Passat un mes de la marató mundialista, recordem l’especial lluentor de les catalanes a les proves de ruta

El rellotge marca les 22:59 un dissabte de setembre. Bé, no és un dissabte qualsevol. Es tracta del dia 27. El dia en què comencen 10 jornades d’intensitat atlètica amb motiu del Mundial de Doha. Curiosament, però, la nostra història no es centra en un anell de 400 metres de tartà. Tampoc en una gespa verda on, al llarg del dia, van caient diferents artefactes. Ni sobre la sorra dels fossars en què acaben els saltadors. Nosaltres marxarem del Khalifa Stadium, deixarem enrere l’artificialitat d’un ambient temperat, en ocasions fins i tot fresc, i marxarem, valents, cap al carrer Al Corniche, a primera línia de platja de Doha.

El rellotge de dissabte ha avançat, deixant el dia enrere i donant la benvinguda a un diumenge no massa diferent. És la 1:45 de la matinada i tot l’atletisme català segueix enganxat al televisor. És estrany, no són hores pels atletes. Però l’afany d’escrutar la pantalla dona els seus fruits, i entre la boirina que envolta els focus de llums qatarians, es comença a intuir una figura vestida de vermell que, molt lentament, s’apropa a un arc d’arribada que ja ha creuat nombroses vegades al llarg de les voltes que l’han portat a completar la seva gesta.

Ara ja es distingeix bé la Marta Galimany (FC Barcelona), tot i els gestos òbviament cansats, i l’estranyesa de veure-la desplaçar-se a ritmes molt superiors als 4 minuts per kilòmetre. El cronòmetre marca 2 hores 47 minuts i 45 segons, la pitjor marca de la Marta en una marató. Però, és clar, al cronòmetre no li importen els gairebé 30 ºC de temperatura, ni la humitat quasi inhumana del país qatarià. A les atletes sí els ha importat. I de fet, aquest pitjor registre de sempre de la Marta coincideix, paradoxalment, amb la millor cursa de la seva vida. Les meravelloses incongruències que té l’atletisme no deixaran mai de sorprendre’ns.

Tòquio espera la maratoniana amb els braços oberts: després de veure una catalana entre les 16 millors atletes del món, els JJOO faran el possible per fitxar-la pel seu propi espectacle en unes condicions, per cert, no massa diferents. Mentre, la Marta ens mostra la seva força traient un somriure dèbil dos metres abans de creuar, exhausta, la meta. Un somriure que es repetirà, molt més fort, unes hores després.

El rellotge, que vàrem abandonar al començament del dia, ja marca les 22:30. Han passat més de 20 hores del somriure de la Marta, però encara no hem deixat marxar el diumenge. Tornem a Al Corniche, aquest cop amb la ferma intenció d’estar-nos-hi més estona. 1 minut més tard, el Jesús Ángel Garcia Bragado (ISS l’Hospitalet) marxa en darrera posició a la cursa de 50 km. Li agrada començar les proves tranquil. I si això vol dir passar els primers 5 km en 39ª posició, al grup de cua, millor. Podrà progressar més.

Per cert, el ‘Chuso’, prop del precipici dels 50 anys en aquell moment (avui ja els porta a la butxaca), no és l’únic català competint. L’atleta de l’Avinent Manresa, Mar Juàrez, que neixia el 1993, any en què el seu company d’equip es proclamava campió del món, ha començat el seu debut mundialista al mateix temps.

Passen els segons, els minuts i les hores. 50 km són molts kilòmetres i, en aquestes condicions, sembla que s’estirin. La Mar continua la seva marxa en solitari, sense acabar d’enganxar mai amb el grupet de 5 atletes que té al davant, però tampoc les perd de vista. Bragado, en companyia durant més de mitja cursa, comença a agafar un color de gesta sense precedents.

Hem iniciat una nova setmana i passat llargament de les 2:30 de la matinada quan els focs artificials que marquen l’entrada a meta il·luminen el rostre de l’atleta més longeu. Jesús Ángel creua la línia d’arribada sense celebracions: no té clara la seva posició. Però l’afeccionat, aquell que s’ha quedat despert tot i matinar al dia següent, té un ordinador amb resultats en directe. I celebra la bogeria d’una vuitena posició aconseguida per un home que frega la cinquantena. Mantenint-se en peu gràcies a una tanca pregunta, rep la resposta i marxa satisfet. ‘Chuso’ anirà a Tòquio, acompanyarà la Marta en l’aventura olímpica.

Però la celebració no seria completa fins mitja hora més tard, quan el rellotge al que vàrem tornar boig al llarg de deu dies, marca que les 3 del matí ja han arribat i passat. 4 hores, 39 minuts i 28 segons són el preu d’un debut per la Mar Juàrez. Ella el paga encantada. Arriba a meta en una desena posició més que somiada, i essent l’atleta que menys temps perd respecte del seu millor registre en aquest top 10.

Les boires del temps començaran, en breu, a entelar aquestes gestes inesperades. Potser ja han començat. Però a vegades el cap guarda imatges, i tant de bò una d’aquestes sigui la boira humida de Doha emmarcant el somriure exhaust dels tres herois de l’asfalt.