Molt s’ha escrit i s’escriurà sobre el cas de la doble campiona olímpica de 800 m, l’atleta de Sud-Àfrica Caster Semenya. El seu cas d’hiperandrogenisme (producció molt més elevada de testosterona del que produeixen la gran majoria de dones) ha arribat al C.A.S (Court of Arbitration for Sport, conegut al nostre País com T.A.S, Tribunal Arbitral du Sport) per una iniciativa de la pròpia atleta que considera injustes les normes de regulació de la IAAF referents a la classificació de les categories femenina i masculina.

El que he anomenat “cas Semenya” més acuradament podria ser anomenat “cas d’hiperandrogenisme en l’esport” doncs afecta i ha afectat a moltes més dones. Intentaré explicar el més objectivament possible tota la complexitat d’aquest tema fent un repàs en la història d’aquesta atleta excepcional en tota la extensió de la paraula.

TÍTOLS ABSOLUTS INTERNACIONALS MÉS DESTACATS

• 2 medalles OR en 800 m als JJOO ( Londres 2012, Río de Janeiro 2016)
• 3 medalles OR en 800 m als Campionats del Món (Berlín 2019, Daegu 2011, Londres 2017)
• 1 medallaBronze en 1500 m al Campionat del Món a Londres 2017

HISTORIAL MILLORS MARQUES

millors marques realitzades cada any natural. Entre parèntesi, número de vegades que ha disputat la prova

HIPERANDROGENISME I TESTOSTERONA

La testosterona (T) és una hormona esteroide anabòlica produïda per homes (parella de cromosomes XY) en grans quantitats i en dones (parella de cromosomes XX) en quantitats normalment molt més petites. S’entén que la fisiologia humana la processa de la mateixa manera, independentment de com arribi a la fisiologia d’un atleta.

S’entén que és per això que ha estat tan eficaç com una substància de dopatge. Un atleta que pren testosterona exògena (externa) mostrarà un augment de la massa muscular i òssia després de l’exercici, ja que la seva fisiologia processa hormones esteroides anabolitzants addicionals que no produeixen. Entenem que la testosterona exògena ha tingut tant èxit en el dopatge de l’atletisme femení perquè les dones ja produeixen menys testosterona d’inici, de manera que un petit augment produirà un efecte més marcat que no pas en els homes. En el cas de Semenya estem parlant de testosterona endògena prodüida de manera natural pel seu propi cos degut a les característiques que té per ser una dona amb cromosomes XY. Estem parlant d’una condició en que Semenya i unes altres dones són una excepció: tenen unes característiques físiques i fisiològiques més properes al model masculí (Diferències de Desenvolupament Sexual, DSD) Algunes d’aquestes dones, com sembla ser el cas de Semenya, no tenen úter ni ovaris i presenten testicles interns (que son els productors principals de la hormona T) en la cavitat abdominal.

INICI DEL CONFLICTE

La història de Caster Semenya és una història de 10 anys de duració. Però es remunta 70 anys abans, si ens anem a altres casos com els d’Stella Walsh i Dora / Herman Ratjen a Berlín el 1936. El punt és que hi ha molta història, ciència, ètica, política i confusió en aquest assumpte però respecte a Semenya el fons és aquest:

Del 30 d juliol a 2 d’agost del 2009 Caster Semenya guanya els campionats africans junior (Sub20) amb marques de 1.56.32 i 4.08.01 en 800 m i 1500 m respectivament. En 800 m suposava la millor marca mundial de la temporada i una millora de 4 segons respecte la seva millor marca i una millora de 7 segons en menys de 9 mesos (veure en quadre adjunt millor marca del 2009). Aquesta ràpida evolució i l’aspecte físic de la atleta van cridar l’atenció de la IAAF que va manifestar que es veia obligada a investigar si els 25 segons de millora en 1500 m i gairebé 8 segons en 800 m eren causats per ús de substàncies no permeses.

I aquí comença tot. La IAAF va estar monitoritzant l’atleta sudafricana durant 11 mesos. La darrera participació en una cursa va ser 1 mes després (campiona del Món amb 1.55.45) i la reaparició, quan la IAAF li dona permís, va ser en un meeting a Lappeenranta, Finlandia (2.04.22 en 800 m, veure millor marca del 2010 en el quadre adjunt). És un període de temps en que sembla que la IAAF estudia una llista de 50 atletes amb Semenya com a principal referent, que segons proves (que mai s’han fet públiques) demostren que son intersexuals. És un període fosc en que l’entorn de Semenya denuncia un tracte discriminatori . El mateix president de la IAAF va admetre que aquest cas es podria haver portat amb més sensibilitat.

LA LLEI DE LA IAAF

L’ 1 de maig del 2011 la IAAF posa en marxa la polèmica llei d’hiperandrogenisme o per atletes intersexuals o persones amb DSD que bàsicament requeria que qualsevol atleta que competís en els esdeveniments en la categoria femenina hauria de tenir un nivell de testosterona inferior a 10 nmol / L. Amb aquesta llei es va acabar amb les proves considerades vexatòries de verificació de gènere tal com existien fins aleshores des de 1966 (les atletes s’havien de despullar per verificar la seva condició femenina) i que també va passar l’atleta sudafricana, i ho van reemplaçar amb un requisit d’hormones en un intent de trobar el millor compromís possible.

El límit superior de 10 nmol/L es va establir a partir d’estudis de dones amb una condició anomenada Síndrome d’Ovari Poliquístic (PCOS en anglès)). Les dones amb aquesta condició tenen un nivell de testosterona mitjà de 4,5 nmol / L. L’addició de 3 SD (que generalment representa els extrems) donaria un nivell de T de 7,5 nmol / L.

No obstant això, la investigació en atletes d’elit femenina i de la T van demostrar que aquest límit es corresponia amb un percentatge de 16 per cada 1000 dones, encara considerat massa alt i la IAAF va afegir un altre marge aplicant 2SD fins arribar als 10nmol / L. Aquest nivell estava just per sota de l’extrem inferior del rang normal masculí (10,5 nmol / L).

La investigació de la IAAF el 2011 va mostrar que a) el percentil 99 entre les atletes femenines de T era de 3,08 nmol / L (el que significa que el 99% de les dones tenia valors inferiors a 3,08 nmol / L) i b) ni una sola dona tenia una T amb nivell superior a això, tret que tinguessin un Transtorn de Desenvolupament sexual o estiguessin dopades. Així, la IAAF es va mostrar satisfeta amb aquest retoc fins a 10 nmol / L que evitava falsos positius i legitimava un nivell prou alt de T en els casos d’hiperandrogenisme.

El resultat va ser que qualsevol atleta intersexual hauria de suprimir els seus nivells de T (teràpia hormonal semblant a la que s’utilitza per evitar embarassos), baixar d’aquest nivell i competir. Això era el que Semenya i altres haurien estat sotmeses des del 2010 i que sembla es veu reflectit en una disminució del seu rendiment en el seu historial atlètic (període 2011-2015)

Però aquesta política va ser desafiada per una corredora india, Dutee Chand, que va portar el cas al TAS i el 27 de juliol de 2015 i va fallar a favor seu, deixant de costat la política de la IAAF durant un màxim dos anys i demanant a la IAAF que presentessin nous estudis durant aquest període temps.

El motiu principal per deixar en suspens la llei de la IAAF i donar la raó a Chand va ser que:

a) No hi havia proves suficients per argumentar que l’elevada T era la font d’un avantatge competitiu; b) el grau de l’avantatge era clau, ja que havia de ser superior a qualsevol altre avantatge genètic normal; i c) el “grau d’avantatge competitiu sobre les dones no hiperandrogèniques” havia de ser de “importància proporcional a l’avantatge competitiva que els esportistes masculins tenen respecte les dones atletes”.

El TAS va “fixar” la diferència entre homes i dones entre el 10% i el 12%, ja que aquesta és la diferència típica entre les actuacions masculines i femenines. Aleshores ve la pregunta: en quin punt l’avantatge es fa prou petit com per començar a semblar-se a tots els altres avantatges genètics normals ?

NOVA REGULACIÓ DE LA IAAF

Al 27 de juliol del 2017, per mutu acord entre TAS i IAFF es prorroga 2 mesos el període en que la IAAF presenta noves proves i nova regulació rebaixant el límit de participació en 5 nmols/L per atletes en la categoria femenina basant-se en estudis que demostren una millora del rendiment en proves de 400 m, 400 mt, 800 m i 1500 m.

En les Notes explicatives, la IAAF sosté que “augmentar els nivells de testosterona en dones de 0,9 nmol / L a només 7,3 nmol / L augmenta la massa muscular en un 4% i la força muscular en un 12-26%, i augmentant-la a 5, 7, 10 i 19 nmol / L augmenten l’hemoglobina circulant en un 6,5%, 7,8%, 8,9% i 11%, respectivament. Tenint en compte tots els coneixements i dades disponibles, els experts estimen que l’avantatge ergogènica de disposar de testosterona circulant en el rang normal masculí més que en el rang femení normal és superior al 9% “.

La base d’aquesta reclamació és l’Estudi 2018, “Testosterona circulant com a base hormonal de les diferències sexuals en el rendiment atlètic”. (publicat a l’octubre a Endocrine Reviews).Els autors de l’estudi són el professor David Handelsman de la Universitat de Sydney, la professora Angelica Hirschberg de Karolinska Institutet i el Dr. Stéphane Bermon, cap de Ciència i Salut de la IAAF.

La IAAF ha admès que aquest estudi implica casos en què els atletes van rebre testosterona exògena i es van mesurar els efectes sobre el rendiment. “Han aconseguit administrar T a dones a nivell de baixes dosis”, va dir a Jonathan Taylor, que va redactar el Reglament DSD per a la IAAF, a The Sports Integrity Initiative (una plataforma de debat que refereixo al final d’aquest article amb altres fonts consultades). “No sé com van obtenir l’aprovació ètica, però ho van fer. Mostra que si es va des d’un rang femení fins a un rang masculí, des de 0,2 nmol / L fins a 7 nmol / L – el nivell inferior del estandar masculí-, hi ha un augment en la massa muscular i la força.

“Però encara més, alguns documents de recerca que no tenen res a veure amb la IAAF, mostren testosterona endògena i l’augment de l’hemoglobina. I l’augment de l’hemoglobina si es va des de la gamma femenina fins a l’extrem inferior de la gamma masculina, en una dona amb DSD, és similar al 8%. Aquest és punt final “.

I aquí arribem al 19 de juny del 2018 quan Caster Semenya acudeix al TAS en contra de la nova regulació que havia de ser efectiva el 1 de novembre i que queda ara a expenses del TAS que haurà de deliberar al mes de març, just 6 mesos abans del Campionat del Món, temps límit per a que les atletes amb DSD demostrin que estan per sota dels 5 nmol / L di volen anar al Mundial.

Semenya entèn que la seva producció de T és natural i no suposa una avantatge diferent que d’altres de genètiques que es puguin donar, ella diu que es sent dona, sempre se n’ha sentit i té dret a participar amb les dones. Enten que la IAAF vulnera la seva pròpia constitució, la Carta Olímpica, les lleis de Mónaco, les lleis de jurisdicció que han de respectar les competicions internacionals i els drets humans.

Aixó ja és un assumpte d’estat a Sudàdrica i amb els propers dies anirà creixent el debat arreu del Món…

PUNTS CONFLICTIUS

• L’estudi que sustenta la regulació per atletes amb DSD afirma que els atletes que produeixen testosterona a més de 5 nmol / L gaudeixen d’un avantatge significatiu en les proves restringides (de 400 m a 1500 m), fet que implica atorgar a l’esportista testosterona exògena. Això no és el que pretén regular el Reglament DSD. Regulen la testosterona produïda per un atleta, no testosterona exògena que s’afegeix a la seva fisiologia per tal d’aconseguir que els seus nivells superin 5 nmol / L.
• Els atletes amb DSD que produeixen testosterona a més de 5 nmol / L tenen avantatge respecte a altres dones superiors al 5% al ​​6%, però sota el 9%.
• També es desconeix si els nivells de testosterona de les dones que no tenen cap dels set casos de DSD descrits per la IAAF en el seu Reglament han estat mesurats -per efectes comparatius-.

La IAAF ha reconegut aquests problemes, però argumenta que el grau d’avantatge que gaudeixen els atletes de DSD que produeixen testosterona a nivells superiors a 5 nmol / L en les proves restringitdes és tan gran que la regulació és necessària. També suggereix que aquest avantatge és no natural, en contraposició a l’alçada o altres característiques genètiques, que descriu com un avantatge ‘natural’.

“No hi ha cap altre aspecte genètic o biològic en l’atletisme femení que confereixi un avantatge d’aquest gran rendiment”, argumenta en les seves notes explicatives. “Si es considerés que l’altura considerava un avantatge injust en un esdeveniment determinat, podria esdevenir apropiat introduir classificacions d’alçada. Fins llavors, però, és convenient tractar aquests avantatges ‘naturals’ de manera diferent a l’avantatge que una atleta femenina amb DSD obté dels seus elevats nivells de testosterona circulant.

• Si el CAS estableix que els reglaments DSD són compatibles amb les lleis internacionals i els principis dels drets humans, què passa si l’equip legal de Semenya no està d’acord? El Tribunal de Drets Humans d’Ontario ja ha dit que les polítiques en aquest àmbit originades pel Comitè Olímpic Internacional (CIO) han infringit els drets humans de Kristen Worley. Podria la IAAF trobar-se en un tribunal de drets humans?
• Els reglaments per atletes amb DSD són vistos per alguns com controvertits perquè busquen regular la fisiologia d’un atleta. Tal i com es descriu anteriorment, Semenya afirma que els seus nivells de testosterona són “naturals”, mentre que la IAAF argumenta que els avantatges “naturals” com l’alçada han de ser tractats de manera diferent a l’avantatge en alguns esdeveniments femenins que ofereixen testosterona a 5 nmol / L.

CONCLUSIONS PERSONALS

Crec que els casos de dones amb SDD en l’esport tenen difícil solució. El TAS deliberarà i segur sigui quina sigui la seva resposta i haurà discussió per temps.

L’entorn de Semenya defensa que ella sempre s’ha sentit i és una dona. Però no crec sigui un argument de pes que hagi de tenir en compte el TAS. Per l’altre costat, ridículament, alguns posen el crit al cel perquè Semenya té una aparença i un modus vivendi més propera a la del cànon masculí establert. Cap d’aquests arguments, i molt menys el segon crec que el TAS els tingui en compte.

En la meva opinió el TAS deliberarà només en funció si considera suficientment importants els avantatges que se li suposa a una dona amb producció anormal (encara que sigui de manera natural) de testosterona. És a dir, en el fons crec que estem en el mateix punt que estavem quan l’atleta índia Xand va aturar la primera regulació.

Aquests avantatges son suficientment importants com per obligar a les atletes amb SDD a rebaixar la seva producció de testosterona artificialment?. Quins efectes secundaris no dessitjables poden tenir per la salut aquests tractaments? Si no es pren cap mesura, s’estarà atemptant contra la gran majoria de dones? O qualsevol home podria acabar competint amb les dones si decideix canviar de sexe sense cap tractament hormonal de per mig? Caldria trobar una nova categoria classificatòria a més de la femenina i la masculina?

Al TAS discutiran 15 científics per trobar una solució, 10 son propers als pensaments de Semenya i 5 estan allunyats… Si em preguntessin quina és la solució que donarà el TAS no sé si triaria una de intermèdia: tornar a la tassa dels 10 nmol / L. Quedarien afectades molt poques atletes però Semenya seria una de elles…

Esperarem al mes de març (la data límit proposada és el dia 26) i tant de bo la sortida sigui la millor per l’atletisme i en definitiva per l’esport en general.

INFORMACIÓ DE REFERÈNCIA

https://www.iaaf.org/about-iaaf/documents/rules-regulations

https://sportsscientists.com/2017/07/testosterone-performance-intersex-athletes-will-iaaf-evidence-enough/?doing_wp_cron=1550655750.0207030773162841796875

https://www.sahistory.org.za/people/mokgadi-caster-semenya

http://www.sportsintegrityinitiative.com/semenya-challenges-dsd-regulations-cas/

http://www.iwm.at/publications/5-junior-visiting-fellows-conferences/vol-xxix/maren-behrensen-2/

https://www.runnersworld.co.za/advice-opinion/hyperandrogenism-in-sport-the-caster-semenya-debate/