No ens entenen

No ens entenen

Qui es posa a entrenar després de tones i tones de polvorons i torrons al nostre estómac, de les partides de cartes, els cops a un tronc amb barretina i les nadales amb infinitat de galls? Correcte. Nosaltres. Bones festes al tartà i a l’asfalt.

Obres Instagram. Atleta X penja una foto amb la família la nit de Nadal, amb regals, taules plenes de menjar i xerinola. Deu hores després, foto correlativa, l’atleta X escalfa en una pujada d’asfalt (la pista està tancada) preparant l’entrenament d’aquell dia. Al migdia, sant tornem-hi, plat gegant a taula, desenes de convidats, alegria i bon ambient. El cosí pedant et pregunta “Ja has sortit a baixar els polvorons d’ahir?”. (Et creus un graciós?). Però no contestes. És Nadal, és alegria. Bon ambient. No cal farsa, només bona cara, somriure i a pensar en el proper dia. Qui ho anava a dir? És Sant Esteve, bona dieta amb els canelons, les neules i més torrons. Però abans, al matí, una bona sessió d’entrenament. Ara sí, la pista oberta. Bon ambient, poca gent. Només alguns valents, aquells que no han marxat de viatge. Aquells que preparen la Cursa dels Nassos, la Pista Coberta o el que sigui que arriba primer. A taula, el mateix dia, ho tornen a preguntar. Aquest cop el pare (o la mare). “Nen/a, també els dies de festa has d’anar a entrenar?” I què carai contestes? Una veueta, dins teu, et crida de manera sòrdida: “No ens entenen!” És cert, no ho poden fer. Però és Nadal. Alegria i bon rotllo. Somrius i vas a treure’t la suor.


Passen les jornades. El dia dels innocents, la nit de cap d’any (“No surts?” “Sí, però faré bondat, demà voldria entrenar”. Riures generalitzats. Petites crítiques enllaunades en humor que surten disparades com un falciot). És any nou (Any nou, vida nova… o no? No pas). Setmana dura. Entre festes, nits al ras i menjars abundants , el teu cap no pensa en el tartà, però el teu cos hi és. Hi ha de ser. Encares el cap de setmana. Nit de reis, infants, cavalcades i caramels. Te’n menges un (o dos), mentre els teus amics o familiars s’inflen (ai, aquestes caries…), i el dia següent, obrim regals, somriures, riures i abraçades. Durant el migdia, acabem l’àpat (amb ganes de no tornar a veure els torrons mai més) i arriba el tortell. De debò? de DEBÒ? No n’heu tingut prou? Es reparteixen els trossos. A tu et toca la fava. O el rei. O res. Però el tros ple de sucre, cireres caramel·litzades i un inquietant tros de color verd que mai sabem que és (no mentiu) ens mira amb deteniment. Última mossegada. Només dues, que demà entreno. “Renoi, l’atleta, dóna’t una concessió per un dia!” Un dia? UN DIA? Va home va. Tots et miren. Has de dir quelcom, però la realitat és la que és. T’estalvies el tros final i somrius interiorment, pensant: “expliqui com ho expliqui, mai ens entendran”. Però, per si algú ho fa, expliqueu-ho com a tancament final de les festes. Mai se sap qui pot estar tan boig com tu.

distancia ı mans ı mascareta | ventilació