Marcats pel destí

Marcats pel destí

Un segon…dos…tres… una respiració profunda, una exhalació d’aire que arriba fins a l’ànima. Mous els braços i les cames de forma unànime, relaxats, amb els dits acaronant el suau vent i les partícules de llum solar que s’impregnen a la pell. Els ulls, a poc a poc, van alçant-se poderosos, sense vacil·lació, amb la mirada fixa… a la victòria o a l’èxit, al cel, o potser, només, a la segona filera de la graderia on un parell de nois amb ulleres de sol miren l’escena amb una tensió enganyosa. Aquests ulls que s’alcen miren al costat, sense voler. És una qüestió baladí, però, per coses del destí o de l’espontaneïtat humana, ho fan. Observen. Comencen a caure les primeres gotes de suor que rellisquen de la punta dels cabells a l’inici del nas, a les celles, lliscant amb una inquieta fredor.

Quatre segons…cinc… sis… els peus, pontats, pugen i baixen a gran velocitat, com les ales d’un troquilí. El cos s’arqueja cap a l’esquerra, sense poder-ho aturar, només seguint les direccions obligades dels turmells, que per una qüestió psicomotriu van girant lentament, en una lluita apocalíptica entre el cervell i el cos. Ara… ara per fi ens ho juguem tot! Ara ja no hi ha volta de full. I quan més fort et sents, més s’activa una alarma dins del teu cap avisant-se que l’àcid làctic en breus et farà la guitza.

Set…vuit…nou… surts de la corba. La suor ara és gelada, com una glacera. Els músculs de la cama, fatigats, comencen a demanar a crits un descans. Qui són ells, per dir-nos res? Calleu i seguiu treballant! Però no pots aturar el que és inevitable. El quàdriceps, el més poderós, obliga a la resta a empentar fort, a aguantar fins que l’òrgan rei digui “fins aquí hem arribat”. Déu, onze, dotze… Al fons, una enorme estructura de ferro s’eleva prodigiosa fins a una alçada adequada, per ser la base de dotze focus que resten apagats. Uns metres abans d’allò es deixen veure vuit nombres escrits en blanc, sota una línia fina que marca quelcom… qui sap si una arribada. Has sortit de la corba i les forces comencen a decaure, però al fixar la mirada, obtens una energia amagada. Una energia interior en tot ésser viu que surt disparada, d’un costat o d’altre del cos, i aquest puja a gran velocitat, alternant la teva temperatura corporal.


Tretze, catorze, quinze… de fons, no saps d’on, sona una música… una dolça melodia… possiblement sona només al teu cap, al teu cervell… el còrtex frontal entona un ritme conegut, l’àrea de Wemicke envia una senyal perquè cantis aquella cançó, però no estàs per romanços. Els ulls, brillants, segueixen mirant a l’horitzó. L’estructura de ferro cada cop es fa més gran i cada cop està més propera. Setze, disset, divuit… Última empenta, últims moviments… sents un vent ràpid i molest passar pel teu costat. Una ombra s’apropa maliciosament i vol treure’t la glòria a l’últim instant. Ara, en un moment tan important, entra en joc el cervell, la concentració… posar la ment en blanc. Les pors, enemigues de la victòria, han de desaparèixer com estels fugaços. L’estructura de ferro, rígida com un kouros antic, es veu més alta i més imponent que mai…

Dinou, vint, vint-i-un… últimes passes, últim aleteig, semblant al troquilí. Les ombres del teu costat dobleguen el cos, posen les mans cap enrere i busquen, com tu, la dècima del triomf.

Vint-i-dos… El teu cap, banyat en suor i llàgrimes, creua la línia blanca. Les ombres del teu costat també ho fan. I per un moment, per una centèsima, el cor s’atura. Et deixes caure al terra. Nova suor freda, ara per tot el cos. Obres els ulls, respirant molt ràpidament. L’estructura de ferro et mira amb dotze ulls de bou… continua rígida i quieta. I llavors, rius… només rius… quan de sobte, al teu cervell, la pregunta màgica: Perquè collons ho he fet? Era el teu destí. Corre… i fes-ho fins al final, és igual que ningú ho entengui. Tu sí. I en aquell moment, estirat al terra, només importa que tu, d’una manera o un altre, has entès que has nascut per fer això.

distancia ı mans ı mascareta | ventilació