“Vaig plorar per primer cop amb el salt de 4.45”

“Vaig plorar per primer cop amb el salt de 4.45”

Entrevista amb Mònica Clemente, saltadora de perxa de l’Avinent Manresa i de la selecció espanyola.

Diuen que el moment on l’atleta de perxa supera el llistó, passa per sobre amb un moviment magníficament encorbat i resta flotant pels aires abans de tocar la màrfega és un dels més emocionants del món de l’atletisme. Aquest sentiment el deuen haver viscut tots els saltadors de perxa, però pocs ho deuen haver fet en estadis plens, essent el blanc de totes les mirades, experimentant l’adrenalina pura del moment més feliç amb tothom observant el teu salt. Amb un somriure d’orella a orella, la Mònica Clemente, saltadora de l’Avinent Manresa, ens explica el moment on va aconseguir la seva millor marca personal. No ho sap descriure. Si no ho vius, no ho pots sentir. Volar no està a l’abast de tots.

D’on et ve la passió per l’esport i l’atletisme?

Des de ben petita m’ha agradat molt l’esport, n’havia provat molts diferents, com per exemple el patinatge, però ràpidament em vaig decantar pel bàsquet i l’atletisme. Des dels 6 anys però m’hi dedico amb força a aquest últim, m’agradava molt córrer i vaig animar als meus germans a apuntar-se amb mi. Després va venir la perxa: com que els meus germans son més grans i jo els veia saltar quan eren alevins, jo els volia imitar i a vegades també hi saltava malgrat ser més petita, almenys ho intentava!

Es neix sent saltador de perxa o et fas dia a dia?

Jo crec que et vas fent conforme ho vas practicant. És una disciplina molt tècnica, si ho practiques molt pots arribar a fer grans coses sense haver-hi res predestinat. El que sí que és veritat és que sempre hi haurà qui destacarà per genètica o força innata, però el que marca més la diferència és l’actitud que tinguis i les ganes que hi posis.

No obstant, creus que se li ha de dedicar més temps a la tècnica respecte a la resta de modalitats?

Pel que fa als salts, sí, però s’ha de practicar de diverses maneres. És molt tècnic, però no només s’han de fer salts amb la perxa i per sobre el llistó, és un cúmul de coses, com ara la carrera, la força… s’ha d’acumular tot i guanyar aptituds a tot arreu.

I una de les coses és la velocitat… et vam veure guanyar fa res el relleu absolut de 4×100… els saltadors de perxa també esteu preparats per a una carrera explosiva?

A mi sempre m’han dit que la velocitat és una de les parts més importants pel salt de perxa. Si fas bé el primer pas, córrer explosiu, tens molt guanyat. No fem grans distàncies, però sí practiquem la velocitat com els sprinters.

Els saltadors de perxa sou més d’entrenar en solitari o en grup?

Jo normalment sempre he entrenat en un grup, tot i no ser molt gran. A Manresa practicàvem moltes disciplines, però aquí al CAR, quan ja ens hem especialitzat, som un grup petit. Però és molt millor: d’aquesta manera l’entrenador és pot fixar més en les errades.

Recordes la primera sensació en el primer salt que vas fer?

Era molt petita, però jo crec que vaig sentir molta emoció quan em vaig penjar i vaig notar que volava, tenia ganes de gaudir sense tocar els peus al terra.

Anem a la temporada actual Mònica… després de la lesió just acabant Pista Coberta, quines sensacions tens?

He tingut un inici d’Aire Lliure una mica difícil, necessitava agafar l’espurna de competir, de tornar un altre cop a les proves i poder millorar en cada salt, perquè als entrenaments em notava molt bé. Ara mateix em noto forta, però no m’acaben de sortir les marques. He de seguir lluitant, perquè se que ho puc fer, se que puc estar al nivell de l’any passat.

Estàs recuperada mentalment després de la lesió?

No ho estic encara, em falta progressar en aquest sentit. No he portat malament la lesió, però a l’hora de competir encara em falta confiança. Abans em sortien les coses i ara no, per tant, necessito tornar a agafar el to.

Et planteges superar les marques de la temporada passada?

No m’hi obsessiono. Sí que hi penso, i no deixo de tenir els mateixos objectius, per exemple, intentar anar a Doha. Si no hi vaig no serà un fracàs, però no m’ho vull marcar com quelcom impossible. Ara estic lluny, però puc anar millorant i si més no arribar a la marca de la temporada passada.

La Mònica al costat de la màrfega de perxa del CAR de Sant Cugat. Foto de Carrer Lliure
Parlant de Doha… el fet de tenir el Mundial en unes dates tan llunyanes us ajuda a arribar millor?

Jo crec que és massa tard. Aquesta temporada la pots planificar bé, però de cara a l’any que ve, amb els JJOO, estàs tallant una mica la dinàmica de la gent que portava durant els últims anys. Normalment començaries a entrenar a l’octubre i ara en aquestes dates encara tindràs l’última competició. Pel que fa a la perxa, jo crec que pots mantenir i adquirir força mental suficient.

Vas canviar fa poc d’entrenador (ara entrenes amb l’Alberto Ruiz)… creus que t’ha ajudat a millorar?

Segur, l’Alberto m’ha ajudat moltíssim a millorar. A l’inici va ser una mica complicat, perquè em va agafar a mitja temporada, però al final crec que va molt bé canviar d’entrenador, perquè cadascú té les seves coses, sempre et donaran matisos diferents, i precisament la gent de fora et pot ajudar molt més a millorar. Ell mateix ens ho diu, una visió externa et dona més punts de vista i potser ho entendràs millor. Igualment, amb l’Alberto, hem tingut una gran connexió i m’ha ajudat a fer “el salt”.

Amb ell entrenes al CAR però tu pertanys a l’Avinent Manresa… com el descriuries com a club?

És un club molt familiar, encara m’hi sento molt vinculat tot i que no hi entreni, tinc relació amb tothom. Quan hi torno em puc saludar amb qualsevol persona, en aquest aspecte ens coneixem tots i si vas allà més o menys tothom sabrà qui ets i això és molt bonic.


Creus que el vostre femení és dels més potents a nivell estatal?

Jo crec que sí, cada cop estem millorant més. Certament tenim reforços de fora, però qui no els té? S’ha reforçat de manera calmada, s’intenta potenciar la gent de casa, que les que hi son tinguin les ganes de competir a Divisió d’Honor. Hi va haver un any que vam anar a la final A i jo crec que aviat ho podrem tornar a aconseguir, perquè el nivell és altíssim.

Tenint en compte la despesa que comporta per a un club… creus que el Manresa va haver de decidir entre potenciar el masculí o el femení?

No és va decidir així tal qual, però se li ha donat més importància al femení. Amb el masculí mai hi ha hagut tantes ganes ni tanta gent, és una competició per equips i necessites molta gent compromesa, només que comencin a fallar atletes, si no tens una gran cantera no pots fer molta cosa. En el femení tenim l’avantatge que en els llançaments o ens els salts tenim forces noies. Jo crec que tenen ganes, però possiblement és posarien en un problema econòmic. Amb tot, si els nois volguessin, el club faria l’esforç.

Aquest debat en suscita un altre de genèric… creus que l’atletisme és un esport amb igualtat d’oportunitats per a nois i noies?

Crec que és un dels esports on n’hi ha més igualtat afortunadament, perquè hi ha molts d’altres més grans que malauradament sempre serà l’home el que tindrà la fama o els diners, i en l’atletisme està bastant igualat, no ens podem queixar tant. En el meu cas, no he patit ni vist cap discriminació, per tant puc dir que està prou ben portat.

En aquest cas, si creix l’audiència de televisió i el seguiment de l’atletisme creixeran també les prestacions econòmiques i esportives per als atletes?

Segur que sí, al final tot ve lligat. Quanta més fama tens, més et donen, i potser això no és el que s’ha d’ensenyar a les escoles, però a nivell absolut, per tenir més prestacions? Una cosa porta a l’altra: si un atleta és famós, portarà més diners, més desenvolupament, més seguiment, i per tant, més nens que vulguin practicar atletisme. S’hauria d’intentar promocionar més, en el nostre país no s’ha fet prou, és cosa de tots, però des dels mitjans i les institucions han d’apostar més per nosaltres.

Dins de l’atletisme t’agradaria practicar alguna modalitat més a banda de la perxa?

Home ara mateix no voldria canviar-me, però sí tinc modalitats que m’agraden bastant. El Triple Salt el trobo molt engrescador, també voldria provar unes combinades (tot i que no em veig en la prova de fons-riu-) perquè gaudiria molt i podria suportar quasi totes les proves…

Sempre pots fer més punts en la resta i quedar última en el 800mll…

Realment em tiraria una mica enrere, m’ho hauria de prendre amb calma i acumular molts punts en la resta.

Suposo que a casa parleu molt d’atletisme… ha de ser un orgull tenir a diversos components competint a alt nivell…

Sens dubte, a casa meva només es parla d’atletisme! Moltes de les converses giren entorn d’això, perquè ma mare és entrenadora, el meu pare quasi l’hem obligat a seguir-ho, la meva germana que el va practicar fa temps, el meu germà que encara competeix… és un esport que ens uneix.

I tornant als records… quin ha estat el millor moment que has viscut en una pista?

Em quedo amb l’últim salt del Campionat Absolut de l’any passat, en el moment de saltar els 4.45m, perquè era una marca que havia buscat durant molt de temps i ja estava una mica cansada, pensava que no ho anava a aconseguir mai, no m’aguantava pas i ves per on, en l’últim salt abans de desconnectar i tornar a agafar forces, ho vaig fer. Aquella marca em va suposar anar a uns Iberoamericans o a uns Europeus, eren coses que no m’hauria plantejat mai dos anys abans, i les acabava d’aconseguir.

Quan vas caure ja sabies que ho havies aconseguit?

Realment quan vaig saltar tenia aquell punt de bogeria màxima. Vaig caure a la màrfega i no m’ho creia pas, no sabia com reaccionar i ara encara no se com explicar-ho. El dia abans li acabava de dir a una nena del club que per aconseguir una marca no s’ha de plorar, o almenys a mi no em sortia. I allà mateix, aquell dia, vaig plorar per primer cop, no entenia el que m’estava passant. Quan tothom t’està felicitant comences a assumir i a pensar en les coses que han vingut darrere, les mínimes, el títol de campiona… vaig seguir saltant però sabia que aquells intents eren perduts.

De cara al futur quins campionats tens en ment?

El cap de setmana marxo a Bèlgica, a competir en un míting, posteriorment aniré a Castelló, al míting de Pamplona i al Campionat de Federacions. Aquestes setmanes aniré competint de cara a buscar la millora de la marca, tot i que vull evitar saturar-me. Tinc ganes d’anar-me provant i veure fins a on puc arribar.

Últimes Mònica… De cara al futur t’agradaria compaginar l’atletisme amb un altra feina?

Ara mateix ho compagino. Estudio enginyeria de sistemes audiovisuals i ara he de començar les pràctiques, m’agrada estar dins d’una rutina i tenir el cap ocupat, a vegades vull desconnectar de l’atletisme i per tant això m’ajuda. La propera temporada faré el mateix. Un cop acabi les pràctiques i finalitzi la carrera no tinc intenció de posar-me a treballar al moment. Voldria dedicar un any només a l’atletisme. No obstant, de ben segur que no serà l’única cosa que faré.

Però en canvi, tens companys que sí ho fan: només atletisme i no es preocupen del seu futur…

Clar, suposo que hi ha qui fa la vida del futbolista, només dedicar-se al seu món i quan acaba d’entrenar no fer res més, però també ells veuen una quantitat de diners que nosaltres no veurem mai, per tant, ens hem de guanyar el futur d’alguna manera. És molt diferent, jo mai m’he plantejat deixar els estudis apartats, és el que em donarà de menjar en un futur. Vull aprofitar al màxim l’atletisme, però no puc deixar de pensar en la meva feina dels anys següents a deixar-ho.

Última… quina és la característica de Mònica Clemente que l’ajuda més a ser una bona atleta?

És una pregunta difícil… el que més m’agrada de mi és que quan em poso en competició i estic connectada no soc una persona que passi nervis o que aquests li pugin jugar una mala passada. Se portar la competició cap a on toca i això em dona molta seguretat. Focalitzo molt el moment i em centro en el proper salt. No em deixo distreure per les coses.

distancia ı mans ı mascareta | ventilació