A Minsk es va viure un nou format de competició, teòricament dos dies on havíem de veure els millors atletes mundials europeus i americans. Quatre catalans hi van prendre part, en el que era l’última prova abans del Mundial. Per alguns i algunes, l’última aparició de la temporada.
Coleman, Lyles, Norman, Brazier, Ingerbrigtsen (qualsevol), Henderson, Warholm, Benjamin, Kerley, Richardson, Asher-Smith, Wimbley, Wilson, Thiam, Mihambo, Price, Andersen, Harrison, Kambundji, Schippers, Hassan… més d’una vintena de noms. Hi poden afegir els que vulguin o creguin convenient. Tots ells i totes elles es situen entre els 10 primers del rànquing mundial de la seva prova, alguns d’ells entre el top-5 i d’altres, com els millors de l’any. Per lesió, molèsties, o bé perquè el Mundial està pròxim, a Minsk no els vam poder veure en l’enfrontament Europa-USA. Segons l’opinió pública, aquest campionat es disputava a tocar del Mundial, raó per la qual era normal que molts hi renunciessin. D’aquesta manera, quin sentit tenia la disputa de ‘The Match’ si no hi podien ser-hi tots?
En tot cas, i referint-nos al paper dels Estats Units, buscarem un paral·lelisme amb la selecció de bàsquet del mateix país, recentment eliminada als quarts de final del Mundial. USA va viatjar a la Xina amb l’equip C (fixeu-vos, el mateix equip el qual es deia que havia viatjat la selecció americana a Minsk) i els jugadors yankees van caure contra França. Ens val l’excusa de l’equip C? Bé, val a dir que eren tots jugadors de l’NBA, la millor lliga del món. En el cas de l’atletisme, els americans que hi van anar formen part, alguns d’ells, de les quinieles per poder anar al Mundial. En el que és possiblement el país més complicat per obtenir un bitllet a competicions internacionals, els atletes ‘USA C’ tenien una bona oportunitat per a reivindicar-se. No obstant, van perdre davant una selecció europea més potent nom per nom.
Entre tot plegat, i tornant a la llista inicial, haureu comprovat que també hi ha escrits noms europeus. Segons apuntaven els entesos, Europa assistia a Minsk amb el que es podria anomenar un ‘equip B’. En tot cas, van respondre molt millor a l’hora de la veritat. Perquè es va emportar la victòria si USA va aconseguir més primeres posicions? Sobretot per la regularitat. Europa va sumar molts punts en els llocs del segon al quart, i aquí és on es determina el resultat final.
Finalment, Europa va sumar 724 punts, pels 601 d’Estats Units. A nivell de victòries, el conjunt europeu va sumar 17, mentre que els Estats Units va arribar a la vintena. De les 8 proves de salts, Europa en va guanyar 5. D’altra banda, les 6 proves de mig-fons (si comptem els obstacles), van ser territori exclusiu americà.
Dins de la delegació espanyola, 4 atletes catalans van competir amb la samarreta de la selecció europea. Va ser l’última vegada que gaudirem aquesta temporada de Cristina Lara i Jaël Bestué. L’atleta de Sant Cugat informava fa dos dies al seu compte d’instagram que posava punt i final a la temporada. No obstant, ha tancat un curs magnífic. A Minsk ho va fer amb el relleu 4×100, juntament amb Lara. El temps final va ser de 44.37.
En el cas dels altres dos atletes, si tot va bé els podrem gaudir a Doha. En el cas d’Adel Mechaal, va acabar 2on en la prova dels 3000 metres amb un temps de 7:57.55, a tocar de l’atleta americà que va aconseguir la victòria, Blankenship, amb un temps de 7:57.48. Bones sensacions del palamosí abans de la gran cita. També un català amb mínima va prendre part de ‘The Match’. Ibrahim Ezzaydouniva acabar 4rt amb un temps de 8:34.55, superat pel seu company Fernando Arce. L’atleta canetenc arribarà a la cita de Qatar amb la tercera millor marca europea de l’any.
Així doncs, malgrat les baixes, vam poder veure un espectacle interessant, amb alguns atletes molt implicats, uns amb més ganes de superar-se que d’altres. I sinó que li preguntin al local Maksim Nedasekau, que aconseguiria el lideratge mundial amb un salt a l’alçada de 2.35m. Una magnífica forma d’encarar el Mundial de Doha i de fer vibrar la teva gent.
