EL Míting de Barcelona va acompanyar les últimes hores de dia a la ciutat, deixant rècords de postal. Sara Gallego i Javi Delgado, protagonistes catalans de la jornada.
L’atletisme és aquest esport meravellós en què els aficionats i l’elit comparteixen espai, moments i competicions. En l’actualitat, amb els protocols per frenar l’expansió de la COVID-19, aquesta igualtat entre els atletes (semi)professionals i els més amateurs es fa més patent que mai. Bona mostra va ser-ne el Míting de Barcelona celebrat el passat dimarts dia 22 de setembre a l’Estadi Joan Serrahima. A la cua d’accés a la competició, extensa per l’atenció de l’organització a prendre les mesures més severes front la panèmia, era fàcil trobar-se al costat d’estrelles com l’Ouassim Oumaiz, el Fernando Carro o l’Alexandra Tavernier.
Aquesta proximitat amb els noms encarregats de brillar a nivell mundial, i de batre rècords de tot tipus, permet a l’aficionat de submergir-se en l’essència d’un esport que respira passió per allà on passa. La familiaritat amb l’elit, a més, no es va quedar a la cua d’entrada. Els atletes escalfen a la vora del públic, intercanvien impressions i fan broma: anar a una competició atlètica no vol dir, només, veure concursos i curses de nivell, sinó que permet valorar la dimensió humana rere l’atleta. Permet veure la persona rere la càmera. Permet, de nou, entrar en un pla d’igualtat amb els nostres referents.
Aquest era l’ambient que es respirava dimarts a l’Estadi Joan Serrahima de Barcelona. Si més no, fins que la competició va iniciar-se i els tanquistes Javier Delgado (FC Barcelona) i Sara Gallego (Hospitalet At.) van encarregar-se de recordar-nos el que ens diferencia d’ells. La capacitat, innata i treballada fins l’extrem, de córrer a velocitats boges. El primer iniciava la jornada amb un rècord de Catalunya de 36.23 als 300 tanques. La segona, l’acompanyava minuts després cobrint la distància en 40.18 rebentant la plusmarca estatal en 1.8 segons: una barbaritat.
Amb la idea, ara ja clara, que esperava una jornada d’un nivell atlètic espectacular, la grada centrava un cop més l’atenció a l’anell mentre els concursos despuntaven passant un xic desapercebuts. Així, pocs vàrem fixar-nos en les marques personals del Miguel Gómez (Playas de Castellón) al llançament de pes, amb 17.64, que el situa com a quart millor Sub20 de la història; o en els 12.68 (+1.0) de la Diwa Vila (Cornellà At.) al triple salt. Els júniors, en una temporada desastrosa sense Campionat d’Espanya de pista coberta, i amb un d’aire lliure envoltat d’interrogants i dubtes, van demostrar una il·lusió i ganes envejables.
Mentre els concursos avançaven el sol baixava per l’horitzó, tenyint el cel de colors ataronjats i rogencs i dotant Serrahima d’aquella aura màgica que en ocasions desprèn la muntanya de Montjuïc. A cada nova tonalitat, la pistola dels jutges donava una sortida: la del 300 femení, amb la victòria de la Patricia Urquia (Alcampo Scorpio-71) en 39.71; la del 150 masculí, prova rapidíssima guanyada pel Daniel Rodríguez (Playas de Castellón) en 15.54; i la del 150 femení, on l’Estela Garcia (Nike) va aixecar els braços després de 17.90 segons.
Quan, finalment, l’horitzó desprenia les darreres tonalitats rosades, just a mitja jornada, es donava la sortida a dues de les proves estrella: els 500 metres llisos compartien protagonisme amb l’Alexandra Tavernier (França) i la Laura Redondo (FC Barcelona) en la prova de martell. La darrera gota de màgia cedida per la posta de sol va ser aprofitada pel Pablo Sánchez (FC Barcelona) per rebentar la millor marca espanyola al mig kilòmetre amb 1:00.82; per l’Eric Guzman (New Balance), per aconseguir un rècord català Sub20 amb 1:03.64.; i per la llançadora francesa, que va realitzar el seu millor tir a la primera ronda amb 74.22.
En quant el cel es va enfosquir definitivament, les plusmarques es van apagar i només va quedar gaudir del talent, el treball i la il·lusió dels atletes en competició. L’alçada acabava amb els tres nuls del Xesc Tresens (FC Barcelona) sobre 2.15 (va acreditar 2.09), mentre que els 2.000 obstacles femenins van fer somiar amb un rècord d’Espanya per part de la Clara Viñaras (Playas de Castellón) fins la darrera ria, que, va frenar en sec l’atleta, buida d’energies, fent-la acabar en 6:19.56 en una gran cursa per ella.
Després va arribar la bogeria de Fernando Carro (Nike) i Daniel Arce (New Balance). Els dos van protagonitzar un sprint agònic en una cursa que va començar a un ritme impossible: un pas de 1:01 pels 400 i de 2:37 pels mil metres va desgastar els atletes per sobre de les seves possibilitats. Ambdós van fer vibrar el públic en la foscor, però en el pla de l’agonia només hi ha un rei. Carro, per tercer cop aquesta temporada, va guanyar Arce en els darrers 30 metres. La milla femenina, en canvi, va donar la sensació d’anar frenada fins els darrers 500 metres. Les atletes van rebutjar l’opció de seguir la llebre i es van disputar la prova a l’sprint. Allà, la Marta Pen (Portugal) es va imposar amb autoritat a la Marta Pérez (Adidas). La prova va deixar rècords estatals en categories Sub23, Sub20 i Sub18, degut a l’absència d’antecedents de corredores en aquestes edats cobrint la distància de la milla.
Els 3.000 masculins havien de ser els que tanquessin la jornada, però l’Ouassim Oumaiz (Cueva de Nerja) va endur-se la victòria amb 7:40.62 abans no acabés la prova de perxa. La cursa va ser estranya, sempre amb la sensació d’anar lleugerament frenats. L’Annasse Mahboub (Playas de Castellón) va portar el grup a un pas de 5:12.00 pels 2.000 metres, i a partir d’allà l’Abdessamad Oukhelfen va prendre la responsabilitat accelerant la cursa. Aquest desgast el va fer perdre opcions de seguir Oumaiz en el darrer 400, entrant quart a meta amb 7:45.24, marca personal.
Així, mentre el públic abandonava els seients ja amb la nit ben tancada sobre els seus caps, els perxistes remataven la feina de la jornada. L’Isidro Leyva (Cueva de Nerja) va tornar a exercir el seu domini amb 5.35 mentre l’Andrea San José (FC Barcelona) feia el propi amb 4.25. La novetat de la prova va estar en el format: amb una llista de sortida curta, l’organització es va animar a fer un esdeveniment mixte, pujant i baixant el llistó a cada intent alternant nois i noies en la competició.
La temporada de mítings estatals va acabar, doncs, com havia començat allà al mes de juliol. Amb innovacions organitzatives, estrictes mesures de seguretat i il·lusió. Molta il·lusió. Perquè després de tants mesos d’incertesa, no queda altra opció que ser feliç amb les petites coses. Potser, en aquesta ocasió, la màgia de Montjuïc es va centrar en restar artificialitat a la competició i en recordar-nos la proximitat d’un esport com l’atletisme. El marc d’una posta de sol de colors intensos va esdevenir un fons immillorable per aquest escenari d’il·lusió.
