Gairebé 20 anys després, el CA Terres de l’Ebre lluita per millorar una situació difícil. En una ciutat on l’esport sembla que ha anat desapareixent dels focus i de l’elit, encaixonada entre poblacions on sí hi ha un interès més gran per l’atletisme. L’entitat tortosina ha obtingut recentment alguna vella reivindicació. Però volen més. Els atletes s’ho mereixen. L’entorn s’ho mereix.

Passejo en un dia ennuvolat (però amb una xafogor destacada) pel casc antic de la ciutat de Tortosa, capital del Baix Ebre, nucli central de les terres ebrenques, municipi amb molta història, des de la incorporació a la Corona d’Aragó l’any 1148 fins a la destrucció de gran part del poble durant la Guerra Civil. Si observem amb atenció, les parets de la Catedral o de la Suda respiren relats de lluites per tots cantons.

No molt lluny de la riba de l’Ebre (a uns set minuts en un passeig tranquil) trobem la zona esportiva. Si vens a buscar esport de parquet, trobes un pavelló prou arreglat. Si vens a buscar atletisme costa més de copsar on estan les pistes. Amagades en un camp de gespa artificial, apareixen tres carrils a la dreta i a les corbes i sis carrils a l’esquerra. A primer cop d’ull pensaries que és una pista annexa. Però no. Son les pistes oficials de Tortosa.

En aquestes pistes entrena el CA Terres de l’Ebre, una entitat amb gairebé 20 anys d’història (abans la secció pertanyia al Club Natació Tortosa) i 240 socis (169 atletes d’escola), que ha crescut al llarg dels anys gràcies a la tasca dels entrenadors i de la direcció esportiva, que esgarrapa any rere any de l’Ajuntament alguna millora per fer la vida dels atletes molt mes fàcil.

Ens rep a la porta un dels artífexs d’aquest projecte, l’Álvaro Aljarilla, ex atleta internacional de velocitat, durant molts anys al CAR de Sant Cugat, que ara viu una segona joventut a la seva terra barallant-se amb altres objectius. També ens acompanya l’Arantxa Rius (encarregada de l’escola) i el David Sánchez (entrenador i atleta). Ens obren les pistes per a nosaltres. Ens volen ensenyar com és ara i com ha estat aquest recinte durant els últims anys.

El primer que observem és que el tartà és relativament nou, fa poc que s’ha canviat. És una reivindicació habitual dels clubs en aquests anys, un canvi de superfície gastada i malmesa per evitar lesions dels atletes. Però no sempre és fàcil. “Arrel de la medalla 4×400 al campionat de Catalunya absolut, l’alcaldessa ens comenta que volen canviar el tartà, però que el pressupost que havia vist era massa car, que no podia ser” ens explica l’Álvaro. “Menys mal que tenia un PDF del CA Ascó, que havien canviat feia poc el seu tartà amb un material més barat (sportflex) i li vaig enviar tal qual. Ho van veure bé i ho van aprovar” ens relata.

“El que volem és una pista com Déu mana” ens comenta l’Arantxa Rius. “No podem fer llançaments, tenim tres carrils, això del tartà va estar molt bé, però necessitem molt més” ens diu. “Tenim un sorral per als llançadors, ens havien de posar una xarxa per llançar, però de moment res. No podem tenir un grup sòlid d’aquestes disciplines” explica l’Álvaro. “A més, hauries de veure això una tarda d’un dia normal, perquè aquí també entrenen clubs de futbol, més d’un accident n’hem tingut a la pista” sentencia.

I és cert que la impressió que dona si imaginem una tarda normal durant l’any no convida a l’optimisme. Els carrils literalment toquen a la gespa del camp, el passadís que comunica amb els vestidors creua les rectes situades al nord, el magatzem que utilitza el club com a gimnàs no compleix cap tipus de garanties, i la reducció de les zones exteriors a la gespa o a la pista pot provocar accidents durant la pràctica de salts, llançaments o durant l’escalfament.

“El futbol sempre s’ho emporta tot” ens diu l’Arantxa. “Quan veus el que destina l’Ajuntament al nostre club i que li destinen a ells, competint en divisions molt baixes, no t’ho pots creure”. Amb tot, el consistori va oferir una opció abans del canvi de tartà. “Ens van ensenyar els plànols de Tortosa i ens van dir que era impossible construir una pista per diferents motius. Ens enviaven a Jesús, una pedania del municipi. Però ens van donar un termini de cinc anys. Jo no podia esperar tant, els meus atletes s’haguessin fet pols amb el tartà antic. Vam decidir que canviar aquest tartà era el millor, però pots comptar si un cop així seguiran pensant en el projecte de la pista” ens explica l’Álvaro.

Hem pogut parlar també amb l’Ajuntament de Tortosa. El regidor d’Esports, Ximo Martorell, ens explica que la nova pista encara és una prioritat. “La construcció d’una nova pista d’atletisme al poble de Jesús continua sent un objectiu d’aquest govern municipal. No obstant això, la qüestió no és fàcil ja que no es disposa encara dels terrenys, i el procés pot ser llarg” ens comenta Martorell. “De moment, el govern municipal ha efectuat tot un seguit de millores a les actuals instal·lacions de l’estadi per afavorir els entrenaments del club” sentencia.

“La pista només fa 368 metres de corda, pots fer un 400 sortint de la recta” ens diu en David. “Clar, per entrenar pot fer un servei concret, però oblidem-nos de competicions de cap tipus”. comenta. “A més, encara no està homologada, doncs ens van pintar les línies malament. Estem en aquella situació on no et pots queixar molt perquè almenys el tartà t’ho van canviar, però alhora ho mires amb deteniment i tot sembla un desastre” argumenta l’Arantxa.

El club pot organitzar competicions de promocions, però no amb totes les proves. Això provoca que a nivell econòmic tampoc es pugui buscar un benefici que molts altres clubs poden adquirir. L’Ajuntament de Tortosa només sembla haver reaccionat amb els resultats del club dels últims anys. Amb tot, a banda del canvi del tartà i la col·locació de petites tanques per intentar separar gespa i pista, no s’esperen altres millores ens els propers temps (i menys amb la crisi actual).

“El quid de la qüestió, ja no només per a nosaltres, sinó per a tot Tortosa, seria que es fes una pista com toca” ens diu l’Álvaro. “Amb tot homologat, un bon gimnàs, la zona de llançaments i salts i els vestidors. Cridaria molt més l’atenció a una ciutat de més de 30.000 habitants. Podries fer campionats i controls, tenir més atletes i al final això seria un benefici econòmic per a tots” conclou.

A banda de la situació de la pista, el club ha de fer front a uns veïns que aposten molt més per l’atletisme. “Si mires amunt tens Tarragona, però ben al costat tenim Amposta, on l’Ajuntament posa molts recursos per a l’atletisme. No només pel club, l’UA Montsià, també pel centre de tecnificació. Les subvencions que tenen allà son més grans que les d’aquí” explica l’Álvaro. “A banda del centre de tecnificació, en general, aposten fort per l’esport i per tant l’atletisme es veu beneficiat. Nosaltres piquem molta pedra i veiem pocs resultats. A Amposta compaginen estudis i entrenament i això pot atraure a nens i nenes d’aquí” ens explica en David.

Però el club crea propostes per seguir endavant. Han elaborat fa poc un programa d’entrenament per als atletes que van a estudiar a les universitats de Barcelona o Tarragona, per poder seguir vinculats als club. Això provoca que en els últims anys l’entitat hagi pogut competir a les lligues catalanes. A les nacionals, l’afiliació amb l’Agrupació de Catalunya provoca que diversos atletes hi puguin participar. L’esforç d’entrenadors i corredors ha servit per adquirir bons resultats i poder anar a la seu municipal a reclamar millores (el tartà, la zona annexa amb gespa per a l’escalfament, les tanques de seguretat…). No obstant, els socis i les famílies volen condicions òptimes i no sempre és fàcil.

“Apostem molt econòmicament a nivell personal. Hem comprat recentment material per a la millora dels entrenaments, tot i que segons com no podem utilitzar certes coses a la pista, com ara els utensilis tradicionals per fer arrossegament de pes” ens comenta l’Álvaro. “Intentem fer tota la difusió possible a través de les Xarxes Socials de cara a adquirir nous atletes. Vam començar amb 80 a l’escola. La feina que fa l’Arantxa, per exemple, que és professora, és molt útil per a buscar nous nens i nenes” relata.

En aquests 18 anys en solitari, l’ATE ha viscut molts moments a destacar i l’evolució ha sigut positiva. “D’ençà a l’època de l’inici, on entrenàvem en camp de terra, això és glòria” comenta l’Arantxa Rius. Ara bé, els resultats actuals comencen a ser destacats i sembla que els atletes i el club avancen més ràpids que la infraestructura. “Els guanyadors de les últimes medalles venen tots des de molt petits al club. Amb il·lusió busquen millorar, però només amb això no és pot evolucionar. Quan van guanyar la medalla als relleus vaig voler reivindicar una situació que és dolorosa: sumem i sumem i sembla que ens fan poc cas” assegura l‘Álvaro.

Quines solucions aporta el club de cara a millorar aquesta situació? Des de la creació d’un centre semblant al que existeix a Amposta, fins a tirar endavant el projecte de la pista nova. L’arribada de nous nens i nenes, de tècnics per poder dividir-se els grups i un emplaçament individual i propi de l’atletisme facilitarien les coses, però a curt termini, i més en un any de total recessió, sembla gairebé impossible.

El regidor d’esports, Ximo Martorell considera que el consistori tortosí aposta fort per l’esport al municipi. “Tortosa ha doblat la quantitat de les subvencions a les entitats esportives per ajudar, en aquests moments complexos, a tots els clubs esportius de la ciutat. Comptem amb una elevada activitat esportiva, fet que esdevé un àmbit molt actiu de la societat tortosina, i des de l’Ajuntament s’està treballant per mantenir i incrementar les ajudes que es destinen” explica el regidor.

L’Álvaro, l’Arantxa i el David dibuixen un futur d’esperança per a l’ATE. Sens dubte, la lluita constant per aconseguir els objectius d’un club amb ganes de créixer seguirà. No obstant, com ells diuen, no tot és lluitar i resistir. Cal un esforç de tots, i en especial dels qui manen, per a col·locar l’atletisme ebrenc, i en concret a Tortosa, en una situació favorable. No només quan hi ha bons resultats. I sobretot, no només quan s’utilitza per quedar bé. La resiliència continuarà a la riba de l’Ebre.