Quan ets motiu d’inspiració

Quan ets motiu d’inspiració

La primera atleta en guanyar una medalla en uns Jocs Olímpics per a la delegació espanyola celebra aquest 2020 l’efemèride d’aquell dia. A més, acaba de rebre un diploma olímpic inesperat. Però la vida de Maria Vasco no s’ha alterat. Continua respirant pau i tranquil·litat a l’illa de Menorca

És curiós com sovint oblidem els mites del nostre esport. O bé deixem que els seus mèrits, les seves victòries passin a un segon pla. Però n’hi ha que han de transcendir, que han de significar alguna cosa.

Va ser un 28 de setembre del 2000 quan Maria Vasco creuava la meta de l’Estadi Olímpic de Sydney, braços amunt, somriure a la cara i els ulls emocionats, sabent que aconseguia la primera medalla olímpica d’una atleta de la delegació espanyola en la història. El primer que ens hauríem de preguntar és: Quin grau de dificultat i d’importància va tenir aquell èxit? “El que vaig aconseguir, amb tots els respectes, va ser una passada. El nivell actual és alt, però costarà de repetir” ens explica l’ex atleta.

La seva carrera va començar l’any 1985 (amb 10 anys) al Club Atletisme Viladecans, entrenada per Manolo Díaz. No trigaria molt en destacar, i onze anys després debutava en els Jocs Olímpics d’Atlanta en uns 20km marxa. I de fet, no hauria d’esperar molt en aconseguir ser la primera atleta catalana i espanyola en pujar a un podi olímpic. Així ens ho explica ella:

“Va ser una cursa molt dura des de que vaig arribar a Sydney degut a l’aclimatació. La carrera va anar de menys a més, jo em trobava molt bé malgrat la calor i la humitat, vaig fer la marxa que tenia i per la que estava preparada en aquell moment. En el km 15 vaig veure que algunes atletes del meu davant es retiraven degut a la xafogor (i per alguns desmais) i cap al km19 em diuen que vaig tercera. Va ser una sensació brutal”

Moment de la medalla de bronze de la Maria. Foto RFEA

Ella seguia veient difícil aconseguir aquella plaça durant la cursa, però quan va entrar a l’estadi ho va començar a creure. “No podia pas pensar que estava fent història, recordo aquelles sensacions com si no hagués passat tot aquest temps” ens explica.

Al dia següent, els mitjans de comunicació van buscar un senzill apel·latiu que fes honor al que acabava d’aconseguir. “La noia de bronze” va ressonar a tot arreu, des dels diaris fins a les emissores de ràdio. L’atleta de Viladecans havia complert el seu somni, però també el de milers d’atletes que, des d’aquell dia, van tenir un nou referent. Des de la humilitat, ella imagina que així va ser, que moltes noies que es dedicaven a l’atletisme van veure que el mur havia caigut. I això va servir d’inspiració per a moltes d’elles que, 20 anys després, encara intenten aconseguir la seva fita.

Maria Vasco amb la medalla de bronze. Foto RFEA

La seva carrera fou exitosa. Cinc JJOO disputats, des d’Atlanta fins a Londres. Els seus grans resultats en les millors competicions internacionals van ser un reflex del que succeïa en la seva vida: lluita, constància, mai renunciar a res. No va poder aconseguir de nou una medalla olímpica, i de fet sempre li quedarà l’espineta de no haver aconseguit una medalla en campionats d’Europa, però sí té en el seu palmarès medalles de Mundials o de Copes d’Europa per seleccions. Possiblement, el pitjor moment, els JJOO de Pequín, on després d’anar per davant tota la cursa va acabar en 5a posició. No obstant, s’havia fet mal dies abans i així i tot aconseguiria el rècord d’Espanya.

Actualment, la Maria viu a Menorca, on és personal trainer i ensenya a d’altres persones a motivar-se dins de l’esport i a expandir els valors que ha après durant la seva carrera. A més, entrena a un petit grup d’atletes a Gavà (Baix Llobregat), on hi va sempre que pot. Li preguntem per les sensacions actuals respecte al que va viure: “Ara mateix tot és molt diferent, visc molt per a les meves atletes, però tot plegat és molt diferent. Trobo a faltar vivències, el patiment de les carreres… però entrenar també m’omple molt” ens explica Vasco.

Al Club Atletisme Gavà ha viscut de ben aprop els èxits de les seves atletes marxadores. Ha acompanyat a aquestes futures triomfadores a llocs com Granada per seguir les seves evolucions. Tant elles com els seus pares i mares destaquen el grau de motivació de la medallista olímpica, i la passió que demostra. Per a elles, com ho ha estat en els últims vint anys per a moltes atletes, les seves gestes son motiu d’inspiració.

Maria Vasco com a entrenadora a la pista de Gavà. Foto Carrer Lliure

Recentment acaba de guanyar el seu quart diploma olímpic. World Athletics va confirmar ara fa uns dies la desqualificació d’Olga Kaniskina i Anisya Kirdyapkina dels 20km marxa dels JJOO de Londres 2012. Aquest fet doncs afecta directament a Maria Vasco, que passa a ser 8a i obté un nou reconeixement, juntament amb la també catalana Beatriz Pascual, que passa a ser 6a.

“Fa molta il·lusió rebre un nou diploma olímpic, però el que més gràcia fa és rebre’l en el moment, és a dir, quan entrava a meta aquell dia. Que ara et diguin que et donen un diploma suposa haver perdut moltes coses, com ara beques, altres premis….” ens comenta Vasco. La xacra del dopatge a l’esport, que tant ha afectat a Rússia dins de l’atletisme, li ha donat una última “petita” alegria olímpica a la 1a medallista catalana.

Segueix unida a l’atletisme, als valors de l’esport, al desenvolupament del dia a dia. Però des d’una altra perspectiva. Viu una vida tranquil·la, allunyada dels focus (tot i que sempre surt quan s’ha de celebrar alguna cosa) i està molt agraïda a tothom que la recorda, a tots i totes les atletes que un dia volen arribar a somiar, ni que sigui, amb disputar uns Jocs Olímpics. Ella ho tenia clar: un cop allà, qui et diu que no puguis obtenir una medalla?