L’Abadi recorria cada dia els tres kilòmetres que separaven casa seva de l’escola. Amb pas ferm, era capaç d’arribar en menys de 30 minuts. Tenia les cames molt curtes i això dificultava el seu moviment, però tenia molta força de voluntat per arribar sempre a l’hora de començar. No volia mai perdre’s un minut de les classes. Sabia que assistir-hi podia ser el seu bitllet per sortir del petit poble de Seru i arribar a la capital del seu país, Addis Abeba, o bé, encara millor, poder arribar a Europa. No obstant, era diferent a la resta de nens. Mentre que ell cobria el trajecte de casa a l’escola caminant, els seus companys ho feien corrent. Quan més content anava a primera hora del matí, creuant el caminet amb petits arbres que proporcionaven una mica d’ombra, passaven pel seu cantó els seus companys, ràpids, amb bons moviments de cames i peus, rient i provocant-se entre ells. En aquell moment, l’Abadi també reia i provava de córrer. Als pocs metres, però, deixava de fer-ho. El seu somriure es convertia en un rictus seriós i frustrant, al comprovar que era etíop i no havia nascut per córrer. Es va quedar molt enrere i va arribar quinze minuts després dels seus companys. A classe, tothom el coneixia: Camescurtes li etzibaven quan apareixia per la porta. “He de ser més fort que ells” es deia.

Quan tornava a casa, intentava excusar-se amb ell mateix. “Jo no he nascut per córrer, només per estudiar, no m’agrada córrer”. Però no era cert. Desitjava com ningú ésser com els seus companys, aquells que es reien d’ell, els que passaven com una fletxa pel seu cantó quan anaven cap a l’escola. Odiava aquells pensaments d’enveja, acabaven sempre amb una pluja de llàgrimes, però els tenia. A casa, el seu pare, home de camp, no li donava importància: esperava que un dia l’ajudés a conrear la terra. No pensava pas en si el seu fill seria un estudiant universitari o bé un atleta professional. Ni tan sols s’havia fixat en si corria bé o era bon estudiant.

Un bon dia, després de sortir de l’escola, va decidir passejar pel poble. En una botiga on venien electrodomèstics va poder observar un parell de televisors d’última generació. “Mai ens podrem comprar un” es va dir. Dins l’aparell es veia una cursa atlètica on hi sortien diversos etíops. Els va reconèixer per la samarreta groga i verda tan característica dels seus compatriotes. La gran majoria corrien igual de bé que els seus companys d’escola. Es va quedar observant, amb els ulls oberts, desitjant que amb alguna màgia ancestral es traspassessin les qualitats d’ells al seu cos. Al moment, va notar una mà que li queia a sobre. L’Abadi es va espantar i es va girar ràpidament. Un home, d’uns 40 anys, somreia i observava la cursa amb deteniment. “Tu també arribaràs un dia a ser com ells” li va dir l’home, que seguia somrient. “No ho crec pas, jo no se córrer” li va respondre l’Abadi amb el capcot. Però l’home seguia somrient i tocant-li l’espatlla. “Això tant se val, només necessites esperit de superació, córrer per algun motiu”. Dit això, va marxar sense que el nen es pogués donar compte.

Les paraules d’aquell home estrany van entristir encara més l’Abadi, que seguia veient que ell no havia nascut per córrer. “Jo ja tinc esperit de superació” va dir-se. Però, ben mirat, mai havia provat de posar-se al límit. El nen va començar a córrer. Era de nit i li costava veure, però va decidir fer el camí idèntic de l’escola a casa. No veia res, però encara i així va seguir amb el seu ritme. En un moment donat, poc després de començar a córrer, el seu cervell va enviar el mateix missatge de sempre: “atura’t, boig, et cansaràs de manera absurda”. L’Abadi va restar un segon pensatiu, estava preparat per aturar-se i baixar el ritme quan, de sobte, el seu cor va fer ressonar unes altres paraules: “Només necessites esperit de superació”. En aquell moment, l’Abadi va notar com el seu cos rebia una injecció d’alguna cosa especial, d’una droga abstracte. Va seguir corrent fins acabar de concretar els 3 kilòmetres del recorregut. Va arribar exhaust i es va deixar caure a la porta de casa. El seu pare va sortir i el va rebre amb una esbroncada. Però a ell tant li feia. Mai ho havia experimentat. Mai havia vençut el seu cervell, les seves pors, el seu malestar. Mai. Què podia fer a partir d’ara?

Uns mesos després, els companys de l’Abadi corrien camí de l’escola, somrients i contents, provocant-se entre ells. Quan van arribar, feien apostes per saber quan arribaria el Camescurtes. Un cop dins, es van quedar de pedra. L’Abadi estava assegut al seu pupitre. Suat, però amb un somriure d’orella a orella. Els va mirar. “Ha hagut de sortir molt abans de casa” es van dir entre ells. Però l’Abadi seguia somrient. “Avui torno a casa amb vosaltres, d’acord? Els hi va etzibar, amb un to burleta.