El malson d’un dia de tardor

El malson d’un dia de tardor

Durant una catàstrofe d’aquesta natura irreparablement enfadada amb l’ésser humà, un petit club d’atletisme va viure la pitjor experiència de la seva vida. Mesos després, aixequen el cap sols, sense ningú, per poder subsistir en un món que se’ls vol menjar.

22 d’octubre. Arbeca, Lleida. Uns aiguats mai vistos fan desbordar rius, recs, canals i clavegueram. El curs fluvial de la comarca, el rec de la Femosa, com si d’un enuig celestial es tractés, es va rebentar amb una força descomunal i va convertir la petita població de Les Garrigues en una autèntica piscina natural. Els carrers més baixos, les carreteres radials, camins, garatges, soterranis, instal·lacions municipals… el poder de l’aigua va fer acte de presència sense avisar-ne, inundant vides, somnis, projectes i famílies.

Hores després de la inundació encara es podia veure tot ple de fang i aigua. Foto de Sandra Sarri

En un moment donat, un cotxe amb dues persones dins apareixia del no-res tot entrant al poble des de les Borges Blanques. Just a l’entrada s’hi troben les pistes d’atletisme municipals. Allà, els dos ocupants del cotxe van veure com, en pocs minuts, s’omplia el camí d’aigua bruta, plena de fang, i convertia tot el complex en un llac, amb una forta riuada que s’ho emportava tot. Els dos ocupants van saltar del cotxe i amb determinació van decidir creuar la pista d’atletisme, després de salta la tanca, superar l’immens toll d’aigua amb valentia, i restar immòbils al punt més alt, la graderia. Allà van esperar. La violència de l’aigua s’ho havia cruspit tot.

L’estat de la pista i les zones properes el dia després de la riuada. Foto de Sandra Sarri

“Tot això era aigua. No hi podies caminar pas. Vaig venir passades 24 hores i no podia pas ser: les pistes no hi eren, estaven cobertes de fang” ens explica la Sandra Sarri, entrenadora, en el moment que posem per primer cop el peu a les instal·lacions. Les pistes d’atletisme d’Arbeca tenen un encant sincer. Pertanyen a un petit poble de poc més de 2000 habitants, apartades del nucli central elevat, petites i acollidores. Comencem a caminar. Al principi no ho sembla, però després copsem el desastre: el tartà no permet la pràctica de l’atletisme. “La inundació ens va emplenar el tartà de fang, va fer desaparèixer el matalàs d’alçada, ens va inutilitzar els artefactes de llançaments dins del cobert, va eliminar el fossat de llargada i va inundar el camp de futbol. Una autèntica catàstrofe” ens explica la Sandra, tot aguantant la mirada a l’horitzó.

L’Estat del tartà quan va desaparèixer l’aigua. Foto de Sandra Sarri

Després d’un petit tomb apareix una nova protagonista. La Marina Fuchó, entrenadora de promoció, ens saluda i ens explica la història dels dos ocupants del cotxe que van salvar les seves vides en un acte de valor. “eren el meu pare i la seva parella. La força de l’aigua era tan gran que no podien fer res més, van passar moments de por” ens explica. Mentre seguim caminant, observem la situació actual. Unes setmanes abans, una màquina d’aigua a pressió va eliminar tot el fang de la pista, però també va arrencar part de la superfície central. A més, mentre trepitges el terra, el peu es va enfonsant degut als diversos forats. A la cantonada esquerre, la rampa recta de llançament de javelina està totalment mossegada. A la part més exterior, la recta del fossat de llargada ha quedat totalment malmesa.

L’Estat actual del tartà, amb el tros més gran sense poder-se utilitzar. Foto de Carrer Lliure

“L’anella de llançaments també va quedar inutilitzable. Després de tot això, va venir el delegat d’esports de Lleida i al veure tot plegat ens ho va dir clarament: la pista s’ha de fer nova” explica la Sandra. Joan Segura, el delegat, va venir quinze dies després de la inundació i va ser clar amb l’ajuntament d’Arbeca. La pràctica de l’esport quedava prohibida i la pista i el camp de futbol s’havien de canviar, o com a mínim era recomanable. És llavors quan apareix a l’escena l’Anaís Egea, regidora d’urbanisme d’Arbeca. L’Anaís, amb empenta, ens explica el que van viure amb els ulls municipals. “Arbeca no té prous diners per afrontar això. Hem fet el que hem pogut, hem netejat el tartà, però s’han de fer moltes altres coses. Pensa que portem mesos arreglant el poble, tot va quedar molt malament. I a més, no fa gaire que vam aprovar els pressupostos municipals, així que tot s’acumula” ens explica.

L’equip de futbol rep l’ajuda de Les Borges Blanques, que els hi cedeix l’estadi. Però, i l’atletisme? Què passa amb ells? Tan la Sandra com la Marina pertanyen al Joventut Atlètica Arbeca, un dels pioners de la pràctica d’aquest esport a les Terres de Lleida, un dels pocs clubs amb pista a la zona i per tant, tot un referent. Aquest referent, si observes amb determinació, es pot comprovar en proves com el cros o el mig-fons de promoció. A aquest club pertanyen l’Aida i l’Andrea Alemany, l’Oxana Bonjorn i l’Érika Robleda, campiones amb Catalunya en el Cros estatal. L’Aida, a més, atleta internacional. També hi va pertànyer la Núria Tilló, ara als Estats Units. “Tot això ens ha vingut en plena preparació de la temporada. El grup que entreno porten un any fabulós i volem seguir igual. Hem hagut de buscar-nos la vida per poder entrenar, ho hem fet separats, unes en una pista, les altres al turó del poble… per això estic tan orgullosa de l’últim èxit aconseguit a Elgoibarens relata la Sandra.

La Sandra Sarri i l’Anaís Guerra en un moment de la conversa. Foto Carrer Lliure

El club es va reunir d’urgència dies després. La situació era crítica. Veien en clar risc perdre socis, gent de pobles veïns que venien per la pista i ara veien com això no era pas possible. L’informe era clar: s’havia de replanar el terreny de nou, adequar-ho, canviar-ho tot, però això era inviable. “No et diré la xifra que costaria això perquè és marejant” ens diu l’Anaís Egea. “No ens ho podem permetre. En tot cas, el compromís de l’ajuntament és clar: volem ajudar el club, és un actiu molt important del poble”. La solució pot passar en fer un retopping a la pista, posar peces de tartà en els llocs on hi manca. Però el gran problema al que s’enfronta el JA Arbeca és la marxa dels socis. Ja han patit una baixada en aquests mesos, i l’esforç del club passa per evitar mals majors en aquest sentit.

Les diferents clapes en una de les entrades a la pista. Foto de Carrer Lliure

Quan cau el dia, els atletes de promoció i del grup de mig-fons apareixen a la pista. Aparentment feliços, aparentment enèrgics. Tot just fa uns dies que els hi van donar permís per poder tornar a entrenar. L’afluència ha baixat, però esperen recuperar-la amb el pas del temps. “per sort, l’últim temporal Glòria no ens va afectar gaire” ens diu la Sandra rient. Això segur. El somriure no l’ha perdut ningú. Segueixen creient en l’atletisme com a via d’escapament, com a esport que els hi dona la felicitat. Els pares, satisfets de poder tornar a la pista i no haver de deixar els nens a les fosques a les zones altes del poble. El grup de l’Aida, l’Andrea, l’Oxana i l’Érika (ella entrena a Barcelona), que s’havien repartit entre altres poblacions durant aquests mesos (sobretot Balaguer) ara es reagrupen de nou per tornar a buscar objectius ambiciosos.

Els atletes del grup de mig-fons escalfant a les pistes. Foto de Carrer Lliure

“Necessitem subvencions d’alguna banda. L’Ajuntament no ens pot ajudar més. Hem rebut suport i bones paraules de clubs i federacions, però malauradament amb això no és suficient” explica la Sandra. “També hem d’esperar l’assegurança, veurem quan ens cau. Fem tot el possible” comenta l’Anaís Egea. Ajuntament i club mantenen una bona relació i van junts en aquesta batalla, però el primer té molts fronts oberts. “Aquí al costat hi havia una pista de pàdel. Ara tampoc es pot utilitzar. Encara queden camins i garatges per arreglar. I el més urgent, tenir la piscina municipal de cara a l’estiu, sinó aquí et pots morir” adverteix l’Anaís.

l’entrada de les Pistes municipals d’Arbeca. Foto de Carrer Lliure

S’han perdut somnis. S’han perdut hores d’esforços i sacrificis. Tot plegat per la força de la naturalesa, implacable, imponent. El magnífic grup de cros guanyador a Elgoibar segueix creixent i entrenant, han fet costat al club, i això s’ha agraït de manera infinita. Tothom confia en aquesta petita institució històrica. Però no hi ha prou. Corren el risc de perdre-ho tot. I, mirant per últim cop la pista, la seva gent, el seu grup, la seva feina, no s’hauria de permetre. Arbeca és atletisme. I el Joventut és Arbeca.