El Mundial ha finalitzat amb una autèntica muntanya russa de sensacions. Amb un nivell millor del que era esperat, els atletes han lluitat contra situacions surrealistes a Qatar. Els catalans han donat la cara, però s’han aconseguit resultats de tot tipus.
Qatar és, segons definició oficial, un emirat absolutista. Té un rei, una gran reserva de gas natural i petroli. Amb aquests ingredients pots comprar el que tu creguis convenient. En el seu dia va ser un Mundial d’handbol i una selecció que va aconseguir una plata (la gran majoria de jugadors eren europeus nacionalitzats). Després, va arribar el Mundial de Futbol, previst pel 2022, amb àmplies controvèrsies pel que fa a l’elecció (per una suma gran de circumstàncies). I finalment van demanar poder organitzar un Mundial d’atletisme, perquè no tindria sentit adquirir esdeveniments esportius si no podien acollir a l’esport rei dels JJOO. Dit i fet. El Mundial 2019 ja és història i son molts els debats que han nascut al voltant d’aquests deu dies.
Però segur que molts mitjans s’encarreguen dels seus atletes, d’explicar l’èxit del nou rei de la velocitat, Cristian Coleman, de parlar de l’única atleta que ha guanyat dos ors individuals (Siffan Hassan al 1500 i al 10.000), de l’únic rècord del mon individual aconseguit, de Dalila Muhammad als 400t (52.16) o del clàssic domini kenyà i etíop en proves de fons (8 de les 10 medalles masculines entre les proves de 3000 obstacles i marató son del país amhàric). Nosaltres ens volem centrar en el paper dels set catalans presents a Doha (dins d’una delegació espanyola que va aconseguir una medalla i 19 punts en la taula de llocs).
La primera atleta catalana en participar va ser, segons molts experts, la que millor va acabar competint. Marta Galimany debutava en la Marató d’un mundial sota la tòrrida nit de Doha, en una prova on es va cobrar la baixa de 30 companyes, però on ella va demostrar de principi a fi una força de voluntat molt gran. Va acabar 16a amb una marca de 2:47.45 (la guanyadora faria 2:32.43). Galimany va ser la segona europea classificada (per darrera de la bielorussa Volha Mazuronak) i va mostrar una regularitat molt important. Ella mateixa va explicar a Carrer Lliure que “vam decidir amb el Jordi (Toda) esperar a que les més valentes anessin caient”.
La nit següent arribaria un altre èxit pels catalans de Doha. Els dos atletes participants al 50km marxa, Jesús Àngel Garcia Bragado i Mar Juárez van aconseguir resultats molt interessants, també superant una nit amb molta humitat i molt calurosa. Les imatges amb els marxadors banyats en glaçons de gel passaran a la història de les competicions. L’atleta resident a Sant Adrià va aconseguir un meritori 8è lloc amb una marca de 4:11.28, essent el 4rt europeu i l’atleta més veterà del mundial (amb 49 anys i disputant els seu 13è campionat del mon). En categoria femenina, l’atleta de Mollet Mar Juárez aconseguiria una excel·lent 10a posició, amb marca de 4:39.28, a només dues places de la seva companya de delegació, Júlia Takacs. L’atleta de l’Avinent Manresa va aguantar el fort ritme de les rivals i va rematar una temporada magnífica essent la desena del món en una de les proves més dures.
La nit següent va participar en els 20km marxa l’atleta del Maresme Raquel González. La 15a posició va deixar un sabor agredolç vist el que havíem observat el dia anterior amb els marxadors. A banda d’això, arribava amb una posició del rànquing millor del que mostra el resultat final. No obstant, les condicions del clima tampoc van ajudar. Raquel aconseguiria una marca d’1:38.02.
El primer català en aparèixer a la pista de l’estadi Califa va ser el canetenc Ibrahim Ezzaydouni. No acabaria content malgrat que no faria una mala cursa. Va acabar fora de la final dels 3000 obstacles en una dura semifinal on per un segon i mig es veuria abocat a quedar-se a les portes d’un èxit majúscul. Com ell mateix va comentar, “el meu objectiu era la final, per tant, no puc estar content.
Durant la jornada següent veuríem l’aparició d’una altra atleta catalana, la banyolina Esther Guerrero. En aquest cas, l’Esther sí va aconseguir l’objectiu d’entrar a les semifinals, en una bona carrera on acabaria 9a amb un temps de 4:06.99, en una de les curses més ràpides del campionat. A les semifinals, malgrat no baixar el seu nivell, no va poder fer-se un lloc a la gran final, després d’acabar 8a a la primera semifinal amb un temps de 4:16.66. No obstant, en una nova cita mundialista per a ella, va poder assolir l’objectiu de quedar entre les 20 primeres.
La gran decepció d’entre els catalans va ser la participació d’Adel Mechaal. El palamosí es va quedar fora de les semifinals per només 2 centèsimes, però era una necessitat preponderant per a Mechaal poder accedir a la següent cursa. Seria 8è de la seva sèrie amb un temps de 3:37.95. Malgrat la duresa de la prova, l’atleta de New Balance podria haver donat una mica més per aconseguir, com a mínim, una preuada semifinal.
Cal fer esment de l’atleta andorrà Pol Moya, amb fitxa catalana, que participava a Doha com a “atleta convidat”, però va demostrar que el seu recorregut encara és molt gran. Va córrer en el 800mll i acabaria 35è dels 46 atletes participants amb un temps d’1:48.52 (venint amb una marca gens menyspreable d’1:46.96.
Les sensacions de la gran majoria de catalans han sigut molt bones i superar les condicions de Doha serà possiblement un plus d’experiència de cara a noves cites. Amb Tòquio a l’horitzó (la maratoniana Galimany aconseguiria una plaça en aquest campionat), la gran pregunta és saber quina quantitat de catalans repetirà (o bé, s’incrementarà amb d’altres noves figures). Aquesta llarga temporada es tanca i en poc més de nou mesos en espera Japó. Apostes?
