Corria l’any 2012 quan l’Ayad Lamdassem (Bikila) debutava a la marató a la mítica cursa japonesa de Fukuoka. Lluny d’un debut ideal, el català va acabar els 42,195 km sense mínima olímpica i amb una hipotèrmia, conseqüència del fred i la humitat altíssims viscuts al llarg de la prova. Sempre que veig l’Ayad inscrit a una marató, em ve al cap la notícia del diari Marca que explicava aquests fets. Com a record que, si bé el del Bikila ara ja comptava amb una marca personal per sota de les 2 hores i 10 minuts, encara tenia algun compte pendent amb la prova de Filípides.
Avui, Lamdassem té 39 anys. I com el Carles Castillejo s’encarregava de recordar al llarg de la retransmissió de la marató de València, en porta vora de 20 immers a l’elit del fons estatal. I avui, després de tant de temps, després de 8 anys de maratons, l’Ayad Lamdassem ha saldat el compte pendent amb la mítica distància. Aquest diumenge 6 de desembre del 2020 ha entrat de ple a la història de l’atletisme estatal, perquè l’etern fondista català ha rebentat el rècord d’Espanya de marató amb 2 hores, 6 minuts i 35 segons.
Lamdassem arribava fi. Havia aconseguit millorar la seva marca personal al Mundial de Mitja Marató de Gdynia. Al cap de molts estava la possibilitat que rebaixés també el seu registre de 2:09:28 a la distància completa, probablement amb una marca de dues hores i vuit minuts. Però pocs serien els valents en vaticinar que podria batre el rècord d’Espanya, que semblava intocable o, com a molt, reservat a Hamid Ben Daoud, atleta ja consistent en registres de 2 hores i 7 minuts, i que ha acabat avui com a segon espanyol amb 2:07:03.
Lamdassem, l’etern, el silenciós, el discret, el que sempre està allà, ha fet un parcial demolidor per sota dels 15 minuts entre el kilòmetre 35 i el 40 per rebentar el cronòmetre, després d’una cursa regular sempre vorejant la plusmarca estatal. Als darrers 500 metres, ha mirat cinc cops el seu propi cronòmetre, potser incrèdul del temps que marcava. Ha aixecat la mirada a 10 metres de l’arribada, per mirar el temps oficial. Ha posat cara de sorpresa. Ha aixecat els braços… i ha gaudit. Per fi.
Uns minuts després entrava la Marta Galimany (FC Barcelona). Treballadora incansable de somriure perenne, havia aixecat un teatre de somnis al seu voltant les setmanes prèvies a València. Comptant amb un registre personal de 2:29:02, es va atrevir a anunciar que volia lluitar el rècord d’Espanya de 2:26:51 de l’Ana Isabel Alonso. Va ser l’única entre tota la participació espanyola de València que va fer públiques unes intencions tan ambicioses.
I ens ha fet somiar de valent. Al llarg de la preparació, seguint els entrenaments a través dels vídeos del seu entrenador, Jordi Toda. Abans de la prova, reconeixent la dificultat i el risc de sortir a aquests ritmes, però la ferma intenció d’intentar-ho. I al llarg de la mateixa, clavant els parcials fins el kilòmetre 30. I allà… patint. El ritme de 3:26, que havia estat constant fins aleshores, pujava a 3:31, i feia pensar que la marató començaria a imposar-se sobre les cames de la catalana.
Però refusant la rendició, Galimany ha cregut en el seu somni i l’ha lluitat. Ha mantingut el ritme els darrers 12 kilòmetres, quan l’opció fàcil era llençar la tovallola. Ha apretat les dents i ha mantingut la flama de la il·lusió al cap dels aficionats i al cor de València, que es desfeia en aplaudiments i crits al seu pas. Ha lluitat fins la meta, fins convertir-se en la quarta millor maratoniana de sempre amb un crono de 2:27:08.
La Marta i el Jordi ens fan somiar després de la prova. Perquè mai en tenen prou, i perquè avui han tirat al pal, però demà faran el gol. Com a mínim, de ben segur, ho tornaran a intentar.
La Marta Galimany va encendre la flama de la bogeria a València, i ha decidit donar-li el relleu a l’Ayad Lamdassem en plena cursa. Però entre mig, ha incendiat a bona part del fons nacional, que tan bé ha actuat avui a la vora del riu Túria. Entre tots ells, la també catalana Gemma Barrachina (Ríos Running), que ha aconseguit ser la tercera millor catalana de sempre batent la seva marca personal a la marató amb 2:30:12, després d’haver corregut bona part de la prova a ritmes de mínima olímpica; o la Mari Carmen Paredes (l’Hospitalet Atletisme), qui ha fet la mínima paralímpica B amb 3:09:46; fins i tot la debutant Bàrbara Ramon (AA Catalunya), que ha fet 2:48:23.
La nostra història ha començat al Japó, i allà és on acabarà, en un final que encara no està escrit. Tòquio rebrà en uns quants mesos la Marta i l’Ayad. La primera aixecarà somnis a cada gambada. El segon, buscarà revenja de la seva primera visita maratoniana al país. Ja ha declarat que vol intentar acabar entre els 8 ó 10 millors als Jocs. El cercle maratonià de l’Ayad pot tancar-se on va començar. Tant de bò el final sigui tan dolç com el dia d’avui.
