Risc de Rebrot?

Risc de Rebrot?

L’atletisme viu amb pessimisme i por la situació actual, un moment que empenta a l’abisme els clubs esportius, davant el poc marge de maniobra de les federacions i SGEAF. Però, realment, quin perill té entrenar en una pista atlètica? Hem viscut molts casos? Ho analitzem amb les entitats catalanes

Ara fa uns dies, els companys d’UGE Badalona es preguntaven si els clubs d’atletisme havien tingut molts casos oficials de COVID-19 a nivell intern i quin risc de crear una cadena de rebrots hi podia haver. S’ho preguntaven perquè ells no havien viscut cap positiu, ni a l’escola ni als grups de tecnificiació, només algun atleta confinat degut a un contacte directe extern, però donant negatiu a través de les proves PCR. El debat, que ja fa temps que campa per l’ambient, estava més viu que mai: Hi ha risc practicant atletisme en una pista a l’aire lliure?

Ara fa una setmana que es va decidir que els clubs catalans no podien accedir a les pistes d’entrenament degut a la situació pandèmica, a una forta pujada dels casos greus i de les morts de COVID-19 en les últimes setmanes. Diversos sectors han estat els qui més ho han patit: restauració, comerç, cultura i esport (futbol elit a banda). En aquest últim, l’esport amateurs i els esportistes d’alt nivell veien com només els centres d’alt rendiment continuaven treballant. Què passava amb la resta? Alguns van decidir demanar a l’ajuntament una concessió.

Però, quants casos reals han tingut els clubs? Carrer Lliure ha demanat a diverses entitats catalanes a nivell atlètic que expliquessin les seves situacions. Tenint en compte que és un tema delicat i en línies generals l’anonimat de casos positius o d’aïllats s’ha de mantenir, només ens volem fixar grosso modo amb les situacions.

Trobem, per exemple, que diversos clubs petits no han tingut ni casos positius ni atletes o entrenadors aïllats. És el cas del CAPS (Club Atletisme Pobla de Segur), el Club Atletisme Torelló, i AA Xafatolls a Mollerussa. Tampoc n’han tingut els dos clubs de la ciutat de Tarragona, aquests molt més grans, el Nàstic i el CAT. Per tant, en el seu cas, no han hagut d’aturar cap dels grups ni ha vist com cap dels seus atletes es contagiava, ni dins ni fora.

A la província de Barcelona, els clubs han tingut alguna situació d’avís de COVID, però en general les decisions s’han pres per precaució. A Granollers, el club ha tingut 0 positius, tot i que han vist con a l’escola algun atleta s’ha hagut de confinar per contacte extern. El mateix ha passat amb l’Agrupació, on atletes de l’escola han fet quarantena per precaució per contactes amb nens dels col·legis. CA Igualada i CA Manresa, els dos clubs més grans de la Catalunya Central, tampoc han aturat la seva activitat global, tot i que algun grup de l’escola s’ha confinat per precaució degut a un possible contacte extern de positiu, però sense casos dins.

També a Barcelona, el CE Universitari comparteix pista amb altres esportistes. Cap positiu al club, només quarantena d’algun nen o nena de l’escola per positius als col·legis pertinents. Clubs com CA Olesa o Cornellà Atlètic també han viscut el confinament d’algun dels atletes més petits però amb els testos PCR han donat negatiu.

Dos clubs més del Baix Llobregat, CASAB (Sant Andreu de la Barca) i Club Atletisme Gavà han vist com a les seves escoles havien de confinar algun grup. En el cas dels primers amb un cas positiu per contacte extern detectat al moment (cap dins del club) i en el cas del club resident a la Bòbila, quarantena del grup bombolla (atletes i entrenadores) però tots negatius un cop fet el PCR.

A Figueres també han viscut algun confinament preventiu a l’escola però sense viure positius directes, casos semblants als de la resta de clubs gironins.

Els dos casos més complexos son els de l’Atletisme Sant Just i el RUA (Ripollet). Els del Baix, una atleta va donar positiu per COVID per contacte amb una companya a l’institut, però va complir de manera rigorosa el confinament i ningú del club és va contagiar. 0 positius a les pistes. En el cas del club del Vallès Oriental, van patir dos positiu i es van poder aïllar sense problemes, seguint la seva activitat. Ambdós eren positiu contagiats fora del club.


En aquesta notícia del El Periódico s’explicava una de les notícies del passat estiu, quan es va confinar el barri de la Torrassa de L’Hospitalet de Llobregat. En la mateixa notícia es destacava que l’alcaldessa Núria Marín decidia també tancar les pistes esportives a l’aire lliure. En aquell moment hi havia el debat de saber què s’havia de tancar exactament Marín explicava que ho feia per evitar que la gent jove “s’unís” i s’ajuntessin a la ciutat en una zona a fer esport. Argument vàlid si parlem de grups que no estan organitzats ni ordenats però, és vàlid per a les pistes d’atletisme com a passat ara?

També Vic i Manlleu una setmana abans del tancament total van pensar en no permetre l’accés a les instal·lacions esportives a tots els qui practicaven alguna de les diferents disciplines, sense determinar si es referien als esports en pavellons o en aire lliure. En general, tot es devia a la situació d’ambdues ciutats (Vic era la ciutat de Catalunya amb el risc de rebrot més alt) i que això ajudava a aturar els desplaçaments per les activitats socials, per tant res a veure amb la situació pròpiament que et podries trobar dins de les pistes.

El portal de twitter Corona-Dades és un dels més importants que ha nascut a la xarxa catalana en els últims mesos, arrel de la pandèmia. El gestiona un economista que cada dia penja l’actualització dels nous casos, les noves defuncions, la situació de la corba i els possibles rebrots. Consultat per Carrer Lliure, el seu ideòleg ens explica que no entèn com pot ser que el govern català tanqui les instal·lacions esportives a nivell general, sense mirar el cas concret de cada esport, sense determinar ni la superfície ni el gruix d’esportistes. És complicat, fins i tot pels governants, determinar quina quantitat de positius ha general l’esport.

Com s’observa en aquest tuit, més de 5000 persones van votar en aquesta enquesta i gairebé el 50% estaven a favor de la rectificació del govern perquè permetés la reactivació de l’esport de nou. És obvi que això no és vinculant, però sí ho son les dades que va presentar: És molt possible que un des motius fos la quantitat diferenciada de PCR positius aquella setmana en les edats compreses entre els 0 i els 40 anys, gairebé 54.000. Clar que també és un tram més actiu i amb més opció de fer-se aquestes proves (també amb més risc de mobilitat).

I què passa a la resta d’Europa? El portal Vilaweb ho explica de manera genial en aquest article. Veiem que Portugal, Suïssa, Països Baixos, Escòcia i tots els estats escandinaus mantenen obertes les instal·lacions, mentre que Itàlia, Grècia, l’Europa Central (Alemanya, Polònia, Hongria, República Txeca) i Anglaterra i Irlanda van decidir tancar, tot i que cada país amb les seves excepcions. Si ens fixem en el risc de rebrot, en tots els països que han decidit tancar les instal·lacions el punt se situa per sobre dels 600, excepte Països Baixos, que ho manté tot obert malgrat superar-ho també. Per contra, Polònia, amb un risc baixíssim (94), ha decidit tancar.

No deixa de ser curiós que un país com Alemanya tanqui les instal·lacions i en canvi no tingui el confinament nocturn. És doncs més perillós entrenar en una pista que sortir de nit? És possible que tot vaig amb la idiosincràsia de cada estat, però no deixa de ser sorprenent com l’esport sol ser dels primers sacrificats (cultura i restauració a banda) sense proves clares de ser un nucli de contagis, almenys en esports a l’aire lliure.

Els experts no solen atribuir el tancament de les instal·lacions esportives a la millora en la situació de la corba. Veiem els últims tuits de l’analista de dades Gerard Giménez, que evoca una sèrie de mesures que han pogut ajudar a pal·liar aquest risc de rebrot, mesures en les quals no hi és el tancament de les pistes i de les instal·lacions en aire lliure:

El sector de l’atletisme està indignat realment. Diversos clubs han pogut obrir les pistes puntualment en les últimes hores per fer entrenar els atletes d’alt nivell o amb llicència espanyola, però en clubs petits o mitjans, aquestes possibilitats es redueixen, doncs l’ajuntament no té tant recorregut per poder satisfer a tothom. S’ha de conformar sempre en ser un dels primers en pagar els plats trencats. Recordem que durant el juny, les entitats es van passar setmanes preparant els plans de seguretat, plans que quatres mesos després son paper mullat.

Realment hi ha risc de rebrot a les pistes d’atletisme? O han agrupat l’esport amb la resta (el qual, malgrat no investigar, no queda pas clar que també n’hi hagi) de disciplines per no haver de treballar cada cas? Son conscients de l’enorme pèrdua econòmica (i perquè no, de salut) per executar aquesta mesura? Saben que en el tant per cent de casos positius importats des d’una pista és baixíssim? No sembla que la solució tingui un final ràpid, tret que decideixin aixecar la prohibició. Mentrestant, els atletes entrenen al carrer o al parc, on sembla ser, pel que es pot entendre, que tenen menys risc de contagi. Segur?

L’altre pregunta que ens hauríem de fer és: els atletes i els clubs ho estem fent tot bé o hi ha coses que son incontrolables? Les fotografies a les competicions i les celebracions es poden evitar? Necessitem més temps per tenir-ho clar o les coses bàsiques les apliquem amb correcció? Qualsevol detall pot arribar a ser important per sumar punts si tenint en compte que l’esport és dels primers dagnificats.

distancia ı mans ı mascareta