràs passar totes les tanques amb la mateixa cama.

Vinc dels 110 m.t., i això fa que amb una cama passi molt bé les tanques i amb l’altra no tant. Quan ataco amb la dolenta, perdo temps perquè caic molt endarrere. És com frenar i tornar a començar. En canvi, amb la bona, només caure ja estic fent un altre pas. Quan vagi còmode amb una cursa a 13 passes, aniré molt millor.

Tirem la vista enrere. En aquests dos darrers anys has trencat la barrera dels 51 segons i t’has establert en els 50 i escaig. Però a final de temporada, dona la sensació que sempre apareix algun problemet físic…

Els darrers dos anys el problema ha estat a la zona de l’abductor, fins que s’ha acabat convertint en edema ossi. Ara ja sabem bé el que hi ha i com treballar-ho. Això m’ha acabat posant en una posició… Si ara dic “aquesta temporada correré en 49.5”, la gent dirà que m’estic flipant una mica; en canvi, si corro en 49.5 ningú no es sorprendrà.

Així que correràs en 49.5?

No tinc fixada una marca que crec que valgui. El que sé és que si aquest any hagués competit, hagués corregut molt. Però tampoc m’agrada jugar-me-la i dir que correré tant. Estic segur que sortirà. I el dia que surti una marca de 49 segons, no serà un 49.99.

Comentaves que a la gent li costarà il·lusionar-se amb una marca teva. Tenim molta mania en posar pressió quan els atletes sou molt joves.

L’evolució d’un atleta va a trams, l’estrany és que la trajectòria sigui sempre ascendent. El 80-90% dels atletes d’alt rendiment pugen de nivell, s’estabilitzen i després tornen a pujar.

Els darrers dos anys m’he volgut establir a l’elit dels 400 tanques espanyols, i crec que ho he aconseguit. Ara, en el 400 tanques estatal està el Sergio [Fernández] i després el [Mark] Ujakpor i jo. A partir d’aquí hi ha gent que està corrent però encara no està amb nosaltres.

Per cert, el nivell del 400 tanques s’ha disparat els darrers anys…

És important, això fa que la gent corri més. Però jo prefereixo no fixar-me en els del darrere, sinó en els que estan al davant.

En noies ha passat una cosa similar, hi ha un grapat de joves per sota del minut.

El ‘quatre tanques’ femení feia anys que havia quedat en una espècie d’stand-by. Ara comença a aparèixer gent: la Sara [Gallego], la Salma [Celeste Paralluelo]… Quan algú suma, sol portar a més gent a la prova, com ha passat amb el 400 masculí.

De fet, el relleu 4×400 s’ha posat dur…

I més per mi. En pista coberta, quan em dedico només als 400 llisos, cada any hi he estat. Tant a Glasgow [Europeu 2019] com a Birmingham [Mundial 2018] vaig ser titular a l’equip de relleus. En canvi, com a l’aire lliure corro 400 tanques i gairebé mai faig llisos, no solc aconseguir entrar. Em dona la sensació que si dediqués una temporada d’aire lliure als 400 llisos, passaria com a pista coberta.

Això genera frustració?

No. Jo vull anar als Jocs Olímpics, però hi vull anar en 400 tanques, no al relleu. Tot i que si m’ho demanen, òbviament hi aniré.

Vols ser a Tòquio 2021?

Vull anar-hi, com qualsevol atleta. Com tu. És la gran fita de l’atletisme. Voler no vol dir que tingui possibilitats clares, que sigui fàcil, que ho vagi a fer. No. “Vull anar-hi” vol dir que estic entrenant moltíssim, i que entrenaré moltíssim i que competiré moltíssim i faré el màxim per poder anar-hi en 400 tanques.

El nou sistema del World Ranking obliga a no córrer molt un dia, sinó a fer, probablement, cinc curses per sota dels 50 segons. Això són paraules majors.

És la cirereta del pastís. Afortunadament, sóc una persona que acostumo a competir bastant, no faig només una cursa. No crec que em perjudiqui.

Com és entrenar a Lleida? Hi falta alguna cosa?

Lleida té el pitjor de cada estació. A l’hivern fa molta boira i fred; a l’estiu molta calor. Ens falta un mòdul, una recta coberta que ens permeti escalfar i sortir només per fer les sèries.

Porras, Erta, Quiñónez… tot i les condicions, sembla que Lleida té quelcom d’especial?

L’altre dia ho parlava amb l’Arnau Monné, que és de Mollerussa. Ell deia que si pots fer un 300 en 35 segons en aquestes condicions, segur que quan vagis a competir faràs 34 tranquil·lament.

A mi em passa quan preparo els 400 llisos en pista coberta. En competició passo el 300 per exemple a 34.2 tranquil·lament… i en canvi el dimecres abans faig un 300 a tope en 34.8, acabant mort.

Les noves generacions dels 400 llisos i amb tanques venen forts. T’apretaran!

Està clar, però com t’he dit abans prefereixo fixar-me en els de dalt abans que en els de baix. L’altre dia, el Sergio [Fernández] em va enviar un àudio de whatsapp, dient que espavilés que els d’abaix pujaven amb força. Li vaig respondre, “jo sí que et faré suar a tu!”.

El seu rècord d’Espanya és un objectiu?

M’emplenaria d’orgull ser el millor català de la història de la prova [ara mateix ho és el Javier Delgado amb 50.28]. Però després toca anar a pel Sergio, no queda una altra. Quan comences no pots parar, i jo no em poso límits. Crec que tinc les capacitats per aconseguir una marca com la seva.

A vegades em fa broma. “Me vas a quitar el récord de España”, em diu, “pero el que tengo ahora; el que voy a hacer se va a quedar años”.

Sembla que hi ha molt bon ambient dins la prova.

Has de gaudir tant en competicions com entrenant. Si no gaudeixes entrenant, no faràs 3×300 i acabaràs vomitant; i si no ets amic dels teus rivals, aniràs a competir per cabrejar-te. Jo prefereixo riure, saludar i passar-ho bé. En acabar la cursa, si han corregut millor que tu, amb qui t’has d’enfadar és amb tu, no amb el rival.